10 d’abr. 2013

LA INDEPENDÈNCIA EN VENDA


La setmana passada a l'adreça electrònica de GN vam rebre un correu curiós, ens parlaven des d'una 'gran' marca per preguntar-nos per preus, i aquesta mateixa setmana veig com una de les millors, si no la millor, botigues de discos de Barcelona proclama que no pot més, que tanca les portes. Amb la crisi sembla que els voltors sobrevolen els homes afamats que caminen per la ciutat, però fins a quin punt podem acceptar aquella mà que s'autoanomena amiga i que porta la màniga plena de logotips? Aquella mà amiga que diu que ens ajudarà perquè és un win-win però que quan segueixes amb la vista la continuació del seu braç fins al final del seu cos et trobes que els seus peus estan a la vorera contrària. Què s'ha de fer? Agafar-se a la mà i déu dirà o aguantar com herois i si cal morir?


Tant ens hem acostumat a veure empreses i marques que no pinten res en la cultura que sponsoritzen, estem tan habituats als salts de marques en festivals, que hom sent tot sovint que sense Ells no es podria viure.
I qui sap, potser sigui cert.

Aquest dilluns, encara amb l'estómac regirat pel cap de setmana, molts, com jo, vam descobrir atònits que Luchador Records tancarà definitivament les portes. Un rebombori de correus interns a GN posa el crit al cel, en Quique diu que en vol escriure alguna cosa. Paral·lelament em trobo a Facebook com una pàgina d'informació musical publica el post que ens volien vendre a nosaltres. El debat està obert.
Nosaltres tenim claríssim que no estem aquí pels diners, que això és com una ONG però amb ànsies de produir una mica de canvi mentre ens ho passem bé escrivint i opinant. Que això és un servei que realitzem de manera altruista sense voler res a canvi, que no volem cap mena de diners (menys aquells per poder sufragar els quatre "gastos" que tenim i que preferim posar de la nostra butxaca abans que obrir la porta de GN al diable mateix). Ho tenim molt clar, com a mínim per ara no volem "professionalitzar-nos". Però com hauria de ser el model idoni de supervivència d'aquells que s'hi volen dedicar professionalment? Com cony s'ho han de fer, aquells que es volen guanyar les garrofes amb aquesta 'indústria'?

Molts tenim els referents DiY a la música clars (ull, DiY, no craft, no té res a veure el DiY i el Crafty, s'assemblen tant com el comunisme i el feixisme), i molts hem après els passos del DiY mimetitzant-los, molts s'han sortit amb la seva, però tot això és en passat. En un d'aquests correus interns a GN sobre la pèrdua de Luchador jo afirmava alguna cosa semblant a tota una llàstima i bla bla bla, tot i que jo feia temps que no hi anava a comprar cap disc, des que X [cosa no pertinent al tema] que només compro discos a concerts i directes de discogràfica catalana (comerç local, de proximitat, de Km 0, al barri hi ha de tot i amb més repercusió pels artistes). Ara fa uns anys em permetia més discos, però ara ja no. Aquest mes HE DE comprar-me el nou de Za!, el del Petit de Cal Eril i el de Furguson, i lamentant-ho molt, em costarà esforços.
La situació ha canviat i si abans el bo d'ajut era fàcil, pràctic i possible ara és tot al contrari, el bo d'ajut ha canviat de direcció.

Així doncs, si els consumidors de música (i de cultura en general) no es poden permetre tot el que abans es podien permetre, què faran? Buscar packs i ofertes (festivals i webs de saldo).
I què han de fer aquells que estan per sota? Tots aquells que venen música o que creen la música que al cap de poc temps estarà als packs i les ofertes?

