18 de des. 2012

LES CANÇONS SALVEN VIDES, ELS AMICS MÉS


Acaba l'any i toca fer balanç. Toca què? Merda petit-burgesa. Doncs el 2012 deixa fets bons i dolents, com tots els altres anys. Potser, segur, sembla que més de negatius, però tot és contextual. I dintre d'aquest desfàs general hi ha dues coses que, impertèrrites, han estat allà, acompanyant-me dia a dia. Aguantant-me la merda i ajudant-me a entendre totes aquestes coses que semblaven fetes únicament i exclusiva per putejar-me. I també acompanyant-me en les victòries. Poques, però alguna vegada hem guanyat. Una, és clar, les cançons. L’altra, evident, els col·legues. Gràcies a tots dos per estar en  aquests moments, simplement. Ara llegireu sobre la combinació d’aquestes dues coses, la ginebra i la tònica de la meva vida: els meus col·legues parlant de cançons, de les seves salvavides de 2012 concretament. Ah, també hi ha uns convidats de luxe, persones que hi-havien-de-ser. Entreu i llegireu biòlegs, guionistes, poetes, novel·listes, cantants, promotors, periodistes, treballadors del Worten, escaladors o economistes, en estricte ordre alfabètic. Els amics, els autèntics salvavides de tot plegat. Amb vosaltres a la fi del món, cabrons.




Jaume Escala

Germà de pares diferents als meus. Company de pis i aspirant a filòsof. Últimament s'ha fet fan del Whatsapp, el pòquer i els punts suspensius. El van enganxar mangant un CD de Republi-k al Corte Inglés quan tenia 16 anys i és protagonista d'un Salvavides.

"Lo de dentro" d'Extremoduro

Sóc un d'aquells que poden escoltar una cançó repetidament i no cansar-se. Pot ser un hit metalero que parla d'èpiques batalles a l'estil Manowar, un clàssic com “Pacto entre caballeros” d'en Sabina o una cançó de banda sonora vuitantera com "You are the best ", que apareix a la mítica Karate Kid. Òbviament parlo de la primera, on Daniel Larusso, un noiet esquifit i maldestre, lluita contra els xicots forts de l'escola Cobra Kai. Allà s'aprèn el típic karate assassí a mans d'un instructor americà exmilitar pertorbat. Quin gran argument! Deixant a banda la pel·lícula, la música és el que em fa sentir. Podem escoltar una cançó de la qual no en sabem res: ni el que diu, ni el que intenta dir. O una altra de la qual en coneixem la lletra a la perfecció, de les quals en sabem fins i tot el moment exacte en què la bateria deixarà de sonar perquè la guitarra passi al solo. Però el més important és el que a nosaltres ens fa sentir, una sensació interna que ens involucra, que ens fa formar part de les notes que la composen, que ens fa cantar una lletra, coneguda o desconeguda, en què nosaltres i un moment en concret de la nostra vida són els protagonistes.

Per mi la cançó salvavides de l'estiu ha estat "Lo de dentro", d'Extremoduro. L'he escoltada pràcticament cada dia. Tu ho saps, Jordi. Per mi, res millor que escoltar els crits d'en Robe entre guitarres abans de marxar a treballar. Probablement pot haver-hi un paral·lelisme entre les batalles de Manowar, el pacte d'en Joaquín , la llum d'en Robe i el combat d'en Larousso. És la lluita, la força, la supervivència i l'adaptació a les situacions o circumstàncies que la vida et porta de sobte. Perquè al cap i a la fi, el que importa és qui som en realitat, no el que pensen els altres, no el que semblem pel nostre look, ni per la nostra feina. No el que ensenyem. Sinó el que portem a dins, intrínsec, el que ens coneixem i estem disposats a fer per guanyar les batalles. A la nostra manera. Això és el que importa, saber quina és la batalla i anar-hi amb tot. All in! La música ens facilita el camí. És així. Perquè ens posa en contacte amb el nostre interior, amb els sentiments i les sensacions. Saber qui som , buscar les respostes i a la lluita! Acompanyats d'un himne, el que sigui, el que en aquell moment sigui més nostre que un altre.

