8 de gen. 2013

D'ETIVOCAR-SE AIXÍ (PER MARTÍ SALES)


És Nit de Reis a Barcelona. Una Barcelona tètrica, fosca, deprimida i TU vagues com ànima en pena per la fira de joguines de la Gran Via; desemparat no pares de rebre els cops de colze que et claven tota una gernació de consumistes d'últim espasme. El futur és incert i cada peu de pàgina serà una cruïlla cap a un destí millor o pitjor. Et toparàs amb companys de viatge marginals, expulsats com cossos estranys per la ciutat comtal, però arrapats a ella com puces a un gos sarnós que borda tota l'estona per no sentir com el món s'ensorra al seu voltant. T'acompanyaran vells borratxos escriptors de ciència-ficció, noies escanyolides i desafortunades, atracadors maldestres, viatgers del temps i músics de metro; et perseguiran revisors i policies, escolliràs entre chopped i Nocilla, entre caramels verds i caramels vermells, acabaràs follant, acabaràs morint, acabaràs fent cruising; t'enamoraràs, et col·locaràs i t'apallissaran, refaràs camí per no equivocar-te i tornaràs a equivocar-te, prendràs moltes decisions i la nit es farà eterna i la nit passarà volant i tornaràs a començar un altre cop per equivocar-te millor, que és del que tracta La cápsula del tiempo, d'en Miqui Otero, editat per Blackie Books fa pocs mesos.

M'imagino que escriure una novel·la de múltiples trames en segona persona del singular no deu ser fàcil, així que bravo per l'ambició literària acomplerta: la veritat és que trobo a faltar escriptors que s'arrisquin a dur a terme projectes que no siguin l'enèsima versió de la novel·la de sempre. La cápsula del tiempo és un embolica-que-fa-fort sorprenent, un más-díficil-todavía narratiu que, per desplegar la potència que pot amagar una sola nit, fa servir tots els mecanismes que té a mà: mapes, mecanoscrits negres misteriosos, entremesos teatrals esperpèntics, trucs textuals, retalls de diari, fragments d'altres llibres, fins i tot la portada mateixa participa en la trama... En aquesta novel·la acollidora tot juga en favor d'una mateixa idea: el llibre és un cant a mullar-se el cul, a prendre partit, a no deixar passar les ocasions d'un present que és com un tresor que cal exhaurir, com si l'àvia et digués "acaba-t'ho tot o t'estiraré les orelles" i TU, el present, te l'haguessis d'empassar sencer, sense deixar-ne la més petita engruna. Sí, l'entorn és hostil; les circumstàncies, funestes; els auguris, negríssims. I què. Ara i aquí TU tens sempre, com a mínim, dues opcions: l'apatia estulta del mort en vida o bé els ulls encesos i les ganes eternes de fer-ho bonic. I com els llibres dels escriptors que l'autor admira, La cápsula del tiempo està carregada de nostàlgia, d'una nostàlgia que ho amara tot: infància, amors, borratxeres, plans i derives. És normal. No ens ha d'estranyar que si et deixes la pell en tot el que fas i vius, si cada dia és tan important com el primer o l'últim, sovint trobis a faltar trossos teus que has deixat pel camí com a penyora pel que és important. La nostàlgia és un preu just per poder mirar el futur sense penedir-te de res. Tan bon punt acabes La cápsula del tiempo, un cop has resseguit tots els camins del seu mapa desplegable, ja la trobes a faltar. Sr. Otero, què, en fem un altre i matem altre cop la nostàlgia que se'ns menja?

Fotografia de portada: Xombit.com
Text: Martí Sales
Correcció: Joanaina Font