Luchador ho ha intentat. S'ha ajuntat tímidament amb Converse, potser no de manera suficient, però s'hi van apropar. Qui sap si es van negar a més 'relacions' o si van ser els de les sabatilles qui no els van tornar a trucar. Però intentar-ho, Luchador ho ha intentat.
Però quin era el preu?
No sé si ho sabeu, però s'han sentit vàries crítiques (i suaus) a la manera de fer dels organitzadors dels concerts patrocinats per l'empresa de sabatilles. Que si arribar i empaperar-ho tot com si fos casa seva, que si mala comunicació i poc humana amb els grups i establiments. Jugaven a una cosa que ningú no jugava, però tenien els bitllets i la gent es deixava fer. No, no van fer cap putada ni res que fos sorprenent, senzillament era evident que la intencionalitat de tot el rebombori era diferent per les botigues/grups que per l'empresa patrocinadora.
És èticament lícit, això? Vull dir, cadascú es pot deixar fer, faltaria més, però no és faltar al respecte als seguidors de tal o tal banda que van a veure una cosa i que es trobin, tot i que potser ni se n'adonin (de fet, la intenció de tota marca sempre és que no se n'adonin), que sigui tot una petita farsa?

Seguint amb la línia platejàvem el tema de publicacions patrocinades al GN. Estàvem en desacord i anàvem un pas més enllà: fem un algo dient que hi estem en contra? Això era resultat de veure veïns que sí que havien acceptat posar aquella publicitat d'una gran marca amb la premissa que per allà al costat passava una persona pseudoindie. En la sana discussió, jo feia un paral·lelisme que encara trobo encertat: no és el mateix fer un anunci dins del telenotícies que fer una notícia fent publicitat encoberta. No és el mateix tenir un bàner on s'anuncia el diable mentre tu fas la teva que fer una notícia/informació parlant de les virtuts del diable. En Jordi també l'encertava de ple: Jo sí que ho trobo "xungo" perquè realment volen fotre mà a la teva línia editorial. Aquest és el problema. No és el mateix el cas d'A Viva Veu / Moritz, on la marca posa pasta i tu fas el cartell.
I aquí està el canvi de paradigma que em sembla que estem vivint aquesta època. Abans podies anar a un festival i trobar-te la publicitat a tocar dels músics, o entrar a una web i entre contingut i contingut veure un spam antològic, però la línia editorial o la línia conceptual del festival o web o el que sigui estava intacta, però ara, amb la crisi, n'hi ha que em sembla que s'hauran de vendre l'ànima al diable, i això, amics, pot ser la fi de la cultura alternativa, independent tal com la coneixem, però recordeu que els límits els posem nosaltres, i que si això passa serà culpa nostra.



P. S.: Aquesta és la meva opinió, us la podeu fer vostra però no la feu del Gent Normal. A Gent Normal som diverses persones que pensem de manera semblant però no igual, no tinc ni la més remota idea de si la resta estan d'acord amb el 100% de l'escrit.



Fotografia de portada: arxiu
Text: Lluís Huedo
Correcció: Marta C.

29 comentaris:

Anònim ha dit...

Això de que els Avivaveu no s'han "venut" a Moritz ho dieu per quedar bé? Com podeu estar tan segurs de que no entraràn "a saco" a la seva línia editorial?

Lluís Huedo ha dit...

Per què els coneixem personalment i ja hem vist la primera programació.

JC ha dit...

Estic d'acord amb tot el que dius. Ara les marques ja no tenen prou amb el display convencional(tots sabem que això no funciona i ja son mobiliaria de les webs) i volen integració en el contingut. En el cas de les webs musicals queda molt descarat. Ja em diràs tu que et diguin: "Escucha el nuevo de Deerhunter gracias a San Miguel" no canta cosa bárbara. Ara, en d'altres tipus de webs el que es fa és enviar el producte i que els redactors parli d'ells. Això en el cas de les musicals ja es fa. On no us arriben discos? Si parleu d'aquests us esteu venent també?

Un altre factor a analitzar és els periodistes musicals que, vull creure que per necessitat, escriuen a mitjans d'ideologia contraria a la seva. Darrerament ho veig molt i em això em posa trist.

Per últim dir que a la nostre web hi ha un debat intern similar però sembla que guanya el sí. És una llàstima perque ho hauré de deixar definitivament. Prou que em prostituiexo a la feina com per fer-ho també en d'altres àmbits del meva vida.

Anònim ha dit...

i com sabeu que els que organitzen coses amb els de les sabatilles si venen la seva línia editorial? els coneixeu personalment també?

Lluís Huedo ha dit...

No, no sabem la seva línia editorial anterior, ni sabem si ells se l'han venuda. En sabem el resultat i l'impacte.

Marc ha dit...

