15 de gen. 2013

CUCHILLO: CREIXEMENT EXPONENCIAL


Cuchillo
Encanto
Any: 2012
Discogràfica: Limbo Starr


Entre els tres treballs de Cuchillo no hi ha grans diferències, però tots suposen un creixement per a la banda (abans duo, ara trio). Estan millor produïts, millor arreglats, les cançons tenen una composició més rodona i mantenen un discurs compacte que, segons la meva opinió, tant en l’EP de 2010 com en aquest darrer treball, és molt i molt atractiu.

Estimats pels fans i respectats per la crítica, la seva carrera comença amb un primer disc homònim (Cuchillo, 2008, Sinnamon) que va calar fort. Continua amb Duat (2010, Limbo Starr), un EP de continuació i pas endavant amb tres temes llargs que, per minutatge, era quasi un disc i (de moment) acaba amb un tercer disc, el que ens ocupa, el magnífic Encanto (2012, Limbo Starr ). El seu millor treball.
És un disc de psicodèlia lo-fi i de folk, cuidat, mimat, que respira caràcter artesanal i que transmet lluminositat a través de precioses melodies i lletres que parlen de sentir-se vius i emocionar-se tant com puguem. Dintre d’aquest discurs, Cuhillo es mouen entre diversos gèneres amb gust i saber fer.

Si dividim el disc en blocs (que no vol dir per ordre), trobem que podem emmarcar unes cançons que sonen més pop, com "Amapola", "Hora Bruja", "Sant Pol de Mar (en la arena)", especialment tendra i bonica, "La Ira" i "Algo mejor", aquesta última endinsant-se més en els camins del folk. Camí que comparteix amb "Siempre", tot i que també respira kraut i repetició.
"Hierba" i "Sant Pol de Mar (en las rocas)" són un mitjos temps de gran bellesa amb arranjaments preciosistes. En el bloc del rock, hi encaixaríem "Navega" i "Interludio en el Sol", tema que tanca el disc amb una progressió en creixement que explota amb una gran èpica en la part més distorsionada.

Un disc rodó i atrevit, que no té una fàcil escolta, però que enamora, que, si et deixes, et cala i enganxa. Que, per la seva part folk, et convida a anar descalç, a caminar sota la pluja i, per la seva part pop, a compartir una birra amb gent estimada a una cèntrica terrassa. Una mica com la il·lustració de la portada, en dualisme entre la modernitat i la natura.
Que Cuchillo continuïn fent-se grans i que no es posin sostre, que la cosa pot arribar molt amunt. De vertigen.






Fotografia de portada: Arxiu
Text: Carles Fajardo
Correcció: Joanaina Font