2 d’abr. 2013

FURGUSON, THE LEAP YEAR

       

Furguson
The Leap Year
Any: 2013
Discogràfica: La Castanya


Furguson han tornat, i amb marques a la cara i a tot el cos, i a més no poder, i pensen rebentar-ho tot. Furguson han tornat, molt més rockers, més cridaners i amb melodies menys "poperes", menys visibles, amb melodies més dels noranta. Hi podem escoltar el primer disc de The Men, les parts més rockeres de Cave, fórmules de Papier Tigre, uns American Football pujats de to i molt, molt, d'Oneida. Furguson han tornat i nosaltres estem de celebració.

L'esperat segon disc de Furguson s'ha fet esperar, ja han passat anys d'aquell primer disc i la sorprenent benvinguda, pel camí han perdut un component que jugava més a l'electrònica (l'actual dj William Dafoe) i amb ell se n'ha anat l'enrevessament electrònic més visible i palpable per cara de ple en els ritmes de guitarres i aquesta cromàtica tan emo i indirocker tan dels noranta que els aflora amb una forma totalment nova, res de refregir velles glòries. "Marks on Our Face", la primera cançó del disc, ja comença així; amb força i renegant de tot concepte melòdic i digital associat com si d'un cop sobre la taula es tractés per poder encetar el disc amb bon peu. Les dues següents no són tan descabellades. "Heat", més emo, més Kinsella, amb melodies "arxireconeixibles" i classificables amb "gir de rosca"; marca de la casa. I "Time Is Wise but Not People" es recolza en tot allò dit anteriorment i en el seu disc debut; allà a mig camí, com un pont comprensible i ben visible. Però al quart tall, a "The Union", tornen a rebentar el passat amb més visceralitat i força amb una d'aquelles melodies que són una emboscada on al primer minut et fan agitar el cap cot per despertar-te amb els "mástils" ben amunt i quatre esgarrapades per tornar-te a sotmetre a la languidesa exhausta fins a matar la cançó.

A "Psychic Stuff" segueixen amb el sometiment. Ja ho proclamen amb el títol. Jugant al kraut i en un bucle rocker infinit, són 2, els minuts que li costa arrancar, a la cançó, en què mantenint la pulsió desfoguen veus. I després un moment "cervesero" per corejar, però tan sols és un miratge, ja que es queda en uns cors "tristons" que serveixen de preàmbul a la tornada del kraut.

"Some God" segueix encastat en aquesta teranyina sonora però ja ens aporta la melodia vocal per fer-la més gaudible i ballable, només una mica més, però una mica més sí.

La setena cançó és la més benevolent. Aquella calma aparent d'abans de la tempesta amb la languidesa suficient sense caure en allò "facilón".

Amb "My Body/Story/Jewish & Sun" semblen cridar un "visca Oneida" però no, només és una mirada de reüll per tornar a Furguson.

La cançó que tanca el disc, "Cap de Creus", és una enganxada en tota regla en voltes i voltes fins a l'entotsolament oportú de deixar-te amb la panxa plena.

Molt picar amb el peu a terra, molt picar de mans, molt moure el cap negant al terra amb compulsió i desenfrenats talls explosius sense moments èpics o "facilons". Un disc madur sense perdre l'esperit jove i arriscat amb cançons generalment curtes i directes, sense quasi preàmbuls ni interludis ni "mariconades", directes a la cançó. Crues en embolcall i de cap a aquesta teranyina d'on van despuntant riffs i crits i melodies, i voltes i voltes, i densitat. Cançons tot sovint amorfes amb estructures trencades sense lògica aparent però de construcció senzilla, plàcida i molt més lògica que pop.

The Lap Year és un disc complicat per oïdes no preparades i segurament no els reportarà gaire més crèdit que entre la crítica especialitzada, ja que no hi ha gaire públic en aquestes terres que demani o esperi res com això, però aquest disc de Furguson és un discàs. Ara, això sí: tot i ser un discàs, encara sembla que Furguson estan un graó per sota de les seves possibilitats.


Fotografia de portada: The Lap Year
Text: Lluís Huedo
Correcció: Marta C.