Esperaba que alguien escribiera algo así después de ver lo de waaau e indiespot con el tema de Russian Red. Muy feo meter esos anuncios de Mercedes en una web independiente.

Que más queda por hacer? Indiesmercerdes? Gent San Miguel?

Anònim ha dit...

i el resultat i l'impacte dels cicles a viva veu amb moritz ja els sabeu també? En línia general el debat que obre l'article em sembla correcte. El que no entenc és el del patrocini per sabatilles no, per cervesa si. Dieu que coneixeu personalment als de viva veu i això us fa creure que no és el mateix, però jo no ho veig tan clar. em sona més al fet que uns són col·legues i els altres no

Lluís Huedo ha dit...

Eps, jo no volia dir cerveses sí, sabatilles no. No estic afirmant això. Si no tipus d'implicació de la marca en la línia editorial/de programació que es manté.

Anònim ha dit...

però acabes de dir que no saps si la línia editorial/de programació dels de les sabatilles ha canviat. No ho sé, igual ells tampoc estan molt conforme amb els resultats, per dir alguna cosa. Però d'aquí a dir que Avivaveu sí perquè els coneixes, i els altres no, perquè no ho saps bé, però et guies pels resultats (encara que no saps com seran els resultats del de moritz) em sona a "colegueo". ho sento.

quique ha dit...

penso que confonem una cosa de base: una música minoritària no la fà necessàriament independent.
La música independent no és un estil músical sinò una manera de funcionar dins la indústria musical.

No penso que aquesta marca concreta pretengui temptar a la independència musical barcelonina, sino que vol publicitar-se de la mà d'una escena que tampoc no ho és, de "indi"

És una escena que no s'habia plantejat mai si funcionar d'esquenes o de cara a les marques perquè senzillament mai ningú els ho havia demanat. És tan lícit fer-ho com no. El problema és pensar que aquesta etiqueta implica cap mena de postura ética. Malauradament no és així, l'etiqueta s'ha convertit en una qüestió de número de públic i/o d'estil musical o barba/camisa.

És com quan la marca patrocina un concert del Bisbal però en una escala molt més petita. No ho trobo ni bé ni malament, que cadascú faci el que vulgui, que això no ens fa millors ni pitjors a ningú, que tots tenim feines on fem concesions al que pensem, que tampoc no estem fent res de tan relevant, és un concert de rock del montón, i de vegades un patrocini és la diferència entre perdre diners i recuperar els gastos.

Respecte a la resta, us recomano llegir aquest article del Nando Cruz parlant-ne:
http://www.nativa.cat/2012/03/la-carcoma/





Natxo Medina ha dit...

Yo cada vez lo veo más claro, al menos como posicionamiento vital personal. Luego que cada uno haga lo que mejor le parezca con su vida, su negocio y sus convicciones, por supuesto, eso se da por hecho.

Creo que la actitud, si queremos mantener lo que amamos vivo, es no transigir con la publicidad de las grandes marcas, y desde luego saber perfectamente con quien te alías, a qué se van a destinar los dineros que les hagas ganar. Se llama autogestión, cooperativismo, como quieras, hay muchos sinónimos. Sobre todo se llama crear verdadera comunidad, más allá de los lazos comerciales.

Vivimos en un momento muy delicado en el mundo cultural y cada vez veo más claro que a lo que asistimos es a una guerra no solo entre modelos de negocio sino entre cosmovisiones distintas. A LA MAYORÍA de las marcas (no a todas, está claro) les da igual patrocinar conciertos que patrocinar genocidios (la explotación de las clases populares no deja de ser un genocidio encubierto, aunque de clase, no de etnia, por no hablar de los daños ecológicos). No creo que lo que digo sea una demagogia, hay miles de datos y prácticas que así lo confirman. Lo que en el fondo importa es que la cuenta de beneficios a fin de año haya crecido y que los accionistas se queden tranquilos en su jacuzzi, o se puedan comprar otro yate. Puede sonar reduccionista, sí, pero hablando rápido, creo que la mayor parte de casos, y cada vez más, funciona más o menos así.

