19 de març 2013

SALVAVIDES #9 "M'ACLAME A TU" DE L'OVIDI MONTLLOR


Recordo perfectament la primera vegada que la vaig sentir, encara que no puc concretar gaire més que va ser en un documental que donaven amb una revista. He oblidat la revista que era. Però va ser l'any 2005, això segur. S'havien complert 10 anys des que havia mort l'Ovidi Montllor, i ja en feia un parell que la seva obra s'estava reivindicant, sobretot des de certs sectors de l'esquerra anticapitalista (precisament més que en altres àmbits culturals, fet que sobta). Va ser tota aquella època en què els Inadaptats -grup de punk-hardcore de Vilafranca, dissolt fa uns anys- havien fet un disc amb versions, i entre uns i altres va picar-me la curiositat per indagar sobre vida i obra de l'alcoià. Però “M'aclame a tu” no la vaig sentir fins que em va arribar a les mans aquell DVD. Llavors vaig descobrir que segurament era la millor cançó d'amor de la història. Set anys després ho segueixo pensant.

Abans de veure aquell documental hi havia altres cançons de l'Ovidi molt més favorites. La majoria eren polítiques, quan en aquella època universitària, la política me la prenia d'una manera molt més activa que ara. “La samarreta”, que deu ser la cançó més de classe escrita mai en català, “La fera ferotge”, composta durant la dictadura però amb tanta vigència a la mal anomenada transició, i avui, és clar. Una altra volta la lluita de classes a “Va com va” o la mestra més meravellosa del món a “Homenatge a Teresa”. Algú em va deixar el seu disc A l'Olympia i el vaig escoltar centenars de vegades. A més no l'he tornat mai, de fet no sé a qui li hauria de tornar.

Em sabia aquell CD de memòria, amb totes les bromes que feia l'Ovidi parlant un francès deplorable mentre el públic es partia la caixa. Començava amb “Perquè vull”: “Vam viure un món preciós. Perquè vull. Perquè tinc ja ganes de viure”. Al·lucinava amb aquella cançó. I amb l'inici, amb la guitarra d'en Toti Soler. El tio es marca un punteig de guitarra brutal, 30 segons d'una intensitat i una emoció que no es pot equiparar a pràcticament res. I llavors començava Montllor amb ràbia: “Plovia aquell dia. Perquè vull. Perquè tinc ganes que plogués”. I després “Homenatge a Teresa”, “Una nit a l'Òpera”, una cançó superteatral que parlava de les aparences de la burgesia i els wannabes o “Sí, senyor”. Em sé aquell concert a París de memòria. I em porta records extraordinaris.

Vaig comprar el llibre de la Núria Cadenas, L'Ovidi (Editorial 3i4) i vaig veure algunes de les seves pel·lícules com La Fuga de Segovia o La verdad sobre el caso Sabolta. En poc temps me'n vaig fer bastant fan, vaja. A més recordo un fet amb especial il·lusió. Al llibre de la Núria Cadenas, l'autora explicava que Montllor havia viscut un temps a Gràcia, però òbviament ni idea d'on era exactament. En aquesta època feia altres coses a banda d'escoltar l'Ovidi compulsivament, una era pujar a escalar al boulder del Park Güell. Per arribar fins a la paret has d'endinsar-te per Vallcarca, passar per La Kasa de la Muntanya i pujar un carrer que puja molt empinat. Allà, la meva moto, que llavors, pobreta, era una 49cc bastant antiga, patia com una mala cosa per arribar a dalt. Patia tant que potser la feia a 15 per hora. Anava tan lent que podia comptar les línies discontínues del carrer. I en una d'aquestes, mirant a les parets, vaig veure la placa: "AQUÍ VA VIURE OVIDI MONTLLOR".

No m'ho podia creure, havia passat per aquell carrer desenes i desenes de vegades, moltes escoltant  l'Ovidi (sí, sóc d'aquests que escolta música a la moto). Des de llavors sempre, SEMPRE, que hi passo miro la placa i penso en ell. L'imagino entrant al portal, tot guapo que era el tio. Però altres cops penso en les coses que em passen i intento posar-me a la seva pell, recordant les molt putes que les va passar tota la vida. Tant a nivell personal, com professional, com artístic. La diferència és que òbviament l'alcoià tenia un talent tan descomunal que va poder amb tot. I la demostració més evident és que el seu llegat, i no només parlo de la seva obra, parlo del seu compromís, de la seva incorruptibilitat, de la seva humanitat, quedarà per sempre. I és el nostre deure, el de tots els que l'admirem, que no mori mai dels mais. Perquè si hem d'esperar quelcom de les institucions anem apanyats. Per ells, Ovidi no va deixar mai de ser una fera ferotge.


Sempre més recordat per la gent que per les institucions, qui sovint han deixat de banda.

Quan a finals de l'any passat en David Fernández de les CUP el va recordar al seu discurs d'entrada al Parlament del Principat vaig somriure, però no em va sorprendre. En David fa molts anys que reivindica la figura de l'Ovidi, des de la base i a llocs molt més legítims per fer-ho del que ho és l'hemicicle català. Ell i altres amics de La Torna de Gràcia van fer molt al barri per reivindicar la seva figura. Com organitzar un concert homenatge al Palau de la Música o posar el seu retrat donant la benvinguda a l'ateneu. Abans, els "compis" de l'Assemblea de Joves de Gràcia també van alliberar un espai al qual li van donar el seu nom. El Casal Popular Ovidi Montllor va durar poques hores, però queda en la memòria silenciada, però indestructible dels carrers de Gràcia.

Però per ves a saber quina casualitat, vaig tardar a descobrir “M'aclame a tu”. I malgrat que tant l'Ovidi com en Toti són uns lletristes increïbles, la lletra no és seva ja que -com tantes altres vegades- musica un poema de Vicent Andrés Estellés. Jo no llegeixo res de poesia. Res. Però tot el que t'arriba de l'Estellés ho devores. I la poesia de “M'aclame a tu” la formen versos meravellosos.

I parla de la terra, de Xàtiva. I de l'enyor, i de l'amor, i de l'esperança. Però és clar que de Xàtiva, com de Rushmore a la pel·lícula de Wes Anderson, tots en tenim una de diferent. Sabeu a què em refereixo, oi? A quan el Bill Murray i l'Schwartzman tenen la memorable conversa sobre LA noia.

- She's my Rushmore.
- I know. She was mine too.

I com a la pel·lícula, Rushmore o Xàtiva acostuma a ser una dona.

Perquè els que no hem emigrat -encara- no trobem a faltar el nostre lloc de naixement. Algunes coses sí, però no totes han mort. Jo des que la vaig sentir per primera vegada, sempre la vaig aplicar a una noia. I joder, dir a algú que ella serà...

La clau que obre tots els panys,
seràs la llum, la llum il·limitada,
seràs confí on l'aurora comença,
seràs forment, escala il·luminada.

És el màxim. Insuperable. El teu puto Rushmore. També em passa amb "Ojalá" d'en Silvio Rodríguez, a la que dona un significat que no te res a veure amb el real.



Ostres Ovidi, com se't troba a faltar.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Montse V.