7 de març 2013

L'ACOMODADOR #27 · UN CAP DE SETMANA QUALSEVOL


Gràcies a la meravellosa distribució cinematogràfica d’aquest país, Weekend ha arribat a les nostres sales un any i mig després de la seva estrena al Regne Unit. La pel·lícula ja va passar pel Festival de Cinema d’Autor de Barcelona 2012 amb una molt bona acollida, i durant els dos últims anys ha col·leccionat un bon grapat de premis en festivals de tot el món. Tot i això, el gran públic no ha pogut gaudir-la fins ara. I dic gaudir-la perquè estem davant una d’aquelles peces que enamoren per la senzillesa de la seva forma contrastada amb la riquesa del seu fons. La pel·lícula, totalment parida per Andrew Haigh –director, guionista i muntador– sorprèn per la seva naturalitat i capacitat de sintetitzar en hora i mitja escassa la complexitat de l’amor entre dues persones.

Tot comença en una discoteca de Nottingham un divendres qualsevol amb una de les escenes menys originals del món: un creuament de mirades i una atracció a l’instant. Així es coneixen Russell i Glen, els dos protagonistes, que converteixen el que havia de ser tan sols una nit en una relació marcada per les seves personalitats totalment diferents i també per la intensitat que desprèn des del primer minut. Russell, més reservat i relativament acomplexat per la seva homosexualitat, es troba amb l'atreviment i la impulsivitat de Glen, qui de seguida intenta espavilar-lo. Tot se sosté en el que l'un aporta a l'altre, en aquesta estranya connexió entre dos pols oposats.

La tònica de la pel·lícula és la seva humilitat i naturalitat. Les escenes són quotidianes, exageradament quotidianes, sense que passi res especial que les faci destacar, però Haigh centra el seu potencial en els diàlegs i en l'enfocament de les diverses situacions. Weekend té aquest títol precisament per això, perquè estem davant d'un cap de setmana que qualsevol de nosaltres podria viure sense necessitat de fer res fora d'allò habitual. Només cal trobar-se amb la persona adequada que el faci especial i que, de cop, sigui capaç de fer-nos canviar la manera de veure les coses. El film aborda l'amor des d'una perspectiva tan complexa com el mateix tema en si, mesclant romanticisme, passió, desengany, amargor i, en general, el cúmul de sentiments que, per culpa d'una altra persona, poden arribar passar pel cap en tan sols 48 hores.



Weekend és una pel·lícula d'amor homosexual, però en cap cas està dirigida de forma preferencial cap a aquest públic. Això no treu que el guió tingui una porció important sobre la condició de gai en el context actual, especialment en els diàlegs entre els dos protagonistes i com cadascun ho viu d'una manera diferent, però el film és ple de conceptes que no es limiten a les relacions homosexuals, sinó que són vàlids a nivell general. No crec que Andrew Haigh busqués una intencionalitat o reivindicació clara amb aquesta història, però sí que és veritat que normalitza i l'allunya dels tòpics sobre aquest col·lectiu. Així doncs, aquesta particularitat de la història no resulta secundària, però tampoc condiciona res del que hi passa, ja que en el fons és una pel·lícula sobre la complexitat de les persones, siguin com siguin.

La posada en escena de Weekend és del tot austera, d'acord amb la naturalitat de la història explicada, cosa que augmenta el realisme i la proximitat de l'acció. Andrew Haigh ho roda tot amb la càmera a l'espatlla, fent ús d'una fotografia molt treballada i d'una direcció exquisida. Els primers plans, les mirades, els enquadraments, la distància variable respecte dels personatges... tot està molt cuidat i aporta una personalitat especial al film. Això es combina amb unes actuacions brillants de Tom Cullen i Chris New, capaços de transmetre una química molt especial i alhora peculiar des del primer minut. Tot i la dificultat dels papers, els dos actors fan de Russell i Glen dos nois que podríem creuar-nos pel carrer en qualsevol moment sense pensar ni un moment que han sortit d'una pel·lícula.

Fuig del dramatisme, de l'ensucrament, de la denúncia i de l'autocomplaença; Weekend aconsegueix ser una pel·lícula romàntica que en realitat potser no ho és tant, un retrat que parteix d'una condició diferent per acabar convertint-se en el més normal del món. Serà una de les cintes independents que caldrà tenir més en compte durant aquest any.



Fotografia de portada: beaumovies.com
Text: Martí Aragonès
Correcció: Marta C.