En ese sentido, hay suficientes casos ejemplares a lo largo de la historia sobre distintas formas de gestión de lo musical VERDADERAMENTE alternativas, tanto en discográficas (Dischord, Constellation, Factory, Underground Resistance, Hydrahead, Neurot) como en grupos (Fugazi, como gran ejemplo, pero también gente tan cercana como por ejemplo, Pony Bravo, el colectivo Urano Players, o cantidad de gente del universo netlabel o de música experimental), festivales o medios que parece casi mentira que sigamos teniendo según qué debates sobre si hay o no salidas a la invasión corporativa de la música.

Otra cosa es de qué manera queremos vivir de la música o vivir en general. Si consideramos que el hecho musical va mucho más allá de la industria musical, y que es eminentemente una actividad de socialización humana, y que hay una responsabilidad política y social detrás, por tanto, o pensamos que, bah, lo mismo da. En ese sentido, Ian Mackaye me parece el claro referente, cuando dice que el "straight edge" (propongo sustituir este término por música en general) no es un "estilo de vida" o algo potencialmente vendible, sino algo consustancial a la existencia humana, y que por tanto todo lo demás son aditivos, que uno puede elegir o no aceptar. Yo en el caso de la música, prefiero mantenerme en el lado de la honestidad y del respeto y de la gente que hace las cosas por pasión. Y a Russian Red (y digo Russian Red como podría decir muuuuchos grupos, sólo que a ella la habéis mencionado) y a los medios que te agobian con marcas en cada post o noticia, en serio, por mí que les jodan.

Y si, como les ha pasado a Luchador hay que chapar, pues se chapa. Luchador se mantuvieron todo lo firmes que pudieron hasta que pudieron. Y punto. Bien por ellos.

Ah, y al anónimo que parece que le habéis tocado la fibra sensible: Moritz y Converse no son lo mismo, de la misma manera que la propuesta de A Viva Veu y la de Converse (con ese sonrojante This is Underground que yo, personalmente, les hubiera tirado a la cara) no son tampoco lo mismo. A pesar de eso, reconozco que en el fondo lo que les interesa a ambas marcas es lo mismo que dije antes: aumentar los márgenes de beneficios y que por tanto hay que pensarse bien lo que uno hace con ambas. Pero hay matices. Y antes de que me vengas con el hacha de guerra en alto, sí, soy amigo de los de A Viva Veu, y de los de Gent Normal. El ser amigo suyo no me convierte en un bobo sin criterio.

Xavi Carreras ha dit...

Bastant d'acord amb en Natxo Medina. Opino que aquesta polèmica no es pot separar de l'actual context socio econòmic. Entenc que moltes persones (músics, promotors) "venguin" les seves propostes a marques, que evidentment aquestes busquen el propi benefici econòmic. I entre currar en una feina de merda o intentar tirar endavant amb un projecte musical encara que esponsoritzat, doncs entenc elegir la segona opció. Personalment, no em veig en cor de censurar aquesta manera de fer. Dit això, aquest fet canvia (si o si) la naturalesa de tal event patrocinat, en major o menor mesura. Cap marca t'oferirà res gratuït, sense rebre res a canvi. Fins aqui crec que tots estem d'acord. Després depèn de cada persona anar o no anar a tal lloc. donar suport o no donar-lo a tal banda. Anar o no anar a tal festival. Despendrà del filtre moral de cadascú. A més, sóc dels que crec que hi ha persones i col·lectius que usen fins a cert punt l'associació amb les marques, i d'altres que segurament ho veuen com l'única manera de fer. Les marques, un dia perdran l'interès en esponsoritzar events de música, i llavors es veurà qui sobreviu per si mateix i qui no. Perquè és molt fàcil fidelitzar a públic quan ofereixes cartells de qualitat gratis. El difícil és fidelitzar al públic fent pagar el cost real del que ofereixes. I més en aquests temps que corren que qui més qui menys, va estret. El temps dirà, i sobreviuran els millors i més persistents.

Joan ha dit...

Aquest debat és molt interessant sobretot per què la crisi ens ha portat a l'arrel de tot plegat, a la pregunta que molts ens feiem en època de vaques grasses -és viable la cultura "indie" econòmicament?. La diferència bàsica que hi ha entre EUA i Europa és que ells han après com ser autosuficients sense recòrrer a les multis o marques i veuen la música com una altra manera de fer negoci (manera de guanyar-se les garrofes, com qui fa pà).

