7 de gen. 2013

RICH ROBINSON, UN BLACK CROW SOBREVOLA BARCELONA


Hi ha tres coses que un redneck ha de fer abans de morir: Destil•lar el seu propi whisky, liderar una banda de rock-and-roll, i fer l’amor entre les espigues d’un camp de blat amb una rosseta de cabells trenats que es digui Mary Jane. Rich Robinson ja pot tatxar la segona cosa de la llista.
El cofundador dels Black Crowes aterrava a la Sala Bikini per presentar Through a Crooked Sun (2011). Diumenge a les 20.30, hora intempestiva pels amants del rock, i competint un Barça – Atlético de Madrid. La programació dels concerts de rock a Barcelona és un tema del qual caldria parlar seriosament.

Els instruments disposats a l’escenari revelen una formació clàssica: dues guitarres, teclats, baix i bateria. En els últims anys, Robinson ha patit la re-separació dels Crowes, la clausura de la seva banda de capçalera (Hookah Brown) per incapacitat de fer front a les despeses i un tortuós divorci. Motius de sobra per témer que el bo d’en Rich, tan fràgil i melancòlic, tan donat al michelí, no s’hagi convertit en una vella foca surenya depressiva d’aquelles que es passegen en bata pel poble i que surten en segon pla a Here Comes My Hooney Boo. Res més lluny.

En Rich està esprimatxat. Duu cueta i barba, americana i texans. Sembla un secundari de Deadwood. S’abilla una Gibson SG blanca mentre dedica un “Buenas noches”. Tota la banda arrenca a l’uníson amb “Gone Away” i sonen com un vell tractor rovellat. Ja ens ha robat el cor. Pel camí van desfilant “Lost and Found”, “Hey Fear” i “Station Man”, temes de Through a Crooked Sun. També d’altres com “Look Through My Window” o “Run Run”, inclosos originalment al Llama Blues. La majoria són cançons massa bones per a la veu tremolosa de Robinson que, així i tot, no ens impedeix pas gaudir-les. Les referències als Stones, als Allman Brothers o a Grateful Dead estan massa tronades. Sonen a Black Crowes. Temps mitjos o lents, entre el blues amb segones veus de country i el rock psicodèlic. Cançons que parlen dels alts i baixos de la vida o “shitty things”, com ell diu, que podrien incloure’s al Warpaint (2008), l’últim gran disc dels Black Crowes, sense desentonar.

Tot i gaudir d’un públic entregat, amb un doble de Chris Robinson (frontman dels Crowes i germà d’en Rich) inclòs, el d’Atlanta no va arribar mai a connectar amb el públic. Tal vegada per timidesa o perquè així és com ho fan els tipus durs del sud. Haguéssim agraït una mica més de xerrameca abans que la banda s’acomiadés amb un cover d’“Oh Sweet Nuthin’” de la Velvet. Sigui com sigui, farewell, Rich!

EL MILLOR: Tornar a sentir en directe el so Black Crowes
EL PITJOR: Moment “Carlos Santana” amb solo pentatònic de sis minuts, ideal per abastir-se de birra si no fos perquè, a Bikini, va a preu de tinta d’impressora.

Fotografia de portada: Teresa Sedó (alquimiasonora.com)
Text: Magí G. Vidal
Correcció: Joanaina Font