5 de febr. 2013

DISCRETS, MÉS AVIAT

Tarántula
Fracasados
Any: 2012
Discogràfica: Producciones Doradas / Gandula

De la mateixa manera que la humanitat millora mirada de prop (de molt, molt a prop) que observada com a conjunt, Fracasados (el podeu escoltar i descarregar gratuïtament des de la pàgina web del seu segell discogràfic, Producciones Doradas) és un disc que enganya a la primera escolta. I a la segona, i a la tercera, etc., si, com acostuma a passar avui en dia, sona de fons mentre un està fent altres coses.

La conclusió ràpida a la qual un arriba seria que els barcelonins han perdut el mojo que els feia composar cançons encomanadisses i literalment memorables. No és una interpretació injusta, donat que semblen arrossegar, des d'Humildad trascendental (2009), un patró estructural -bateria senzilla i directe, baix que fa saltirons, i tot fiat al riff de guitarra- massa recorrent, i que entre els nou temes no hi ha cap que pugui fer companyia a títols amb tanta personalitat com ara "Mujer española", "Amarraje", o "Con toda la marcha" (aspecte comprovable a la seva actuació del passat mes de desembre a Sidecar, en el qual hi van conviure, amb diferent impacte i reacció del públic, peces de tots els seus discos). Tampoc sembla casualitat que això passi just en el primer àlbum que publiquen sense implicació creativa important (tan sols destaca el seu teclat a "A las afueras", a altres cançons es limita pràcticament a reforçar el so) de Joël 'Crepusculo' Iriarte (altres canvis han estat la incorporació de Pau Julià -Manos de Topo- com a baixista, i Edi Pou -Za!- com a bateria fix). Però també seria un error llençar aquest treball a la pila de discos prescindibles i passar a una altra cosa.

En primer lloc, perquè les lletres segueixen sent molt interessants per divertides i/o surrealistes, poètiques, i poderosament visuals ("Sé que maldecir aliviará tu asfixia / pues la sierpe no te escuchará", "si el abandono es tuyo, / el sollozo estancado, / es como aspirar sal", "¿por qué me muestra la luz? / ¿por qué no me miente el rayo?" són només algunes de les "perles" d'aquest treball). I en segon lloc perquè, tot i que Vicente Leone tendeix en excés -només varia a la "surferització" de la seva antiga "Empresarios y secretas"- cap a la seva vessant melòdica (sobretot tenint en compte el que poden donar de si les seves prestacions, que provoquen una sensació de planícia tonal durant tot el treball), despunten peces com ara la inflamada i accelerada ranxera rockera "El fantasma", els The Doors d'estar per casa i amb guitarra crepitant en els quals muten a "Ojos tiernos", l'inesperat swing-jazz rocker amb ¿clarinet? de "Torre románica" o la quasi-hit i romàntica "Idiota" (amb homenatge sui generis al 'G-L-O-R-I-A' del "Gloria" dels Them).



Així doncs, "Fracasados" és, amb certa diferència, el disc menys inspirat de la discografia de Tarántula, però alhora suficientment correcte per gaudir-lo per moments. No obstant això, tindran els oients la paciència i l'atenció que pot posar un crític musical cap a les seves cançons?

Text: Arnau Espinach
Correcció: Joanaina Font

1 comentari:

Anònim ha dit...

A mi no em va fer la peça aquest darrer disc.
Humildad trascendental per mi el seu millor disc amb diferència. David, ¡despistao!.