12 de març 2013

LLEGIR I ESCRIURE #7



La Paula Juanpere ha llegit ¿Cómo debería ser una persona? de Sheila Heti (1976) i, tot i que no hi ha trobat la resposta a tal ambiciosa pregunta, ha gaudit la lectura, alhora que se li barrejaven una mica les idees amb Girls de Lena Dunham (1986) i Dejad de lloriquear, l’assaig de Meredith Haaf (1983) sobre la generació dels vuitanta. Quantes dones avui a Gent Normal!

No és només perquè en la contraportada de ¿Cómo debería ser una persona? hi aparegui una cita d'admiració per la novel•la de Heiti de Lena Dunham que trobem que aquest llibre té una certa retirada a la serie Girls –cadascú sabrà si li agrada o no– i no per això deixa de tenir interès. Particularment, a l’autora d’aquesta ressenya no li molesta la sèrie, fins i tot troba que tenen una certa gràcia la manera com manifesta la ruptura de certs estereotips de la feminitat i la posada en escena de certs problemes existencials –i en el fons força banals– d’una generació educada en l’abundància però amb unes perspectives de futur no gaire encoratjadores.

Hi ha com a mínim, si voleu, una cosa interessant tant en el llibre com en la sèrie: i és que les preguntes de les quals parteixen són probablement algunes de les preguntes adequades (i que coincideixen amb les de gran part de la gran literatura, com quina és la naturalesa de l’existència i tot plegat) i que sempre pot ser interessant intentar contestar-les des d’un altre punt de vista, una veu narradora furiosament contemporània, femenina i més distesa, amb un ingredient punk i nihilista, que a la vegada incorpora la trivialitat inevitable d’una generació consumista, estimulada a la creativitat, i addicta a l’èxit i al reconeixement social.

La trivialitat i un cert narcisisme se situen sobretot en el punt de partida de la resposta. Sheila (la protagonista de la novel•la) confessa al principi que sempre havia pensat que una persona ha de ser sobretot famosa. Per aconseguir-ho té el projecte inacabable, estancat i angoixant d’escriure una obra de teatre. Així que, a la pregunta de com ha de ser una persona –i, per tant, com hauria de construir-se a si mateixa– s’hi afegeix la qüestió de la creació artística. En tota aquesta cerca hi apareix també la seva amiga Margaux, una pintora emergent que està tenint un cert èxit, i a qui Sheila admira i observa amb atenció per intentar treure l’entrellat a la pregunta que dóna títol al llibre. L’art, que és sovint objecte de discussió entre el seu grup d’amics, apareix d’una forma natural, sense tòpics, sense cap pedanteria ni discursos apocalíptics (com passa sovint en les novel•les escrites per generacions anteriors com, per exemple, i espero ser perdonada, la infumable última novel•la de Michel Houellebecq, El mapa i el territori –opinió de la que aquí escriu, és clar–), visió d’una generació que, curiosament, ja no posa en dubte el concepte de l’art –i que pot tornar sense problemes a la pintura després de la mort de la pintura.

“¡Son mis coetáneos!”, exclama Sheila, per després concloure que vivim en una època de grans artistes de la mamada (com el segle XIX, per exemple, va ser la gran època de la novel•la). ¿Cómo debería ser una persona? és un text que desprèn llibertat, espontaneïtat, transgressió i ironia –l’eslògan seria el de “sigues enginyós!”–, però que posa de manifest les dificultats a l’hora d’afirmar la personalitat en un context d’ambigüitats i informacions contradictòries que arriben de totes bandes, la qual cosa només és possible de resoldre de manera paradoxal: “en su actitud hacia los grandes temas de la vida, mi generación se muestra indefensa, abrumada y atrapada por sus aspiraciones”, afirma Haaf en el seu assaig.

Sheila Heti i Meredith Haaf difereixen en algunes coses, però també coincideixen en molt més que en el nombre de lletres del seu cognom. Haaf inicia el seu assaig Dejad de lloriquear tombada al sofà amb una ressaca monumental, mentre que Sheila (el personatge) diu: “si hablamos de los hábitos de consumo de alcohol en los círculos en los que me muevo, yo soy la regla. Y la regla es: bebe todo lo que tu presupuesto te permita”. Però mentre que Sheila s’inscriu en el “tot és legítim”, Haaf reflexiona sobre la falta de compromís de la seva generació i es pregunta per què la nit anterior no es va afegir als milers de manifestants que inundaven la city londinenca per protestar contra la política econòmica internacional. Si el 2011 va ser l’any elegit pels mitjans de comunicació com l’any de la protesta, Haaf no dubta a declarar que “en honor de la verdad, la gran mayoría de mis coétanios deberá decir que no estuvo allí. Estaba en Facebook. O de fiesta. O estudiando para un examen. O trabajando como becario”. Moltes qüestions interessants per fer-nos els que vam ser llençats al món durant els vuitanta, i noves veus que posen en escena les nostres inquietuds, encara que, evidentment, generalitzar sempre és un problema.

Fotografia de portada: portades dels llibres de ¿Cómo debería ser una persona? i Dejad de lloriquear
Text: Paula Juanpere
Correcció: Marta Cucurella