11 de des. 2012

SALVAVIDES #5 NEUTRAL MILK HOTEL


Avui faré el ridícul, així tal qual. Sense amagar-ho ni un pèl, però toca història bastant vergonyant. I el més greu de tot plegat, l'he explicat abans a tothom. Vaja, que pràcticament qualsevol que em conegui una mica l'ha escoltada abans. I si algun dia ha estat a casa meva encara més. Això va de grupies, d'instants de “la vergonya és un moment, la felicitat tota la vida”, de quelcom que mai relataré al meu fill si mai en tinc. Però sí, ho vaig fer i ara no només no me'n amago sinó que ho faig públic. Amb dos pebrots. Va passar a la porta d'un hotel proper al Fòrum el passat mes de juny (dia 2, concretament) i els protagonistes son en John Fernandes baixista d'
Olivia Tremor Control, una noia desconeguda, servidor i Jeff Mangum, de Neutral Milk Hotel.

No cal que presentí a Neutral Milk Hotel perquè és una de les bandes més conegudes de l'indie planetari i referent musical dels noranta. Malgrat mai van ser un fenomen de vendes, al contrari, els nord-americans són una de les grans influències de pràcticament tot el que vingui acompanyat de les etiquetes folk, pop, rock i independent del segle XXI. Amb només dos discos, la seva empremta és incalculable i és un d'aquells gups que agrada a tothom que l'escolta, sobretot pel seu segon i últim disc. EL DISC: In the Aeroplane over the sea (Merge, 98). No és gens agosarat dir que és un dels millors LP's que heu sentit mai. Com a mínim per mi.

Recordo la primera vegada que  vaig escoltar el seu nom, fa relativament poc, cinc anys o així. L'Edu, activista cultural i un dels homes behind el col•lectiu Avivaveu me'ls va descobrir. No recordo exactament com va anar, però imagino que en una conversa semblant a aquesta:

- Això que tens al LastFm de Neutral Milk Hotel mola?
- What the fuck? (cara d'indignació)

Vaja, als meus 25 anys no sabia que existia Jeff Mangum (compositor i front-man de la banda). Apallisseu-me, lapideu-me, ho mereixeré. Tot això i més.

Òbviament vaig fer-me amb In the Aeroplane over the sea i instantàniament vaig colpejar-me el cap contra la taula de l'escriptori mentre em preguntava com cony havia pogut sobreviure sense haver escoltat això abans. Ja t'enganxes des de les primeres notes de “The King of Carrot Flowers part I”, i entra l'acordió i flipes. I comença la segona part, amb aquell cant cristià absolutament surrealista (“I love you Jesuscrist, yes I do”) i els vents, i la psicodèlia, i la guitarra distorsionada i la bateria casi hardcore. I no entens res però és meravellòs. Això és Neutral Milk Hotel, el millor grup que van parir els Estats Units als anys noranta i la salvació de l'obscuritat creativa d'allò que es va anomenar grunge. Que us haig d'explicar? Que SÓN TOT HITS, que “In the aeroplane over the sea” és una cançó top de la història, que a “Two headed boy” sembla que el tocadiscos t'ha passat de revolucions. Això és folk? Una merda, això ho és tot, és folk distorsionat i psicodèlic, és grunge, és indie rock, és pop i és en Jeff Mangum foten crits degarradors. “Holland, 1945”, “Communist Daughter”, “Ghost”. Tot hits, joder.



I és clar, favorit. Però favorit per sempre. En serio, crec que és impossible que no t'agradi aquest disc. És el millor homenatge que li podien fer a l'Anna Frank, que potser no va morir -com l'Elvis, el Kurt Cobain i Jesús Gil- i ens la podem imaginar drogada fotent un pogo amb les gaites paranoiques d'”Untiled” a qualsevol tuguri subterrani d'Athens a l'any 1999.

Durant un temps vaig viure bastant obsessionat amb Neutral Milk Hotel i la figura de Jeff Mangum. Per què collons havia deixat de tocar? Que fotia ara amb la seva vida? Òbviament vaig descarregar el seu primer disc In Avery Island -un altre tros d'LP, menor que el segon però- i després vaig arribar al col•lectiu del que formaven part: Elephant 6. Va ser una experiència sensacional descobrir als The Apples in the Stereo, els Olivia Tremor Control, The Music Tapes o els més recents Nana Grizzol. I de tant en tant, buscaves algun vídeo al youtube i pensaves lo genial seria veure'ls en directe, i que segurament et cauria la llagrimeta si algun dia ho aconseguies. Però era impossible, Neutral Milk Hotel i Jeff Mangum s'havien evaporat després d'aquell disc. D'això feia més de 12 anys.

Però va ser possible. En Jeff Mangum va tornar a tocar, en solitari. El vam veure per Internet entonant sol amb la guitarra els temes d'In the Aeroplane over the sea per al col•lectiu anti-capitalista que va ocupar Wall Street. I finalment arribava la gran notícia: En Mangum tornaria a Europa, a Anglaterra primer i a Barcelona després. Al Primavera Sound 2012.

