13 de març 2013

BON COP DE CASC (PER TOMÀS FUENTES)


Un dels acudits que més m’ha fet riure mai és una vinyeta de l’Albert Monteys a El Jueves. Parlava dels malnoms. A la part superior del dibuix hi havia un consell: “Recuerda: los motes te los ponen los demás, y no uno mismo”. A sota, un jove gras, amb la cara plena de grans, deia: “¡Eh, chicos! ¡A partir de hoy llamadme El Follapavas!”. Em va fer especial gràcia perquè a Lloreda, el barri de Badalona on vaig créixer, hi havia un matat que s’havia autoanomenat “El Jefe”. Imagino que volia fer-se respectar, però va aconseguir l’efecte contrari. No conec a cap quinqui del barri al qual haguessin currat més que a "El Jefe". Un dia, jo devia tenir 16 anys, me’l vaig creuar pel carrer. De fet, d’entrada no el vaig veure. I va voler el destí que en aquell moment un pollastre de mocs de la mida d’un puny s’allotgés a la meva gola. A l’extraradi, les normes del savoir faire són molt més laxes que a qualsevol lloc civilitzat, així que vaig escopir a terra aquell tros de mi. Aleshores, "El Jefe" em va increpar: “¡Eh! ¡Tú!”. I va ser quan va pronunciar la frase que més m’ha desconcertat mai a la vida: “¿Escupes de mí?”. Vaig mostrar el meu desconcert amb un: “¿Eh?”. “Que si escupes de mí”. “No, mira, Jefe: escupo mocos. Sin más”. Quan pensava que aquella situació no podia ser més surrealista, "El Jefe" va afegir: “¡Vamos al campo de fútbol!”. Quasi m’explota un ull en intentar desxifrar el que estava passant. La cosa no va anar a més. Vaig marxar, més al·lucinat que divertit i que, òbviament, espantat.

Fins fa uns dies, no havia tornat a pensar en "El Jefe". No sabia res d’ell, però puc assegurar que ara viu a Can Tonet, el barri (no tan) fictici on l’Òscar Andreu ha situat als personatges del seu 17 maneres de matar un home amb un tovalló. Una successió d’històries i anècdotes tan divertides com hiperrealistes, d’un jove que viu a l’extraradi de l’extraradi. L’Òscar ha aconseguit un equilibri entre mala llet i nostàlgia, entre homenatge i paròdia, entre descripcions asèptiques d’una realitat que imperava a finals dels vuitanta i observacions encertadíssimes, a les quals ja ens té acostumats als que ens considerem els seus amics.

Moltes vegades he maleït els meus pares per no haver sigut rics quan jo vaig néixer, ni haver viscut en una casa amb piscina, ni que la Yuleima ens fes el llit cada dia. Encara ho faig (amb només 26 anys, la meva mare em va dir que ja tenia edat per fer-me el llit!), però aquests dies, mentre llegia el llibre de l’Òscar en un matalàs brut, nuu de llençols (t’odio, mama), he vist que, si no hagués nascut on vaig néixer, hagués passat per alt molts dels matisos del 17 maneres de matar un home amb un tovalló. La gent ignorant, i jo entre ells, acostuma a menysprear l’extraradi des d’un punt de vista estètic. “És ca Gavà és súpar samblant a Santaco”. I ho diuen pejorativament, quan, de fet, és el millor que tenim els que hem viscut en ciutats dormitori. Potser Gaudí mai va trepitjar la nostra ciutat, excepte per pillar heroïna, però coneixem la naturalesa humana dels nostres veïns. És més: no la jutgem. A Can Tonet, com a Lloreda, que algú fos un ionqui era una característica com qualsevol altra, com qui era pèl-roig o qui tenia una Derby Variant trucada.

I aquesta és la grandesa del 17 maneres...: mira als ulls de les persones, n'exposa les misèries, però no les jutja. Mai m’he sentit tan còmode identificant-me amb una colla de (aparentment) perdedors. I a més, ho ambienta en un escenari totalment reconeixedor. Jo podria orientar-me perfectament a Can Tonet. Podria trobar els Comestibles Encarni sense fer servir Google Maps, prendre un quinto al bar Nevada i fer-me un pentinat a lo cenicero al MLJF (Modern Look by Juan Francisco). Passaria pel costat del Telojuro i el saludaria, amb un lleu aixecar de celles. Perquè aquest llibre parla de mi, i del meu barri. Almenys, l’Òscar Andreu ha tingut la decència de canviar els malnoms dels meus amics. Sé que el Caramuerto de Can Tonet, en realitat, és el Moñigo de Lloreda. I que el seu Chirigota, òbviament, és el meu Pepino. De la mateixa manera que sé que qui llegeixi el llibre pensarà que sóc un cretí, perquè en realitat parla d’ell. En aquest cas, quedarem al camp de futbol i ho arreglarem com s’arreglaven les coses abans: a hòsties.


Fotografia de portada: Editorial
Text: Tomàs Fuentes
Correcció: Joanaina Font