23 de gen. 2013

'UTOPIA', L'ÚLTIMA SENSACIÓ BRITÀNICA


La cadena britànica Channel 4 és de les que aposta fort per productes arriscats i diferents, com demostren algunes de les sèries que ha emès darrerament, entre les que es troben Shameless, The It Crowd, Misfits i la cèlebre Black Mirror. Seguint l’estela de “mal rotllo” d’aquesta última, el canal va estrenar, el passat 15 de gener, Utopia, un thriller "conspiranoic" que té tots els números per convertir-se en un fenomen televisiu.

L’argument de la sèrie gira al voltant d’una novel·la gràfica titulada The Utopia Experiments, escrita per Mark Dane, un malalt esquizofrènic que va acabar suïcidant-se i que prediu catàstrofes futures. Aquesta obra de culte fascina a cinc personatges, en principi no relacionats entre ells, amb l'excepció del interès que tenen per la novel·la i per la seva participació en un fòrum d’Internet sobre el llibre. Ells no són els únics interessats en Utopia. Dos personatges inquietants, amb mètodes realment expeditius, també mostren certa inclinació pel còmic i veurem que són capaços de fer qualsevol cosa per aconseguir l’original de la segona part de la novel·la, que mai es va publicar. Per últim, tenim un treballador del govern anglès sotmès a xantatge per The Network, una agrupació misteriosa que d'alguna manera o d'una altra acabarà estant relacionada amb el còmic. Aquest és l’esbós general de la sèrie, molt més complicat del que pot semblar en un principi. L’espectador que s’enfronti a aquesta producció britànica, obra de Dennis Kelly, ha d’estar preparat per lligar les diferents ramificacions que la sèrie desplega des del primer minut de metratge.



Més enllà de l’argument, que barreja ciència-ficció, cultura pop i malalties pertorbadores, la força de la sèrie rau en una posada en escena espectacular que s’acompanya d’un ritme frenètic. Els deu minuts inicials són un avís que posen en alerta a l’espectador: aquesta sèrie va a per totes. Això és el que crida la seva estètica hipnòtica i la tensió latent que acaba desembocant en bones dosis de violència. Si el pilot, i especialment LA escena culminant d’aquest primer capítol, ens ha de servir de referència, és probable que més d’un hagi de veure la sèrie mig tapat sota la manta per suportar els moments anguniosos que, sense cap mena de vergonya, ens ofereixen els guionistes. Utopia ha arribat a la tele per impactar-nos i els seus creadors no ens pensen estalviar ni un moment de patiment.

Així i tot, durant l'estrena vam poder gaudir d’alguns moments de treva gràcies a petites pinzellades d’humor, sorgides de la interacció entre els diferents personatges que formen el grup de fans del còmic i que interpreten, entre altres, Nathan Stewart-Jarrett, conegut per la seva participació a Misfits, o Alexandra Roach, a qui potser algú recordarà com una jove Margaret Tatcher a The Iron Lady. La nota de glamur interpretatiu la posa l’actor Stephen Rea, que, amb una breu aparició, deu minuts com a màxim, deixa a l’espectador mig tremolant.

Tot i que una de les coses que primer crida l’atenció d’Utopia és el “sang i fetge”, la sèrie va molt més enllà. Com a thriller, una de les seves premisses és la dosificació d’informació, un truc que ben utilitzat, com passa en el pilot, et deixa clavat a la cadira. Si els guionistes són capaços de sortejar el parany de convertir la trama en un laberint d’històries que no duen enlloc, Utopia es pot convertir en l’addició dels amants dels arguments enrevessat. El triomf de la sèrie, i també el seu repte, és ser capaç de farcir amb un argument sòlid un embolcall que voreja la perfecció.

Fotografia de portada: Channel 4
Text: Alejandra Palés
Correcció: Joanaina Font

3 comentaris:

Christian ha dit...

Joder, quina pintaca. Avui mateix me la baixo que ja se m'acaba homeland

Martí Aragonès ha dit...

No la coneixia!
Jo també la buscaré perquè tal com la deixes és molt probable que m'enganxi. I si hi ha Channel 4 darrere, sempre és una bona senyal.

Alejandra Palés ha dit...

Ja em direu què us sembla! A mi em va agradar, encara que reconec que em vaig tapar els ulls un parell de vegades... sóc covarda!