31 de gen. 2013

YO LA TENGO SÓN EL MILLOR GRUP DEL MÓN


Ja sé que em prendreu pel pito del sereno. Jo mateix visc en un horrible deja vu de sucre i sofre. Els grups que he estimat, els grups que he odiat, els grups que me la repampinflen. Son llistes molt llargues que no sé mantenir. De vegades no me’n recordo que aquella cançó em va fer saltar de la cadira i algú em pregunta i no sé de que em parlen. Però mai no necessitaré una agenda per saber el següent: que Yo La Tengo són el millor grup de la història.

Jo anava a l’institut quan es van convertir en el meu grup favorit. Buscava a la ràdio cançons que em permetessin seguir el fil dels grups que estava descobrint llegint revistes com el Factory (la trobo a faltar encara). De vegades recorria tot el dial d’un costat a l’altre 4, 5, 6 vegades fins trobar alguna cosa que semblés un cabdell de guitarres brutes i veus sentimentals. Quan vaig trobar als Yo La Tengo, el clatell i la panxa de seguida em van donar el toc d’alerta. Em vaig apuntar el nom a un paperet on sempre anava escrivint el que m’agradava. Yo La Tengo. Subratllat, subratllat. Fletxa, fletxa, fletxa. Vaig estalviar vàries setmanades, diners robats a la xibeca del divendres i al còmic de la quinzena fins que vaig poder reunir prou com per anar a discos Castelló a comprar-me el seu nou disc, “Electr-o-pura”. Vaig sortir de la tenda amb la intuïció que tenia a les mans una cosa important. De camí, al metro, vaig desprecintar el CD i mirar i remirar la caràtula i els títols de les cançons. Quan el vaig posar a la meva habitació, em feia tanta por haver magnificat el disc durant aquell viatge de 20 minuts que em tremolaven les cames. Comencem:


HOBOKEN

Al començament de 1984, la Georgia treballava en una pel·lícula d'animació amb la seva germana. Jo feia de tècnic de directe al Maxwell's. Tocàvem versions al nostre soterrani, sortint a la llum per tocar ocasionalment a alguna festa, per la cual cosa havíem de trobar algú a qui obligar a tocar el baix i, especialment, cantar” Així començava l'Ira Kaplan les notes de la reedició del seu primer disc, Ride the Tiger (Coyote, 1986 / Matador, 1993). Imagineu? Una ciutat, Hoboken, on no hi passava gairebé res ni ningú. Els lloguers estan tirats de preu i tot de joves comencen a fer vida, re-obren un restaurant on fer concerts, el Maxwell's, que acaba convertint-se en el bressol del rock independent. On hi toquen els Feelies i sempre fan el mateix concert, on s'ajunten una colla de fans de Big Star i formen els DB's, on the Bongos són gairebé el grup resident, on veure als primers Fleshtones amb assiduítat i per on passarien els Replacements, Husker Du, Nirvana, Meat Puppets, i absolutament tots els grups que haguessis volgut veure durant els anys 80 i ara no fas més que somniar que es reuneixin uns dies per fer un concert tristíssim tocant el seu primer disc o el que sigui mentre soni mític. Més tard vindria una primera ona gentrificadora, i més tard encara (a finals dels 90), hauria de venir el Steve Shelley (Sonic Youth) a fer-se càrrec del Maxwell's per reviscolar-lo i fer-lo perdurar en el temps fins ara. Torno una mica enrere. A la segona meitat dels 70, els joves que vivien a Hoboken no pertanyien a cap escena. Estaven allà perquè era el més a prop de Nova York que es podien permetre. Des d'allà feien fanzines i revistes musicals, creaven ràdios que després esdevindrien claus en la xarxa de ràdios universitàries, estudiaven i tocaven instruments en la intimitat o en públic. El Maxwell's va ser la clau: per fi hi havia un lloc on veure grups i trobar-se persones. Ira Kaplan vivia a Hoboken col.laborant a revistes musicals i creant les seves pròpies. De seguida va ser una signatura important per la seva implicació amb l'escena independent. Ho sabia tot, era capaç d'escoltar-ho tot. Els segells més petits li enviaven els discos, com Car Records, un micro segell d'un tal Chris Stamey, músic ocasional de l'Alex Chilton post-Big Star i Mitch Easter. Entre les poques referències que va treure, el single “I am the cosmos / You and your sister”, de Chris Bell!! El Chris Stamey també es va mudar a Hoboken, on va formar els DB's mentre compartia pis amb l'Ira Kaplan. Us dic totes aquestes connexions mitiquíssimes només per dir-vos que Hoboken devia ser un mocador igual que ara ho pot ser Barcelona. O Vic!

En aquest ambient de mocador ple de talent es van conèixer la Georgia i l'Ira, la resta ja us l'ha explicat ell mateix.