S'ha de dir que tenen mitjans de comunicació que fan possible la difusió suficient per què les seves bandes o artistes tinguin un mercat. Aquí pràcticament no hi ha ningú... Qui ha d'entrar a Luchador Records si no s'és un enteradillo de l'escena musical? Com fem arribar l'oferta musical al públic majoritari? ens interessa? Per què moltes vegades acabo pensant que a l'escena independent catalana l'hi agrada flajelar-se a la més absoluta misèria per després poder dir, -és molt underground, com mola...

Crec que el "Viure per amor a l'art mata a l'art"

Ho deixo aquí, ànims!

Jordi Puertas ha dit...

Aquí el anónimo (de los últimos dos mensajes al menos)

A ver, Natxo Medina si yo estoy de acuerdo con la mayoría de lo que dices tú y el artículo, y me parece un debate interesante, donde se han de plantear qué tipo de industria musical queremos, tanto promotoras como la prensa y el mismo público.
Lo que no he entendido es el hecho de señalar un patrocinio como el bueno y otro como el malo. Tú dices que hay matices, pero yo no los veo. This is Underground (qué nombre más desafortunado, pobres!) y Avivaveu son promotoras que se asociaron a marcas, ambas existían antes de esta asociación organizando conciertos a los que pude asistir. No tengo la suerte ni de conocer a gente de Avivaveu ni de This is Underground, pero vamos, que a mi me parece que están haciendo lo mismo. Y que no porque unos sean tus colegas, y los otros no, debes dejar de ser menos crítico. Sólo eso.

Arnau Sabaté ha dit...

Hola a totes i a tots.

Com a responsable d'A Viva Veu publico aquest comentari per al·lusions directes al nostre projecte. No vull justificar res i a ningú. Simplement dir les coses pel seu nom, i a partir d'aquí que cadascú tregui les seves conclusions. Portem aproximadament 4 anys d'A Viva Veu (jo personalment porto des dels 16 -i en tinc 29- organitzant concerts i escrivint en publicacions, abans fotocopiades, ara online i de tant en tant remunerades en premsa 'professionalitzada', tasca que per cert he anat abandonat paulatinament per a centrar-me exclusivament en A Viva Veu perquè m'omple més i em dóna més confort). En aquests quatre anys hem fet concerts de tot tipus , de tots els estils que ens agraden (la majoria força allunyats del gust de la majoria, per cert. Penso que aquest criteri es segueix mantenint amb la nova programació del cicle A Viva Veu by Moritz). Tot i portar tants anys en aquesta història, i sumar gairebé 10.000 persones entre facebook i twitter on ho anunciem tot, l'altre dia algú em preguntava si encara fèiem concerts al Fantástico (quan fa vora un any que no trepitgem aquest bonic bar del Gòtic). Vam deixar de fer concerts allà perquè malauradament no ens sortia a compte, i no podíem oferir les condicions que a nosaltres ens agradaria haver ofert als músics, ni econòmiques ni tècniques. Això sí, el cicle A Viva Veu al Fantástico era molt underground. Tant que fins i tot a determinats concerts nomès hi anàvem nosaltres, el Dominik, en Juanjo, el músic i la seva nòvia. És molt trist oferir aquestes condicions a una persona que fa música, com a mínim un respecte. La tasca del programador sovint és força desagraïda, malgrat que ho faci amb aquest pensament d'ONG que el Lluís cita al post de més amunt. Vam pensar que Moritz, que és una marca i evidentment com qualsevol empresa vol generar beneficis, s'adaptava molt bé a les nostres capacitats. Moritz és una marca local i modesta, com nosaltres. Per això vam aconseguir arribar a un tracte amb ells.