“Lo de dentro” acaba amb una estrofeta absolutament brillant: "Se volvió a gusano, mariposa, cansada de volar y no poder arrastrarse al centro de las cosas, a ver si dentro puede comprender". Això és tot. Un viatge a l'interior de cadascú buscant el que som, el que ens motiva, el que ens fa mal i el que ens fa feliços. Sempre acompanyats d'un o més himnes, això és el gran, que d'himnes n'hi ha molts. Agafem-los i fem-los nostres. I seran els nostres "salvavides".

Això va per en Jordi, que, com va escriure un dia, és company de milions de batalles, amic incorruptible i l'home al qual vaig aguantar a l'avió.


Joan Colomo
Quan vam començar el Gentnormal, fa quatre anys, teníem poques coses clares. El que segur que no sabíem és que en Colomo protagonitzaria la banda sonora implacablement any rere any. Fa cançons que et fan la vida millor, sense més.


"Someone like you" d'Adele

Escolto molta música quan vaig amb els altres de la banda viatjant per aquests mons de Déu. A la furgoneta sempre hi sona alguna o altra cançó que ens ho fa tot més amè. De vegades són més divertides que altres. Per exemple aquest any hem escoltat molt una d'uns raperos valencians que es diuen Rapsodes. Però si m'haig de quedar amb una cançó que em portarà bons records aquest 2012 és amb una d'Adele que ha sonat a la furgoneta moltíssimes vegades. Us semblara estrany que digui aquesta, però és “Someone like you”. Ja sé que és un tema molt EMO, d'aquestes que et posa trist a tope. Però ens l'hem posada tantes vegades que, per força, m'haig de quedar aquesta. Em ve al cap la imatge d'en Guille i jo cantant-la a pulmó, sobretot quan l'Adele es fot a cridar: "Don't forget me, I begged, I remember you said".



Joan Ferrús
Segurament el col·lega més intel·ligent que tinc i futur escriptor de best-sellers del Círculo de Lectores. Anar amb ell a un concert dels Sirles és un perill, però em va descobrir Jim Dodge i Alan Sillitoe, així que l'hi perdono.

"Sloop John B" dels The Beach Boys

L’any passat va ser un any de merda perquè vaig estar-me sense feina un bon temps. A mi la situació ja m'hauria abellit, si no hagués estat per l’evident decadència que va patir la meva economia. A més, vaig desflorar la filla d’un patriarca gitano, i tota la seva família em rondava per explicar-me’n quatre, de fresques. Bé, això últim m’ho he inventat, però volia guarnir amb una mica d’emoció les meves minúscules i anodines tragèdies d’urbanita petitburgès.

Finalment, vaig tornar a trobar feina. Quan em van trucar per concertar una entrevista, ja podia olorar, a quilòmetres de distància, la ferum a escombraries que emanava del meu futur contracte. Evidentment, vaig signar. A contracor, però vaig signar. Els amics em deien: considera’t afortunat, que com a mínim treballes, i “de lo teu”. Per desgràcia, he nascut amb una tara que m’impedeix gaudir del meu treball. Quan em paguen per fer una cosa que m’agrada, immediatament l’avorreixo. Com que sóc molt gelós amb els meus hobbies, acostumo a acceptar només feines que em desagraden profundament.

De totes maneres, un treball de 8 hores mal pagat i sense vacances en una redacció immunda on no hi entren ni les dones de la neteja tampoc és que convidi a la realització personal, precisament.

Mentre anava a l’oficina en autobús, vaig iniciar un ritual. Primer no era massa complicat: consistia a escoltar en replay i durant tot el trajecte la versió de "Sloop John B" dels Beach Boys. La cançó parla sobre la colla de fills de puta que formen la tripulació del vaixell del títol, uns mariners que es dediquen a mamar i buscar brega amb tot Déu. El meu moment preferit arriba quan canten:

"Around nassau town we did roam
Drinking all night
Got into a fight
Well Ifeel so broke up
I wanna go home"

Crec que aquest fragment m’agrada tant perquè representa justament el contrari del que em veia obligat a fer cada matí. En lloc de vagarejar, l’autobús em portava directament a l’oficina. En lloc de prendre alcohol, a la panxa hi portava tan sols un cafè. I evidentment, tot i que el cos em demanava ruixar amb gasolina la meva feina, la butxaca m’ordenava que m’assegués i, amb molta calma, m’ocupés de les meves apassionants obligacions laborals.

