11 de des. 2012

UN BOSC FRONDÓS, ESPÈS I CÀLID

Pau Vallvé
De Bosc
Any: 2012
Discogràfica: Amniòtic

Remor de fons. Boira que clareja. Espais oberts. Així, ras i curt, el que se m’ha projectat al cap mentre escoltava De Bosc (Amniòtic 2012), el segon disc que ha firmat Pau Vallvé. Sembla com si els dos anys que han transcorregut des de 2010 (Amniòtic 2010) s’hagués després de qui sap què. El resultat més palpable a la primera escolta és que tot és molt més desacomplexat. Senzill, clar i orgànic. Ara les veus són un altre instrument que de lluny ens van portant cap a un altre tema, on entrem a un altre espai. Tot lligat. No ha deixat res a l'atzar.

Quan ja t'has familiaritzat amb el disc, te n'adones que ja no hi ha ecos d’aquell pop preciosista facturat a Islàndia, des dels aclamats Sigur Ros o els Múm, que es deixaven entreveure en el primer treball. Ara el terreny s’apropa al folk amb dosis d’èpica, però sense abandonar els paràmetres més clàssics, sobretot en estructura de cançó. Fora tot el que fa nosa. "Un gran riu de fang", emoció continguda, o "Només faig el que puc", de tall més clàssic però igualment potent. I ens acabem d’endinsar al bosc particular on les ombres dels germans Greenwood són més allargades, potser és a "Adéu siau" on es noten més, i sobretot, "Geranis als balcons", intensitat. Com una explosió controlada que gairebé se’ns escapa de les mans.
Sobre tot el disc planeja el detall per les petites coses. Incloure un bonus track, en plena era digital, com "Tots som millors", amb un títol que ens pot remetre a l’època d’Estanislau Verdet i que és tota una declaració d’intencions. El regiment de col·laboracions, de tots els colors, acaba d'arrodonir el treball. A vegades penso que Pau Vallvé, a més d’un artista en el sentit més ampli, s’acosta més a una manera de fer. I així, fent el seu camí.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Joanb Palahí
Correcció: Joanaina Font