Jo personalment no estic en contra dels patrocinis, de fet el model cultural de per sí. Nosaltres tenim un model associatiu però funcionem de forma, diguem-ne "empresarial", malgrat que tots els beneficis els reinvertim en el nostre projecte a nivell d'autogestió, que és un model en el que confio plenament. Per exemple, el concert anterior al d'A Viva Veu by Moritz va ser el de Father Murphy i Sons Of Woods, on vam palmar aproximadament 100e. Per sort, el model d'autogestió que abans comentava, ens va permetre entomar molt millor les pèrdues. Al concert hi van venir 30 persones, i els Father Murphy se'n van anar contents amb el seu catxé i la seva nit d'hostal. Malauradament, Sons Of Woods no van guanyar ni un cèntim, perdent els diners de la benzina. Anècdotes a part, la feina com a promotor me la prenc molt seriosament. De fet, el meu objectiu és poder acabar-m'hi dedicant professionalment. Tan de bo! Fins que no ho pugui fer, he pres la decisió de fer-ho de la millor manera, de no perdre les ganes i no fer perdre-li als demés. La millor manera és buscar un punt mig, i el nostre ha estat associar-nos amb Moritz de forma puntual per aquest cicle. No rebel·laré aquí el tracte que tenim amb ells, però tampoc cal que us feu gaires històries. Moritz és una marca molt modesta. Bé, al que anava, jo no vull perdre el meu temps i els meus diners i tampoc vull que els grups als que contracto ho facin, per tant aquesta ha estat la nostra decisió. Respecteu-la o no, no us jutjaré. Però només puc dir que el primer concert del cicle a la Fàbrica Moritz va anar molt bé a nivell de públic, i altres que hem fet no. A nosaltres ens agraden les coses amb criteri, i mentre això es mantingui tan li fa la resta. Evidentment tampoc fa falta convertir la cultura (festivals, webs o blogs) en un supermercat. Suposo que això és la clau del què s'estava discutint, no?

Joan ha dit...

Just a la fusta!

Anònim ha dit...

"Moritz és una marca local i modesta, com nosaltres"

A partir d'aquest punt he deixat de llegir

Xavi Carreras ha dit...

El patrocini com a suport (com una pota més d'una taula) penso que és bo per oferir millors condicions. La meva humil opinió és que el problema és quan el patrocini és l'eix vertebrador d'un projecte. A Viva Veu (i no, no sóc amics meus) no crec que ni tan sols hagin d'explicar com usen el patrocini, perquè tenen una trajectòria de marcada personalitat, però malauradament ara mateix potser existeix una part de l'oferta musical que depèn en excés dels patrocinis. O potser m'equivoco.

P.D. I almenys Moritz paga els seus impostos a Catalunya/Espanya. Altres empreses com Estrella Damm són defraudadores fiscals i també esponsoritzen i han esponsoritzat grans i petits festivals a casa nostra.

Natxo Medina ha dit...

Hola Jordi Puertas! No sé, yo creo que aquí el problema está entre marcas y entre lo que las marcas quieren apropiarse. En ese sentido que la Moritz (una empresa mil veces más pequeña que Converse, que es de Nike) le ponga su logo y su marca a un ciclo de conciertos que lleva ya cuatro años funcionando bajo distintas formas de manera totalmente autogestionada no me parece lo mismo a que Converse (vía promotores de la ciudad) se monte un festival y se apropie del concepto underground (que ya sabemos que está más usado que el pito de un guardia) y diga "THIS is underground". Creo que en este caso los matices son importantes. Sin embargo, desde mi posición personal, prefiero prescindir de esos intermediarios llamados marcas. Pero claro, yo hablo desde un punto de vista más o menos teórico. Ni tengo un medio, ni monto conciertos, ni tengo una banda, pero quiero pensar que de ser este el caso, o de verme en una situación similar en el audiovisual, que es a lo que me dedico, seguiría moviéndome según los mismos criterios que comento. De hecho, es lo que intento.

Muntsa ha dit...

Aquest article que ha publicat El País avui ens pot donar una idea de sí hi ha públic "indie" o no. Em sembla que algú s'ho preguntava.

http://cultura.elpais.com/cultura/2013/04/09/actualidad/1365531101_286478.html

Quin tipus d'industria cultural volem? Volem o podem? Si no hi ha diners no hi ha indústria. Els diners poden venir del públic, dels patrocinis de marques o de l'Estat. Ara mateix els únics que tenen diners són les marques. Així que, com bé dieu, tot plegat són signes dels temps.

Joanb_Palahí ha dit...

