31 de des. 2012

ODA A LA RADIOFÓRMULA ETÍLICA


Què fareu vosaltres aquest Cap d'Any? Buscar alguna festa privada? Esteu fent un viatget? (“Oh, estic passant el Cap d'Any a Berlín”.) Anar al puto Apolo 2 com cada cap de setmana a vibrar quan els senyors que pugen i baixen el volum de les cançons posin “Blue Monday”? Segur que no us importa una merda el que faré jo aquesta nit, normal, però com que aquest és el meu bloc, us ho explicaré igualment: Em posaré una copeta de brandi i acabaré Sábado por la noche y domingo por la mañana d'Alan Sillitoe. I això no és perquè sigui un snob asocial amargat. No. Això és perquè jo el Cap d'Any JA L'HE FET. I res ni ningú el podrà superar. Va ser el dissabte 29 de gener al Sidecar, quan Joan Colomo, Xavi Garcia i Guille Caballero van reivindicar els clàssics de radiofórmula en una nit històrica per a tots els que érem allà.

Qui? Joan Colomo, Xavi Garcia i Guille Caballero
Quan? Dissabte 29 de desembre
On? Al Sidecar de Barcelona
Euros: 6

Històrica per golfa, per canalla, potser també per un punt hortera. Però sobretot perquè va ser una nit per desinhibir-se, emborratxar-se, saltar amb els col·legues i cantar a pulmó cançons que, la majoria, mai reconeixeràs ni tan sols saber-ne l'existència. No val la pena fer anàlisis musicals, al cap i a la fi, per a què? A l'escenari hi havia tres paios fent ràfegues de temes dels quals amb prou feines sabien una tercera part de lletra. I va sonar Mecano, i en David Bisbal, i una cançó de Bola de Drac, i “Paf era un Drac Màgic” o “Torero”. Joder, fins i tot van cantar “Torero” el cabrons.

I quan no ens sabíem les cançons, fèiem “lololo” com un hool borratxo random d'Upton Park. I així, dues hores que van ser màgiques. Repeteixo, no com a espectacle musical i sí per haver gaudit d'una nit perfecta amb els amics. Perquè els vaig abraçar 73 vegades, vam senyalar amb el dit a l'aire mentre deduíem una tornada 42 cops i vam riure durant tota la nit. Menteixo, el somriure encara ens dura ara. I això és culpa únicament i exclusiva del trio que hi havia cantant i fent el cabra a l'escenari. I els seus medleys, versions, mush up's, o popurris de la millor escola de La Dècada Prodigiosa

He parlat amb diferent gent sobre això d'anar a un concert sol, és una conversa força recurrent, de fet. Jo ho he fet un parell de vegades i, sincerament, ho trobo bastant avorrit. Però si hi ha un bolo al qual s'havia d'anar en grup amb l'objectiu clar d'oblidar la rutina diària i les ganes de destruir-la era aquest. Sense pensar en res més que no sigui el plaer i el desfàs al servei de la canallesca i el ball desenfrenat. Era igual si eres un modernet de Barcelona, una administrativa de Sant Hilari o un cambrer de Bellmunt. Tot, TOT, estava al servei de la festa i el despiporre. I això, amics, és difícil de trobar en una Barcelona massa preocupada per l'aparença. Un concert que envia a la merda el seny català del Banc de Sabadell i en el quals els que apareixen als seus anuncis mai tindrien el nom a la llista de convidats.

Només em queda una cosa abans de preparar la nit d'avui, que sé, segur, que no serà tan maca com la de dissabte. Desitjar i demanar, des d'aquestes línies, que aquest concert sigui un tradició, però que no el repeteixin habitualment. Que el facin cada pre-Cap d'any com una ocasió especial, perquè del contrari, perdria la màgia del moment. Jo ja espero el de l'any vinent.

Concert (o fiestón) de la vida.

Fotografia de portada: Ignasi Blanco.
Text: Jordi Garrigós.
Correcció: Joanaina Font

2 comentaris:

Edu J. Montoya ha dit...

Va ser un Miquel del Roig meets Joan Colomo, a tope.

Salut!

Anònim ha dit...

aquest concert era una versió "millorada' (o comercial) de l'actuació que van fer al sucre de vic pel mercat de música viva del setembre. fou també un festival!