PUNT I APART

Aquí va la minicrònica que vaig escriure després del concert del Primavera en aquest mateix bloc:

Jeff Mangum | 18.30 h Auditori Rockdelux

Hi deu haver unes 4.000 persones que hagin vist Jeff Mangum a aquest Primavera Sound. Segur que si les sumem, totes elles acumulen una quantitat de desgràcies personals de l'hòstia. Jo què sé. Crisi galopant, atur, ruptures, qui sap si morts de familiars propers, potser algun va haver de marxar saltant per la proa del Costa Concordia amb el flotador posat mentre veia al capità del vaixell fotent-se una caipirinha des de la costa. Una puta merda, que diria Autodestrucció. Segurament la organització del concert va ser bastant dolenta i en algun punt va semblar que sobrevolava un ambient un pèl fred -sembla que dissabte no va ser així. Però, tios, allà hi havia Jeff Mangum i va tocar el fotut gran disc de Neutral Milk Hotel quasi sencer. Davant d'això només podem rendir-nos a l'evidència, oblidar les primes de risc, els caps fills de puta o les antigues parelles. El fet de tancar els ulls i escoltar “In the Aeroplane over the Sea” o “Two Headed Boy” amb el paio sol tocant la guitarra al mig de l'escenari ens va millorar la vida a aquells pocs milers de persones que vam poder gaudir d'un moment històric, per al festival i per a nosaltres mateixos. No ho oblidarem mai. Gràcies per salvar-nos durant uns minuts, Jeff.

NdR: A aquestes alçades de la pel•lícula no penso explicar ni qui és ni què fa en Jeff Mangum. Perquè és DÉU i tothom li hauria de rendir homenatge des de fot anys.

Jordi Garrigós

SEGUIM

Dissabte 2 de juny de 2012. 2 de la matinada aproximadament. Tercer i darrer dia del Primavera Sound. Aquella nit havia vist només tres o quatre bandes, els Olivia Tremor Control, els St Etienne i Yo la Tengo segur, potser algun més. Però jo ja en tenia prou, el Primavera Sound és un festival al que arribo sempre massa cansat i n'estava una mica fart de tot plegat. Heu marxat mai relativament aviat d'un festival? És una experiència estranya, baixar sol per la rampa del Fòrum mentre una munió de gent va pujant a veure els grups de matinada.



Vaig arribar a la zona dels Hotels del centre comercial, que és on tenia la moto quan de cop giro cantonada i veig a John Fernandes d'Olivia Tremor Control xerrant amb una noia i un noi amb inapelables pintes de guiri una boina bastant rara.

És ell? Jo crec que sí. Em paro, el miro.

“La vergonya és un moment, la felicitat tota la vida”, penso.

- Are you Jeff Mangum?
- Yes

Com una grupie descontrolada m’acosto al trio i començo a parlar-hi amb un anglès absolutament lamentable. Eren les putes dues del matí del darrer dia del Primavera Sound, enteneu-me. Li dic que el concert del dia abans havia estat genial i que els seus discos eren una gran inspiració per mi. Bé, li intento dir perquè ves a saber que coi estava dient realment. Amb el ridícul ja consumat només faltava la guinda. Ja que amb 30 anys estic baixant al subsol de la dignitat fem-ho bé, com un campió. Li demano de fer-nos una foto i bàsicament es parteixen la caixa a la meva cara i em diu que va massa borratxo per a fer-se fotos. Xasco.

Tot i així, Jeff Mangum em diu que prefereix escriure’m alguna cosa. Sense que pugui contestar-li, el tio li arrenca la primera plana del llibre que estava llegint la seva xicota (vaig deduir que ho era, però potser és la seva cosina, ves a saber). La novel•la en qüestió era The World that Never Was, d’ Alex Butterworth. Sense deixar de parlar amb els altres, en Mangum comença a fer una especie de garbots sobre la plana i finalment m’ho dona.

M’ho miro, pujo el cap i obro boca:

- Moltes gràcies, per mi és un honor tenir-ho.

No la podia dir més grossa vaja.

Arribo a casa, per cert, la meva primera nit al meu nou pis. Fa il•lusió. Trec un marc que tinc guardat en una caixa encara sense desprecintar, poso la plana del llibre ben enmarcada i marxo a dormir.

Ara tinc un dibuix de Jeff Mangum al menjador de casa meva. Una manera potser un pèl ridícula d'estrenar el pis però que guardaré tota la vida, com aquelles ampolles de cava que fan el bateig de les noves embarcacions. Que ens porti sort.



...per en Patri i l'Óscar, escalant sobre la mar.

Fotografia de portada: Dibuix d'en Jeff Mangum
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Pendent de correcció