22 de març 2013

EN JASON MOLINA ERA EL MILLOR DEL MÓN



Recordo el primer cop que vaig veure en Jason Molina dalt d'un escenari. Estava coneixent els Palace BrothersSmog, a punt d’enamorar-me bojament de la Chan Marshall. O acabat d'enamorar. Llegia el Rockdelux i el Factory, començava a conèixer alguns fanzines de la ciutat i estalviava de cada setmanada per comprar un d'aquells discos que al meu cap de seguida adquirien categoria de mites. Jo era aquest adolescent i per això era tan fantàstic que existís el BAM de Barcelona. Programaven aquells grups que ja senties favorits per haver llegit una ressenya de Jesús Llorente, o David S. Mordoh o Kiko Amat. Era una festa on et podies fer l’entès sense haver de pagar res. Com ara però en persona.

Coneixia Songs:Ohia de nom, sabia que era del cercle de Will Oldham i no em calia gaire més per arribar a la plaça del Rei amb la pell de gallina. Aquell dia Songs:Ohia eren Jason Molina i un bateria. Tinc un record molt viu del silenci que hi havia a la plaça. Les cançons sonaven passionals i esquelètiques, gairebé buides, i la veu de Jason Molina semblava rebotar per les parets de la plaça fins al meu pit. Ningú no deia ni piu, tot i que ell va ser bastant "dicharachero". Al final del concert ens va demanar a tots que aixequéssim els punys fent banyes de "jevis". Per fer-nos una foto i quedar-se el record. Tornant a Sant Andreu tenia una estranyíssima sensació de simpatia cap a ell. La seva veu plena de pena encara em rondava però alhora estava de molt bon humor per formar part d'aquella foto. Potser m'equivoco, però aquella foto va ser la contraportada d'un EP de Songs:Ohia a Acuarela.

Crec que aquesta foto és una de les raons per les quals en Jason Molina sempre ha estat un favorit a qui no calia donar tanta importància. De tots els ploramiques de la meva generació, ell era el ploramiques col·lega. Podia fer-te literalment caldo en un mal dia, però també el podies escoltar cada setmana sense que allò aturés el teu món. No el tenia en un pedestal però és un dels artistes de qui tinc més discos a casa.

El següent va ser Axxes & Ace omplint la segona cara d'un casset. Era al bar de l'Autònoma i a l'altra cara, I see a darkness. Bastant bèstia, eh! De seguida em vaig posar I see a darkness de bandera, però la cara que escoltava sempre era la d'Axxes & Ace. L'escoltava trist, l'escoltava enfadat i l'escoltava només per cantar a crits si no hi havia ningú a casa dels pares. Em desfogava molt amb aquest disc. “Hotblack silk”, “Captain Badass” i “Love and work” encara són de les meves cançons favorites quan les canto sense pensar-ho. I hi ha aquesta cançó, que gairebé fa por, “Redhead”, i que sempre he pensat que parlava de la rosseta panotxa de Charlie Brown. De totes les rossetes panotxes. És un disc acollonant. I així podria seguir amb gairebé cada disc, perquè després d'Axxes & Ace va venir The lioness, i aquest sí que fa por escoltar-lo encara, sobretot ara que ha mort Jason Molina, i durant uns dies tot sembla una mica pitjor.

Recordo un amic que em deia un dia que no li importava gaire l'obra de Bob Dylan o Neil Young, que el que a ell realment l'afectaven eren les veus de la seva generació. Parlava de Will Oldham, de Bill Callahan, és molt probable que Chan Marshall o Jason Molina sortissin a la conversa. Llavors no hi estava gens d'acord, o ho estava a mitges, però ara m'adono que cap mort d'un músic m'ha tocat tan a prop com la d'Elliott Smith o la de Jason Molina. Ells han estat, i encara són, dues veus que he desitjat seguir i veure en temps real. Cada disc ha estat un esdeveniment. Els he escoltat amb els meus amics de sempre, hem comentat cada canvi. “Has escoltat el nou d'en Jason Molina?”, i així cada any des de fa 15 anys. La seva presència era ja quotidiana, no només amb els amics. Quan va sortir Magnolia Electric Co., li posava al meu pare dient-li “Mira, mira, escolta això”. En aquell disc, l'amic Jason semblava haver trobat la seva pròpia versió dels Crazy Horse. D'aquest so elèctric ja no es mouria. Va començar a sonar com un sol grup, a donar voltes sobre un mateix so (fins llavors, canviava de grup amb cada disc), més fàcil d'escoltar, més ple. Perdoneu si em repeteixo però per mi els millors discos de Neil Young durant els anys 2000 els va signar Jason Molina: Magnolia Electric Co., Fading trials i What comes after the blues són tres obres mestres absolutes per a qualsevol a qui li agradi ajuntar electricitat i pena.

Durant aquests dies haureu llegit notícies i comiats tan emocionants com el de la Beatriz G. Aranda a Rockdelux o els Mishima al seu facebook. Des de fa 3 anys Jason Molina estava recuperant-se del seu alcoholisme. Ho vam saber quan la mateixa família va demanar ajuda als fans per cobrir els costos del tractament. Ell havia estat músic tota la seva vida, girant sense parar, traient un disc a l'any, de vegades més, per continuar girant. No tenia assegurança mèdica ni seguretat de cap tipus. Un any i mig més tard ell mateix es dirigia a nosaltres per explicar-nos que estava millor, que a poc a poc es recuperava en una granja i que ja començava a pensar en música. Ens donava les gràcies. Les gràcies!!!

Ja no serveix de res que li tornem allà on sigui. Llocs comuns que ens serveixen per mantenir la nostra connexió una miqueta més. Envio una abraçada molt forta a tots els amics i coneguts amb qui porto tants anys compartint la seva música, fent fort el nostre lligam a través de les cançons de Jason Molina i de tants altres, i especialment als que van tractar amb ell. Això ho tindrem sempre.





Fotografia de portada: Fact
Text: Quique Ramos
Correcció: Montse V.

1 comentari:

subterrani ha dit...

Smith, Chesnutt, Molina... gent que mor abans que no els tocaria.

però ens deixen una herència que ens els farà recordar sempre que els escoltem.

http://subterranibloc.blogspot.com.es/2013/03/jason-molina-rip.html