12 de març 2013

EL GANXO DEL GARATGE

Salvaje Montoya
Boda Rumana
Any: 2012
Discogràfica: BCore

Boda Rumana és d'aquells discos que requereixen tres setmanes de marge per ser valorats adientment: la primera, per realitzar una escolta diària; la segona, per no escoltar-lo gens; i la tercera, per comprovar quines de les seves cançons se'ns han enganxat irremissiblement. I poso els veïns per testimonis que algunes segueixen aferrades a la meva gola.

En la línia d'altres troballes locals contemporànies garatge-rockeres com Las Ruinas, Macho, o Els Surfing Sirles, a Salvaje Montoya el so brut (aquí, com en el cas dels grups de Faura i Sales, és més aviat bulliciós) tampoc els fa perdre de vista que sense temes rodons, no hay paraíso musical, parafrasejant el títol de certa sèrie de televisió (pregunteu-ho a l'Alejandra). I la més immediata evidència del bon fer compositiu d'aquest quartet són peces com la miolada "La huida", amb la seva delirant derivació cumbiera; l'accelerada "Secreto" i el seu truà i rock-and-roller riff de guitarra; la surf-rockera "No hay timón, marinera", i la rockabillesca "El gran hombre", ambdues rítmicament creixents i inspirades a les sis cordes. Són, en conjunt, les que ja deuen conèixer els habitants de la meva escala.



És qüestió de -més- temps, però, que cançons com la trogloditera "Barcelona adicción" (que tindria fusta d'himne amb una lletra més personal -en general, la poca mordent dels textos és el que més desllueix aquest treball), la sèrie b, escola The Cramps, de "Jessinstein", el single amb moment fronterer "Cataratas en Montserrat", o una "Ana" que sembla segrestada d'un assaig dels Kokoshca acabin colonitzant la meva llengua.

Més complicat ho tindran la inicial "¡Sal-va-je!", mancada de l'efervescència cabestre que sí que tenien Pelea! (tot i que he decidit, per altra banda, que el que canta Valentino al principi és "ya te corres en su cara / el arte no tiene rival"), així com les no gaire brillants "Mal viaje" i "Lady Piñata", de línia estilística similar a la de la resta del disc.

Baixant les revolucions a l'hora del desenllaç amb "Un último adiós", un ja no pot estar segur sobre com de sorneguer o no és aquest tema, però sens dubte, els peus et diuen que Boda rumana ha estat una experiència dissoluta i divertida. Això sí, que assagin per als directes!

Text: Arnau Espinach
Correcció: Montse V.

1 comentari:

LidiaShocker ha dit...


No diuen això tant brut de "ya te corres en su cara / el arte no tiene rival" sino que un eufemisme molt simpàtic: "Jackson Pollock en tu cara el arte no tiene rival".
Les lletres no estan gens malament, de fet!

Pero el concert del Primavera... Pufff...