3 de gen. 2013

ELS RECOPILATORIS SÓN EL MILLOR DEL MÓN


No sabria per on començar a explicar aquesta grandíssima obvietat. No hi ha res millor que un recopilatori de cançons. RES MILLOR. És el millor fer-los, és el millor rebre’ls, és el millor saber que existeixen i que estan allà per encendre focs, començar grups, lligar, compartir desesperadament obsessions... Hi ha un munt de cultures diferents al voltant dels recopilatoris. Hi ha els artistes de hip hop omplint els carrers durant els 70, 80 i 90 per donar-se a conèixer i fer córrer les seves cançons, hi ha tota aquesta escola d’indie pusil·lànime que espera créixer davant dels altres gràcies a una cançó d’algú altre (amb un objectiu amorós o només per amor propi),... Però avui no em vull embolicar massa. Ho podeu trobar a cançons (a “ballad of a mixtape” de Comet Gain, a “send me a mixtape” de the Promise Ring) i fins i tot a llibres (l’excel·lent “Mixtape. The art of cassete culture” editat per Thurston Moore). Avui el que vull és compartir-ne un amb vosaltres.

Fa unes setmanes uns amics em van convidar a un amic invisible de recopilatoris. Em va fer molta il·lusió que m’hi convidessin perquè m’encanten aquestes merdes. A més no els conec gaire, així que podia preparar-lo sense pensar en qui el rebria. Si seria algun amic amb tots els discos, un amant del techno alemany o un fan boig de les Vivian Girls. El faria exactament amb el que vull escoltar. M’hi vaig tirar uns dies pensant i escollint les cançons, em vaig haver de descarregar algun que altre disc (sóc un inútil i no sé passar discos a mp3), vaig anar afegint les cançons en l’ordre que em venia de gust sentir-les amb la condició que no pogués durar més de 60 minuts, vaig pensar quina cançó donaria títol al recopilatori i al final, no vaig anar a la festa. Efectivament i si, sóc burro. I com que em vaig quedar amb el rencor de no compartir-lo, doncs ho faig aquí, si no us sap greu.

Com us deia, sóc un inútil amb això de la tecnologia, així que pot ser que quan descomprimiu la carpeta les cançons no estiguin ordenades, però us passo la llista de cançons i així si no estan bé ho podeu reordenar si us ve de gust.

Descarregueu aquí

1.- Emahoy Tsegué-Maryam Guèbrou: the homeless wanderer (“Ethiopiques 21: Emahoy Tsegué-Maryam Guèbrou- Ethiopia song”. Buda Musique, 2006)
Ja fa anys que el Cristian em va parlar dels Ethiopiques, una sèrie que recopilava la època daurada de la música popular etíop. M’hi vaig enganxar de seguida! Vaig començar per algun dels recopilatoris i vaig seguir pels discos de cantants solistes com Mahmoud Ahmed, Tilahun Gessesse o Alemayehu Eshete. Era música estranya y maquíssima, tot un món nou ple de misteri que encara ara descobreixo. Un dia el Cristian va compartir la música de la pianista Emahoy Tsegué-Maryam Guèbrou al seu facebook i des de llavors no me l’he tret del cap. De totes les cançons del disc aquesta és la que més m’agrada.

2.- the Kiwi Animal: blue morning (“Music media”. Massage, 1984/ Sonic Squid, 2000)
Kiwi Animal eren Brent Hayward i Julie Cooper, una parella neozelandesa que feia música preciosa, un pel sinistra i oblidadíssima. Aquesta cançó és del seu primer disc, una meravella de folk pop gravada a una sinagoga de Nova Zelanda en un sola nit.

3.- Tronics: there talking about us (“Love backed by force”. Alien Records, 1981/ What’s Your Rupture, 2012)
Els Tronics ho tenen tot per fer-me perdre els papers. Alguns els vam conèixer pel tercer volum de Messtethics, una col·lecció que recopila joies amagades del post punk i el moviment DIY a Anglaterra. Van ser el primer grup cassetero que va sortir del seu cercle i va entrar en una xarxa de distribució més o menys normal. Els Tronics eren el grup de Zarjaz, un boig menja bolets obsessionat pels marcians, “La naranja mecànica”, i que defineix el que defineix la seva música com a baroquebilly. El solo de guitarra maldestre del final és una de les coses més increïbles que he escoltat mai.

4.- Yumbo: cake (“Arrival to the liveable rubble”. Igloo, 2005)
Grup relacionat amb l’univers Maher Shalal Hash Baz. Feia algunes temporades que els anava al darrere però no ha estat fins aquest any que he pogut aconseguir alguns dels seus discos. Pop juganer amb vents, cors trencadissos i experiments amables.

