2 de gen. 2013

CARLES VIARNÈS, NOU CLÀSSIC CONTEMPORANI


Carles Viarnès
Urban Tactus
Any: 2012
Discogràfica: Repetidor


En els anys que portem de segle XXI s’han donat a conèixer diversos joves compositors amb voluntat de trencar l’elitisme que ha definit el compositor i els oients de la música clàssica. Els seus treballs tenen com a base, en la majoria de casos, el piano, tot i que la seva grandesa és jugar amb diversos elements no habituals entre els puristes del gènere com les guitarres elèctriques, arranjaments propis de la música electrònica o fins i tot objectes sobre les cordes del piano per a modificar-ne el so. Carles Viarnès i el seu Urban Tactus juguen en aquesta lliga de primera divisió i reafirmen el que ja sabem: que a Catalunya hi ha grandíssims artistes independentment de l’estil.

És un disc de bellesa melancòlica, de tristesa necessària, conduït per un piano que marca la pauta en tots els temes, que ens transmet tota la càrrega sentimental jugant amb fràgils melodies atrapades en cicles de repetició, els canvis de ritme en capes superposades i els silencis (que expressius que són els silencis). Amb tot, cada cançó té el seu propi caràcter gràcies a la varietat de detalls que les enriqueixen.
El disc arranca amb una melancolia situada en una tardor humida i freda que tenim la sort de viure dins de casa nostra tot escoltant el disc de Carles Viarnès amb un copa de vi de negre. Cal destacar el joc de silencis de la primera ("Ut Queant Lexis"), la solemnitat de "Deambulant", tant propera a Max Richter, i la sensació gratificant que de sentir calor que deixen "Ergo Prana" i "Iris".
L’escolta continua amb "Scam", juganera amb l’electrònica i plena de caràcter gràcies a les cordes, i amb "Balalaika", una de les més optimistes. Aquest tema ens introdueix en la part més fosca del disc: els ambients inquietants de "Light inside" (molt cinematogràfica) i de "Sustain".
En les tres últimes cançons Carles Viarnès ens arrenca un somriure esperançador a "Vacuil" i "Au Revoir Theresa", tot i que a la penúltima, "Trash Vortex", realitza un exercici de mestissatge entre piano i electrònica molt obscur.
El compositor català entrega un disc meravellós on la bellesa resideix en el minimalisme, que no té res a envejar a Nils Frahm, Haushcka o Max Richter (exceptuant les diverses traves institucionals per gaudir de la seva música com a públic i per sobreviure com a artista). En el pròxim cicle de Pianismos ja podem incloure un compositor de prestigi de casa nostra i pioner en aquest tipus de treballs.

Ólafur Arnlads va dir en una entrevista que un dels seus objectius era que la música clàssica canviés el frac pels texans i les bambes. No sé si és un objectiu de Carles Viarnès. I tampoc sé si ha fet que la música clàssica sigui més indie (com es pot llegir en algun lloc). No perdré el temps pensant-hi. Prefereixo tornar-me a posar Urban Tactus, tancar els ulls i deixar-me portar.





Fotografia de portada: Arxiu
Text: Carles Fajardo
Correcció: Joanaina Font