NO DEIXEU QUE US ENGANYIN

El tòpic popular diu que els Yo La Tengo era un grup del montón, voluntariós i savi però sense espurna coneguda, que disc a disc es van anar fent fins convertir-se sense fer gaire soroll en el grup imprescindible que és ara. És mentida, no deixeu que us enganyin. Yo La Tengo sempre han sigut els millors, qui digui el contrari menteix o no en té ni idea. Ride the Tiger està molt lluny de ser un disc mediocre, no fotem. L'Ira Kaplan diu que l'únic que se salva del disc és la guitarra del Dave Schramm. Jo crec que es passa una mica, tot i que seva és la meva cançó favorita del disc, “the way some people die”, un hitazo a mig coure de Nou Rock Americà. La realitat és que és el disc perfecte per donar una mica de treva al The Good Earth dels Feelies, disc-germà del debut de Yo La Tengo. Poc després vindrien els EP's New Wave Hot Dogs (1987) i President Yo La Tengo (1989) que ja son obres mestres absolutes. Si us estimeu a Yo La Tengo, el disc que els recopila a tots dos és totalment imprescindible. Aquí estan tots els Yo La Tengo possibles. Els acústics, els elèctrics, les versions plusquamperfectes (“I threw it all away”, ni més ni menys!)... després vindrien les pinzellades kraut i les miniatures souleres. Però aquest disc son els Yo La Tengo en el seu estat més pur. Hi ha algunes de les meves favorites d'ells, com les precioses “Alyda” o “Did I tell you”, la molt canònica “Drug test” o la versió en directe de “The evil that men do”, 10 minuts de feedback i temazo. I d'aquest nivell ja no baixarien mai. El següent disc seria l'ultra clàssic Fakebook, el pare i la mare de tots els discos de versions.

ESCOLA DE ROCK

Us puc dir sense embuts ni vergonya que Yo La Tengo han estat la meva escola. Alguns dels grups que he descobert gràcies a ells: NRBQ, Holy Modal Rounders, Flamin' Groovies, the DB's, Jad Fair, Sun Ra, Gene Clark (no habia mirat mai els crèdits dels Byrds fins sentir la seva versió de “Tried so hard”), the Only Ones, George McCrae, Urinals... Mirar els crèdits dels seus discos, Eps i recopilatoris de rareses és una autèntica passada. Als Yo La Tengo els encanta la música i els encanta tocar-la, però no tenen el problema que poden tenir altres grups-bibliotecaris. Son uns melòmans omnívors, i els surt natural fer-se seves les cançons dels altres. Probablement perquè les senten seves abans de intentar el primer acord. I en aquestes segueixen, trufant els seus discos amb cançons pròpies i alienes, de grups antics i nous (el 7” de l'edició especial del seu darrer disc hi ha una versió de Times New Viking), tot un cançoner alternatiu a la discografia “oficial” del grup. Algunes anècdotes relacionades amb Yo La Tengo i les versions:

Cada any els Yo La Tengo fan un concert benèfic per la mítica radio WFMU. Entren a l'estudi i la gent que dona diners a la radio els proposa versions. Ells son a l'estudi en directe. Parlen uns segons per recordar com feia i la toquen en directe. Hi ha un disc (també benèfic) que recopila algunes d'aquestes cançons, “Yo La Tengo Murdering the Classics”.

Els Condo Fucks son un alter ego de conya dels Yo La Tengo. Era una broma en forma de grup fantasma al llibret d'algun dels seus discos que va prendre forma al 2008. És molt envejable que uns veterans com ells encara tinguin cos per ficar-se al local i fer versions d'un munt de clàssics de garatge i proto-punk només per passar-ho bé. El seu directe al Primavera Sound de fa uns anys va ser una lliçó de rock. Els millors, de debò.

En James McNew té un projecte en solitari, Dump, de discografia perfecte. Com a Dumb té un disc de versions només de Prince que és una burrada. Sexe i vida social cantats amb inocència.

No sabia si fer això, però m'ha pogut el recompte. Algunes de les originals que han gravat Yo La Tengo, pel vostre plaer:

Sandy Denny: by the time it gets dark

Gene Clark: tried so hard

Big Star: thank you friends

The Only Ones: the whole of the law

Richard Hell and the Voidoids: the kid with replaceable head

the Dead C: bad politics

Beat Happening: cast a shadow

Tod Rundgren: I saw the light

YO LA TENGO ARA

Fa un parell de setmanes que va sortir Fade i ja s'ha convertit en un dels meus discos favorits de Yo La Tengo. Els vaig anar a buscar el dia que va sortir i des de llavors no ha sortit del tocadiscos. El primer cop que el vaig posar a casa em venien ganes de plorar. Em va emocionar molt escoltar al meu grup favorit tan viu, tan en forma. Jo penso que tota la discografia de Yo la Tengo és boníssima i que no tenen cap bajón ressenyable, però això no vol dir que tots els discos siguin el seu millor disc. Però aquest ho és!!! i en honor a la veritat no m'agrada tan un disc de Yo La Tengo des del I Can Hear the Heart Breathing As One. És un disc de pop savi, que sap jugar amb el kraut, el folk i l'indi rock de tota la puta vida, un disc de cançons emocionants i familiars, que sona a coses però que només recorda a Yo La Tengo. Ben arranjat, amb una naturalitat que cuida les cançons i les fa creixer i que, per si fos poc, té algunes de les millors cançons que hagi escrit mai el grup: “Is that enough”, “before we run”, “paddle forward”, “well you better”, “Ohm”, “Cornelia and Jane”... Ja veieu que tinc problemes per treure'n alguna però és que és molt bèstia el que han fet. Amb gairebé 30 anys com a grup a l'esquena i fer un disc com aquest, no una re-invenció sinó un disc que dona el millor d'ells mateixos, el millor del de sempre. A aquestes alçades i encara.

Fotografia de portada: Alexis Nolla
Text: Quique Ramos
Correcció: pendent