5.- the Merry Go-Round: had to run around (“the Merry Go-Round”. A & M records, 1967)
Aquest disc és una meravella: pop moderadament barroc, amb una mica de country rock a la Byrds, cançons perfectes, arranjaments al·lucinants, Beatles, Left Banke... Al seu dia no van acabar d’arrencar i es van quedar al primer disc. Després el seu líder, Emitt Rhodes va continuar gravant sota el seu nom un grapat de discos preciosos.

6.- Flash Call: crying all day (“Beat Express, vol.11. Limburg deel 2”. Op Art, 2001)
Beneits siguin tots els joves que van perdre el cap pels Beatles a meitats dels 60. No tinc gaire idea de la història de Flash Call. Eren holandesos i se’ls coneixen dos cançons. Aquesta és una. Heu escoltat els canvis de la cançó? I com es reenganxen a la tornada? El millor de tot és que encara deuen quedar uns milers de hits com aquest per descobrir. Bé, tant com aquest no crec.

7.- Alex Chilton: alligator man (“Like Flies on Sherbert”. Peabody, 1979)
El primer disc en solitari de l’Alex Chilton és un descalabro fantàstic i aquest “Alligator man” em té el cor robat des del primer cop que el vaig sentir. La guitarra sembla que estigui fora de to, ell canta com si no sabés si riure o plorar, desafinant a tope, probablement borratxo, o drogat o les dues coses. Sona a autodestrucció i plaer pel plaer. És brutal!

8.- Bill Direen and the Hat: always be round (“s/t”. South Indies, 1990)
Bill Direen sona com la barreja perfecta entre David Byrne, Robert Foster i Lawrence. El vaig trobar buscant grups i col·laboracions del Hamish Kilgour (the Clean). Tot el que he trobat des de llavors d’ell m’encanta, però aquest cassete és el millor.

9.- World Of Pooh: I’m on the wrong side (“The land of thirst”. Nuf Sed, 1989)
Us proposo un repte: escolteu qualsevol cançó de World Of Pooh sense tocar la guitarra a l’aire. Totalment impossible. World Of Pooh tenien el millor nom de l’univers (Món de Merda!), estava format per futures gairebé-estrelles del indie americà (la Barbara Manning, el Brendan Kearney –Caroliner, Tarnation i mil grups que no he escoltat mai- i Jay Paget –Pansy Division, Thinking Fellers Union Local 282-), i només feien hits de pop-rock sorollós.

10.- 25 Cents: don’t decieve me (“vv.aa. Time to go, The Southern Psychedelic Moment: 1981-86”. Flying Nun, 2012)
Quina alegria que tot torni en alguna mesura! No és que Flying Nun de sobte s’hagi convertit en el segell de moda, però les petites recuperacions que hem anat vivint els darrers anys ens han fet descobrir més d’una perla amagada. La d’aquest recopilatori son les 25 Cents, grup de noies d’un sol single, com unes Raincoats kiwis i amb violí!

11.- La Luz: call me in the day (“Damp face EP”. Autoeditat, 2012)
La Luz son el grup que més m’agradarà el 2013 i ho dic de debò. Només tenen un cassete amb 5 cançons però ja posaria la mà al foc per elles. Guitarres Dick Dale i veus de girl-group 60’s. A més toquen bé, canten afinades i tenen claríssim com volen sonar. Heu sentit aquests cors? Com sona el teclat cap al final de la cançó?, la guitarra? A més, la Shana Cleveland és una jefa màxima. Toca o tocava als Curios Mistery (K Records), dibuixa molt bé i és guapa. Ais!

12.- Ben Watt & Robert Wyatt: Walter and John (“Summer into winter”. Cherry Red, 1982)
Ben Watt i Robert Wyatt fent la música més terroríficament maca que s’hagi fet mai.

13.- Abner Jay: I’m so depressed (“True story of Abner Jay”, Mississippi Records, 2009)
No és cap secret. Mississippi Records és EL segell. Tot el que treuen és increïble, ja siguin recopilacions de música africana, cançons d’esglèsia, llegendes post punk o singles de la Mirah. Tenen el millor gust, fins al punt que no importa l’estil o no entendre res de res del que posa a la contraportada d’un disc. Ho vols escoltar perquè son ells qui t’ho posen davant. Abner Jay era un orgullós fill i net d’esclaus, músic ambulant, treballador a plantacions de cotó, grup d’un sol home, cronista i veu vitalíssima. Aquesta cançó posa la pell de gallina: “looking back over my life/ Oh Lord I’m so depressed/ Help me somebody. I need to rest”, i un no sap si s’està rient de nosaltres, però la canta com si pensés pillar una cogorza desproporcionada i passar la gran nit que nosaltres mai tindrem collons de passar. I s’ho mereix, clar que si!