Muntsa, una puntualització només. L'enllaç que has posat no és l'informe, tan sols la publicació del informe, qui sap si dictat pels corresponent depertament de premsa. L'informe és en aquest enllaç:
http://www.unirioja.es/apnoticias/servlet/Archivo?C_BINARIO=4626
L'he llegit en diagonal. Només destacar que assenyalen fins a 468 grups diferents. El més repetits, Melendi, extremoduro, Marea, fiti & Los Fitipaldis, Estopa, Pablo Alboran, Rihanna, Coldplay, David Guetta i Adela

Marc ha dit...

Hi ha un altre element a tenir en compte: la propia sostenibilitat dels concerts.

És impepinable que hi hagi molts concerts a la ciutat? Hem de muntar concerts poc sostenibles econòmicament regalant-los a les marques i generant una bombolla?

No sé, a Sant Feliu de Guíxols sempre hi ha hagut molts concerts pero ha sigut a base de crear comunitat i implicar-se des de baix. No crec que suplir allò que ens manca amb diners de marques sigui la solució, més aviat va en la direcció contrària.

Quique ha dit...

Natxo, si en el tema de las marcas el rasero es juzgar su tamaño y no su toxicidad, mal vamos.
De todos modos, no es de recibo hablar apropiación o cuetionar el trabajo de quien lleva tantos años montando cosas y tiene que buscar una via paRa poderlas realizar. Cada uno busca o encuentra solución donde puede o quiere. El modelo de A Viva Veu lleva años creando un tejido en la ciudad, haciendo un montón de conciertos, proponiendo cosas a festivales de la ciudad para que grupos pequeños puedan tocar en "otras condiciones".
Quiza sea cierto lo que dice Marc que quizá no hagan falta tantos conciertos, pero (perogrullada al canto) paa que haya publico es necesario algo que ver, para que haya grupos realmebte valiosos necesitamos muchos grupos medianos, escenas y sitios donde tocar
Y si los amigos del A Viva Veu necesitan apoyo de marcas deberiamos pensar porque no hemos sido nosotros quien les hayamos proporcionado apoyo antes. Tampoco quiero decir que las marcas ayan a salvar el ciclo, pero entiendo porque han recurrido a ellas
De nada sirve decir que no lo habriamos hecho sin estar en su situación o proponer alternativas. Lo habrias hecho distinto, ok. ¿Como?
Y no entendais eto como un ataque sino como una pregunta. No nos gusta el tema de las marcas, ok. Como hacemos entonces? Que hemos hecho mal y que bien? Hagamos una lista de sitios donde tocar, pensemos como hacer para costear las webs sin pasar por el aro (los fanzines se vendian para pagar las fotopias, como hacemos los webzines? Porque con lo del disco no hemos llegado a la mitad del objetivo, y son 2 euros!)

Sr. Crustaci ha dit...

Bones a tothom.

No entraré a discutir sobre el que esteu parlant, simplement volia contribuir com a posat en Marc l'exemple de la gent de Sant Feliu de Guíxols amb el col·lectiu Atzavara. Hi ha molts altres col·lectius, sense afany de lucre funcionen de manera independent, ajudant a l'anomenada escena underground i independent a poder tirar endavant, us recomano, molts potser ja la coneixereu, la manera de funcionar del 924 Gilman Street (http://en.wikipedia.org/wiki/924_Gilman_Street), a Berkeley, California, que fot des del 1986 que funcionen. Allà hi ha passat quantitat de grus, s'hi han fet activitats de tot tipus, enfocades sempre des d'un punt de vista alternatiu a tot lo comercial, i sempre portat de manera voluntaria, i la cosa continua, per tant, hi ha maneres de poder fer aquestes coses sense patrocinis, simplement, és crear associacions i col·lectius que s'impliquin prou per tirar endavant les coses, i a casa nostre, i parlo més de la meva zona, gent com l'ATV de Sarrià de Ter, Soroll de Vidreres i més col·lectius que podríem anar citant, contribueixen a engrandir la cultura underground sense res a canvi, simplement la satisfacció de tots plegats de gaudir de la música en uns formats més aviat petits i propers.

A tall d'exemple, volia citar l'actuació dels The Evens (Ian MacKaye i Amy Farina) que quan van tocar al centre cívic del Pont Major de Girona, saben el passat i recorregut del sr. Ian MacKaye, ell mateix va proposar de tocar en llocs petits i que les entrades no podien sobrepassar els 10 €.

