26 d’abr. 2013

L'ACOMODADOR #30 · DE LLIBRES, DRACS I ROSES


Creuar Sant Jordi i cinema pot donar diversos resultats, però el més fàcil és acabar parlant de quins llibres poden triomfar gràcies a la seva versió cinematogràfica estrenada recentment, o quins són aquells que arribaran a la gran pantalla d'aquí poc per poder llegir-los abans, com ja vam repassar l'any passat. Aquest any, ens hem decantat per buscar elements característics d'aquesta festa en algunes pel·lícules destacades i sí, escollides de forma totalment arbitrària.

L'escriptor i el llibre

Les pel·lícules protagonitzades per escriptors podrien omplir quinze seccions com aquesta, però ens quedarem amb aquelles on la figura de l'autor o el llibre destaquen de forma especial i, per què enganyar-nos, les que més ens agraden. Amb la filmografia de Woody Allen ja ompliríem tot aquest apartat, ja que el director rarament no inclou un escriptor als seus guions, però em quedaré indiscutiblement amb Desmuntant Harry (1997) i la seva brillant fusió entre realitat i ficció. Aquest mateix concepte ens porta a Adaptation: el lladre d'orquídies (Spike Jonze, 2002), on les vides dels personatges i el contingut del que escriuen es confon de forma contínua.

És impossible parlar de pel·lícules d'escriptors i no citar la falta d'inspiració amb conseqüències més terrorífiques, com és la de Jack Nicholson a El Resplandor (Stanley Kubrick, 1980). Aquella màquina d'escriure esgarrifa més que la majoria del gènere de terror actual. Altres escriptors turmentats són Jonh Turturro a la inconfusible Barton Fink (Joel i Ethan Coen, 1991), i Johnny Depp a La finestra secreta (David Koepp, 2004), que fa un interessant i inquietant ús de l'escriptor i la seva obra.

Per la seva banda, Misery (Rob Reiner, 1990) introdueix una peculiar relació entre un novel·lista i una fan seva, mentre que l'original comèdia Superant la ficció (Marc Forster, 2006) converteix el seu protagonista en un personatge literari que es troba dins d'un llibre que s'està escrivint. Acabo el repàs amb la transcendència dels llibres a la recomanadíssima El lector (Stephen Daldry, 2008) i a la tètrica biblioteca d'El nom de la rosa (Jean-Jacques Annaud, 1986).



El drac

Els dracs de pel·lícula solen pertànyer al gènere fantàstic, i sovint de forma poc afortunada. Esperant poder veure a Smaug a la segona part d’El hòbbit, em quedo amb Haku, el majestuós drac blanc d'El viatge de Chihiro (Hayao Miyazaki, 2001); amb Fujur, el drac de La història interminable (Wolfgang Petersen, 1984) que tots voldríem acariciar, i amb Draco, el protagonista de Dragonheart (Rob Cohen, 1996), probablement un dels més humans que s'han pogut veure.

Però el drac també ha destacat al cinema pel seu simbolisme. A El Dragón Rojo (Brett Ratner, 2002), la llegenda d'aquest animal explica la mentalitat de l'assassí protagonista, qui a més en duu un gran tatuatge a l'esquena; mentre que a The Master (Paul Thomas Anderson, 2012), Philip Seymour Hoffman utilitza la metàfora d'un home que caça un drac per explicar de forma simbòlica el que, en realitat, resumeix el sentit de la pel·lícula. També al cinema asiàtic té un clar protagonisme per la seva càrrega mitològica, començant per Tigre i drac (Ang Lee, 2000) o la mítica Operación Dragón (Robert Clouse, 1973) amb Bruce Lee.

Però per a dracs autèntics, ens quedem amb el creat per Ray Harrihausen a Simbad i la princesa (Nathan Juran, 1958).



La rosa

Costa trobar pel·lícules on la rosa vagi una mica més enllà de la simple flor, però evidentment a tots ens ve el cap Mena Suvari rodejada de pètals a American beauty (Sam Mendes, 1999), on la rosa té un clar simbolisme al llarg de tot el film com a representació de la passió, la joventut i el desig. A V de vendetta (James McTeigue, 2005), la rosa és la “signatura” del protagonista i també un sinònim de llibertat, mentre que a El padrí (Francis Ford Coppola, 1972), deixa clar qui és l'amo sobresortint de la solapa de l'americana de Vito Corleone.

L’últim record que tinc és el del trol de Holy motors (Leos Carax, 2012) menjant-se-les una a una, però com que la pel·lícula és un despropòsit, millor no en comento res més.



La princesa

Que difícil parlar d’aquest personatge sense omplir-nos de sucre i evitant el món Disney, però per sort tenim una de les històries que ens van marcar a molts de petits com és La princesa promesa (Rob Reiner, 1987), aventures de veritat, com de les que ja no se’n troben. Tampoc estaven malament les Princesas (2005) de Fernando León de Aranoa, tot i que al final acabaven fent una mica de ràbia i mancades de credibilitat. Força sanguinària, en canvi, era La princesa Mononoke (Hayao Miyazaki, 1997), un dels grans títols de l’animació japonesa dels últims vint anys.

Poca cosa més, però sempre ens quedarà present l’exclamació de Roberto Benigni a La vida és bella (Roberto Benigni, 1997).



Per tancar, cal apuntar que, tot i que no és gaire coneguda, existeix una pel·lícula britànica sobre la llegenda de Sant Jordi: George and the dragon (Tom Reeve, 2004). Però veient el tràiler, crec que el millor és no fer-ne gaire cas…



Fotografia de portada: IMDb
Text: Martí Aragonès
Correcció: Montse V.