22 de gen. 2013

SALVAVIDES #6 "SUSANNE" DELS WEEZER


Estimo els Weezer, sempre els he estimat. Potser -segur- que no és la banda que més ha influenciat la meva vida i potser -segur- que mai els anomenaria en un Top10 de grups favorits de sempre. Tampoc és el nom que citaries si vols quedar bé, al contrari; de fet, no estan gaire ben vistos. I segurament s'ho han guanyat, perquè s'han passat un fart d'anys vivint de rendes i han tirat sempre d'un públic teen bastant fàcil de captar. Però m'és igual, els estimo i punt. Van ser el meu primer contacte amb la música independent als noranta. I no en sóc l’únic, ho sé, els que vam créixer a l'època post-Nirvana tenim una bíblia en forma de disc blau. I aquest sí, amics, és un dels millors discos que ha donat mai l'indie nord-americà. La banda de Rivers Cuomo m'ha salvat la vida en infinitat d'ocasions, perquè la meva relació amb ells ha estat intermitent, anava i tornava. Aquest estiu, per exemple, va reaparèixer “Susanne”. Joder, quina puta cançó perfecta.

Platja de Pals a ple mes d'agost. Una calor que flipes. Tres col·legues -nosaltres- amb pinta de domingueros passant un cap de setmana a l'Empordà, cada un amb les nostres històries, però tots tres contents de ser allà, fot tants anys que ens coneixem que el sol fet de compartir moments així ens fa feliços. Agafem el cotxe i sona directament. Crits i bogeries vàries: “Susanne, you're all that I wanted of a girl. Youre all that I need in the world”. El conductor -AKA el meu amic portat per l'emoció- baixa la finestra i es posa a pitar amb el clàxon a qualsevol estrangera random com un posseït mentre els altres dos que quedem alcem els dits i fem els cors: “uuuuhuuuuuuhuuuuuuuuuh”. Ho reconec, una estampa deplorable.

I, inevitablement, vaig pensar en la noia amb la qual havia passat tantes hores a aquella platja els quatre estius anteriors, i que aquest agost ja no m'acompanya a la tovallola del costat. No li agradava Weezer; gens, de fet, però aquesta cançó sí. Al seu cotxe hi havia (segurament, ja no) un CD verge en el qual posava “Varis Weezer” i que no em deixava escoltar mai. És d'aquelles coses que no entens. Com pot ser que a algú no li agradi Weezer? Doncs a ella no li agraden. A ella i a molta gent més, segur. A mi no m'entra al cap, perquè sempre han tingut la virtut de fer cançons absolutament immediates i plenes d'emergència juvenil. Que més necessiteu? El Weezer (Geffen, 95), o el que és el mateix, el disc Blau, és un compendi brillant d'algunes de les coses que més m'agraden en aquest món, el pop-punk, el power pop i el rock alternatiu dels noranta. Distorsions sostingudes, tornades claríssimes, potents, cantables i himnes indiscutiblement lluminosos. L'inici d'aquell disc és una de les coses més màgiques que he escoltat mai: “My name is Jonas I'm carrying the wheel” i aquells cops de guitarra.


Els Weezer del segle XXI ja no tenen tanta pinta freak. O sí.

I jo, amb 14 anys, al·lucinava, òbviament. Llavors no els relacionava amb pràcticament res del que havia escoltat abans. Tot era net i lliure de prejudicis, un simple m'agrada o no m'agrada. Ni sabia qui eren els Pixies, ni els Dinousaur Jr., ni molt menys els Pavement, no sabia RES. I tot aquell disc era una emoció constant: “No One Else”, “Surf Wax America”, “In the Garage”, “Say it Ain't So”, la gloriosa “Holiday”, “Undone (The Sweeter Song)” -que és una de les millors tornades de tots els temps- i “Buddy Holly”, és clar, “Buddy Holly”. Aquest va ser el tema que els va donar la fama prematura, una cançó que no tenia gaire a veure amb la resta de l’àlbum, una píndola pop d'aires surf i Beach Boys, però amb el pedal de la distorsió sense deixar de pressionar. I el meravellós vídeo de l'Spike Jonze, per suposat, que jo llavors no tenia ni puta idea de qui era, però després vaig saber que feia els millors vídeos d'skate del món (pels que alguna vegada heu agafat una taula, el Video Days, per exemple). Encara més endavant en el temps, descobriria que havia fet alguns clips collonuts com el “Sabotage” dels Beatie Boys, “Diamond Sea” dels Sonic Youth (que és la meva cançó favorita d'ells) o el de “Drop” dels meus estimats Pharcyde. Ja de més gran m'empassaria alguna de les seves pel·lícules, però això ja és una altra història.


Aquell any 1995 tenia 14 anys i vaig escoltar tant aquest disc que es va convertir en el favorit de la meva preadolescència, juntament amb el Parklife de Blur, que va sortir el mateix any. Després passaria per moltes èpoques on l'estètica i els amics hi influirien molt més: l'ska, el hardcore melòdic, el rap (ja explicat en un Salvavides), fins a ser una persona -una mica més- madura i amb -una mica més de- criteri propi. El que sóc ara, vaja. Però el Blau m'ha acompanyat tota la vida. Sempre ha tingut els seus moments d'aparèixer i tornar-me a la ment aquells records de quan comences a descobrir la música que t'agrada a tu. Això exclou els discos de Supertramp (sí, és molt cruel, ho sé) que posaven els meus pares al cotxe o el que escoltava la meva germana gran. Això era meu, la meva primera música de debò. Malgrat hagin passat bandes i estils diferents, sempre ha estat allà, acompanyant-me tota la punyetera vida. I amb un amic tan fidel, el mínim que pots fer és donar-li les gràcies, perquè no falla mai.