Hi ha moltes maneres de fer les coses, patrocinades o no, aquí cadascú com han dit, jutja si l'interessa col·laborar-hi o no anant-hi, però el que està clar és que entre tots i totes hem d'intentar viure la música, tal i com entenem els nostres ideals d'allò que creiem que ha d'ésser la indústria musical.

Ojala Este Mi Bici ha dit...

Me parece un debate muy interesante.

Creo que el problema es querer vivir de la música indie (o como querais llamarla). Haz que tu pasión sea tu forma de pagar tus facturas y conseguirás quemar tu pasión y dejar tus facturas sin pagar.

Por mi que cada uno haga con su vida profesional lo que le plazca, pero es evidente que todo lo que se hace con pasión se ensucia cuando hay dinero de por medio.

A la hora de hacer un proyecto musical, de conciertos o periodístico también estaría bien plantearse si estas con el capitalismo o contra el. Y si no te gusta el mundo que hay y quieres una alternativa real a la mierda que vivimos pues te toca luchar, a muerte, sin patrocinios ni beneficios ni ostias, simplemente a romper esquemas y destruirlo todo.
Si en cambio tu lo que quieres es ganarte tus dineros, irte de vacaciones e invitar a cenar a tu novio de vez en cuando pues adelante, saca pasta, se el mejor promotor, músico o periodista musical y se feliz, no compartiré tu opción pero te mereces mi máximo respeto porqué eres un profesional, igual que el frutero de debajo de casa. Pero por favor no me vendas que eres underground o indie o DIY; si eres algo de eso es porqué no tienes donde caerte muerto y a nadie le interesa tu mierda de música o tus opiniones musicales, no por convicción. El frutero es un frutero y quiere vender fruta, todos los sabemos y no nos cuenta milongas.

(Aclaro por si acaso que no hablo de nadie en concreto, es un interlocutor hipotético)

Por último coincido en que lo de This Is Underground es patético y además me siento personalmente insultado por su mera existencia.
No entiendo la manga ancha que se tiene con esta gente. A mi me gustaría que tú, autor de éste interesante artículo dijeses claramente qué marca pedia el "publirreportaje)y quien ha sido el que ha puesto el culo gustosamente por 4 chavos, seguramente ni unos ni otros se merecen el respeto que les has demostrado.

quique ha dit...

cada uno es libre de hacer con su capa un sayo. La marca de ofrecer contenido pagando y las webs de aceptarlo. Que tampoco se trata de demonizar a alguien porque entiende la música de una manera diferente a la nuestra.
A mi si me gusta que Lluis no nombre a nadie. Quien quiere entender ya lo entiende, y creo que el trata de explicar su posición personal, y para eso no hace falta señalar con el dedo a los demás, que está muy feo

Se puede trabajar de una forma profesional y honesta y para eso no hace falta que seas underground o no underground. Cada grupo se plantea unas cosas y por eso conecta con una gente y con otra no.

Y respecto a lo de la pasión, pues eso depende de tu experiencia personal, hacer de tu pasión tu profesión no tiene porque apagar la primera, y al contrario lo mismo. No conozco a todos los que trabajan en TIU, pero varios de ellos hacen cosas a muchos niveles, no como empresa sino como personas. MOntan conciertos DIY, tienen discograficas independientes... y lo de TIU, pues lo intentan hacer del modo más hjonesto posible, pero evidentemente son otros códigos, y aquí es tan importante el marketing como la musica. Sigo pensando que el error es nuestro, per no verlo así y saber separarlo.
Es un evento de una marca y no un concierto DIY, de ahi la indignación. Como evento de marca está muy bien montado y el cartel está bien, no estafan a nadie.
Como cocnierto DIY es un sinsentido, pero claro, no lo es!







Anònim ha dit...

Ojo, no confundamos profesional con capitalista: un frutero (como un médico o un periodista) puede ser muy honesto con su trabajo.

Anònim ha dit...

Tot això està molt bé, però és LA independència. Sembla mentida.

Anònim ha dit...

Amb fanzines online com el vostre tampoc arreglem gran cosa: article amb faltes d'ortografia al títol, i que exposa una opinió basada en suposicions (tant difícil era parlar amb les parts implicades perquè exposessin la seva visió i fer una mica de periodisme?).