14.- Dump: deep in your heart (“A plea for tenderness”. Brinkman Records, 1998)
A cada disc de Yo La Tengo espero com un nen a que arribi la cançó del James McNew, amb el seu falset innocent i proper. És el meu favorit i encara avui un dels secrets més injustament tractats del indie americà. El seu catàleg en solitari com a Dump és un cofre del tresor ple de cançons trenca i arregla cors. A la major part dels discos recopilatoris que he gravat des de la universitat hi ha alguna cançó cantada per ell. L’estimo. Aquesta surt a “A plea for tenderness”, un disc amb nom de cançó tremenda del Jonathan Richman. Si el busqueu segur que el trobeu!

15.- Spitballs: chapel of love (“s/t”. Beserkeley, 1978)
Els que teniu segells, sisplau, feu-me un favor: ajunteu als vostres artistes a un estudi de gravació i deixeu que s’emboliquin un parell de dies a cantar les seves cançons favorites. Dediqueu-vos a preparar-los uns entrepans per quan tinguin gana i a tractar bé a la seva gent. Que algú apreti el “rec”. El disc serà una tonteria pel món però una joia pels fans, com aquest de Spitballs, grup format pels artistes de Beserkley: Jonathan Richman i els seus Modern Lovers, Rubinoos, Greg Kihn,... ja us podeu imaginar, només hi ha excel·lència i saber fer.

16.- Daughters of Albion: hey, you, wait, stay (“s/t”. Fontana, 1968)
Torno al David Feck (Comet Gain), aquesta la vaig sentir en un recopilatori que va fer. No coneixia més que dos grups, i tots eren la mar de bons. Aquest és un altre grup sense sort, una joya de folk pop psicodèlic i misteriós. Gràcies David!

17.- S.E. Rogie: toomus meremereh nor good (“vv.aa. Love is Love”. Mississippi Records, 2007)
El recopilatori “Love is Love” és un dels més celebrats de tots els de Mississippi Records, jo crec que és pel nom, que fa ganes de tenir-lo. O perquè és rematadament bo. Si voleu més coses de S. E. Rogie, busqueu “Palm wine guitar music”, introducció perfecta a la seva música. Això del Palm Wine Music és una barreja de totes músiques que arribaven en vaixell a Sierra Leona durant els 50 i els 60. Una mica de calypso, una mica de twist, una mica de folk. Era música per ser tocada després de la jornada de treball, bevent un got de vi i explicant-se històries del dia a dia. Es veu que no tenien tele. Molt millor per la humanitat!

18.- Los Hermanos Cubero: calle abajo (“EP”, Carajillo Records, 2012)
Me n’adono que gairebé no he posat res actual, La Luz i Los Hermanos Cubero només. No importa. No fa falta. I tampoc no penso que estiguin fora de lloc. D’aquest EP porto parlant mig any, des que el Mario Cobo em va dir que el trauria al seu segell i em va ensenyar les cançons. Des que vaig començar el recopilatori tenia clares la primera i la última cançó. Aquesta és. Espero que us agradi!

Fotografia de portada: Alexis Nolla
Text: Quique Ramos
Correcció: pendent

6 comentaris:

David ha dit...

No es pot descarregar :(

Muntsa ha dit...

Ara sí, ja us el podeu descarregar!

Merce ha dit...

Jolin Quique Ramos...tu vas ser la unica persona que m'ha convidat a un amic invisible de mixtapes i no vaig venir! L'alre dia a la feina en vaig regalar tres i algu va dir-me 'mixtapes a aquestes alcades? no pots fer un nuvol o un dropbox?' Doncs no! a mi m'agraden els mixtapes! (amb CD es clar!) :)

JG ha dit...

Les mixtapes son millors que la vida. S'ha de ser fan de fer-les i d'escoltar-les.

quique ha dit...

això del núvol m'ha robat el cor, amb el que m'ha costat fer un simple enllaç de descàrrega!
si algú la vol en format físic, entregada en mà: la canvio per una portada feta per vosaltres.
Les que rebi les pujo al blog del Viejo Custer

glory ha dit...

molt malament, molt malament!