Després traurien el Pinkerton i jo no el vaig entendre fins una mica més tard. Potser em faltava el background necessari perquè m'agradés, malgrat que ara el trobo un disc enorme. Fa poc en parlava amb en Joan Ferrús, amic de gustos refinats, que em deia que, per a ell, era superior al Weezer. Jo no diria tant, però va explicar-me el canvi de mentalitat de Rivers Cuomo, de com passa de ser un nerd postpúber a una fotuda estrella del rock. Comença el disc cantant que està fart del sexe (“Tired of sex”) o, a “El Scorcho”, es marca una estrofa com “Goddamn you half Japanese girls. Do it to me every time” quan feia un parell d'anys devia ser el freak de l'institut que no es menjava un rosco. O el penediment més meravellós i colpidor de la història que és “Butterfly”*, amb el que es tanca l'LP. És el que tenen els discos de culte, i el Pinkerton ho és: que s'entenen en un context de ruptura i que acostumen a ser incompresos.

Però torno a “Susanne”, perquè aquesta és una cançó que precisament no està a cap dels discos de Weezer*, malgrat ser un dels seus primers temes. “Susanne” és Kevin Smith i la desternillant trilogia noventera de Clercks, Mallrats i Persiguiendo a Amy. Les dues primeres son top-pel·lícules-que-he-vist-més-vegades-a-la-vida. “Susanne” apareixia als títols de crèdit de Mallrats, i aquí és on va adquirir l'estatus de favorita per mi: anys noranta, Weezer, Mallrats, Kevin Smith. Glòria pura i records inesborrables. A més sortia en Jason Lee, que feia els millors 360 kickflips del planeta. Però això llavors tampoc ho sabia. És com "You're love is the place where I come from" dels Teenage Fanclub, que et porta al cap el caretu d'en Nick Hornby. Doncs igual.


Brenda Walsh va fer el paper de la seva vida a Mallrats (sé que no es diu així realment).

I la cançó és increïblement emocionant. Un al·legat d'amor a una noia, tan juvenil i innocent que sembla de broma:

“And say to me that you'd do anything
and all I can do is say that
I haven't much I can give you in return
Only my heart and a promise not to turn
But I'll sing to you every day and every night”

Sobretot quan després diu “I'm your child”, que fa molta gràcia. Com li dius això a algú? A no ser que sigui una broma interna, que pot ser. Hi ha una anècdota xula sobre la lletra i és que a la tercera estrofa en Cuomo se'n en fot dels membres de Guns 'N' Roses (normal) però inicialment parlava d'Axl Rose i Kurt Cobain. Com que l'amigo del grunge va decidir volar-se el cap amb una escopeta al menjador de casa seva, l'autor va decidir canviar la lletra per respecte.

La cançó no acaba d'explotar mai, manté les guitarres a l'aire sense fer el canvi accelerat definitiu, tot són veu i els cors. I la tornada recordable des del primer moment que l'escoltes:

''Susanne, you're all that I wanted of a girl
You're all that I need in the world”.

És tornar-la a posar i pensar en Mallrats. I que, és clar, t'aparegui un somriure d'orella a orella. Ah, i no ens oblidem del “yeah” amb el qual acaba el tema. M'encanta, el crido sempre: “YEAH!”



Els Weezer podrien haver estat una de les bandes més grans del planeta, però vés a saber perquè no ho han estat, malgrat que sempre s'han mantingut més o menys actius. Pel record i en aquell “Varis Weezer”, que vés a saber si encara existeix, queden moltes cançons posteriors a aquells dos discos que ja voldrien signar infinites bandes: “Pork and Beans”, “Memories”, “Keep Fishin'”, “Perfect Situation”, “This is Such a Pity”, “The Prettiest Gil in the Whole Wide”, “Photograph”, “Simple Pages”, “My Best Friend”, “(If your're wondering If I want you to) I want you to”. Temes meravellosos, plens de llum i que m'acompanyaran sempre.

A dia d'avui el disc de vinil blau dels Weezer decora el menjador de casa. El meu company de pis era un dels psicòpates del cotxe i va estar d'acord a posar-lo sense dubtar-ho un segon. És clar, és del 1981 com jo.

* Ja sé que és un tema rotundament inapropiat. Però tots hem pensat la cançó que volem que soni al nostre enterrament. Bé, no sé si tots, però jo sí. En tinc dues, i una d'elles és “Butterfly” del Pinkerton. Aquí queda escrit, que després no soni una merda de cançó, fills de puta.

* “Susanne” apareix a la cara B del senzill “Undone (The Sweeter Song)”, extret del disc Blau de Weezer

...per en Joan, fan de Weezer i amic de gustos refinats.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Joanaina Font

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Gran article. A mi em passa el mateix amb els binomis Susanne-Mallrats i Your Love is the Place where I come From- Nick Hornby.

Daniel Recasens ha dit...

Uf, say it ain't so!

Anònim ha dit...

Molt bon text. Escoltant "Susanne" en loop...