L’única part amb què podia sentir simpatia, i molta, era amb les dues últimes frases, que no repetiré per evitar una mostra de patetisme massa gran.

Afortunadament, el fragment en qüestió es troba a la primera estrofa, així que moltes vegades em dedicava a tornar la cançó al principi quan ja l’havien cantat. Però al final, el ritual es va complicar. Just quan baixava de l’autobús, reiniciava "Sloop John B" i em dirigia a l’oficina decididament. Ho tenia tot calculat: el segon pas de zebra l’havia de creuar mentre cantaven “the first mate he got drunk”, amb “hoist up the john bs sail” havia de pujar l'última pendent i “call for the captain ashore” havia de marcar la meva entrada triomfal a l’oficina. Si trobava un company, em feia el suec i l’evitava. Els temps s’havien de complir a la perfecció, tot per irrompre a la feina amarrat al masteler de l’Sloop John, hissar la vela gran i avançar a tota màquina cap al meu lloc de treball, arrasant pel camí els cubicles dels meus companys mentre, a estribord, els Beach Boys corejaven:

"Let me go home, let me go home
I wanna go home, let me go home
Why don't you let me go home".

Un cop davant de l’ordinador, em treia els auriculars, i m’adonava que tornava a ser a la feina.


Lluís Huedo
Aquest senyor és el principal culpable que aquest bloc sobrevisqués a la meva deserció temporal. Té més feina ara que quan treballava, però sempre treu temps per fer un quinto i un piti de liar. Impossible no estimar-lo.

"Oroimenik Gabeko Filma" de Lisabö

"Oroimenik Gabeko Filma" és la cançó que obre el darrer disc de Lisabö, Animalia Lotsatuen Putzua (Bidehuts, 2011) i és prémer el play per escoltar el disc sencer i només arrancar la cançó em neix una força interior que m'haig de reprimir, perquè si no arrancaria l'ordinador i l'esclafaria contra la primera paret. Escoltar Lisabö sempre m'ha produït una espècie de consonància entre el meu propi cos, com si les seves vibracions connectessin tots els meus àtoms a l'uníson. Una espècie de corrent elèctric que els empalma com en una descàrrega constant. Però no vull enganyar, aquesta cançó no és cap pic de la seva discografia gaire ressaltable en el meu darrer any de vida, no puc catalogar aquesta cançó com la més important del meu 2012 perquè ho són totes les de Lisabö de tots els anys des d'aquell antològic concert al Sant Feliu Fest al 2001.

És així. Si hagués de fer un recopilatori amb les millors cançons de la banda basca em sortiria un doble o triple disc. Que cony, m'ocuparien sis discos sencers! Tants com en tenen! No depreciaria ni una cançó. Tant és així que posant una cançó dels d'Irun és com si em traís, he arribat a pensar a escollir una altra cançó més representativa del 2012, però buhà, no puc perdre l'oportunitat d'endossar una cançó de Lisabö a un article d'en Jordi, no tornaré a tenir una oportunitat com aquesta, no la puc depreciar.

Però tornant al perquè d'aquesta cançó, doncs suposo que perquè les dels meus discos preferits, Ezlekuak (Bidehuts, 2008) i Ezarian (Esan Ozenki, 2000) els pertocaria una altra data i no aquest 2012. Estarien a la categoria de cançons de la vida, però sincerament no representen aquest 2012. Així que he agafat l'Animalia Lotsatuen Putzua, li he donat al play i tan aviat he pogut reprimir les ganes de rebentar l'ordinador, m'he posat a escriure com un posseït, com s'ha de fer, sense pensar, sense voler buscar una explicació, visceral, ràpid, energétic i de veritat, com Lisabö.


Marçal Lladó
Creador de la millor discogràfica del país i inventor de la frase “avui encara no havies dit que la trobes a faltar”. Mai et dirà que no a un bon dinar i discutiràs amb ell perquè pensa que Higuian és el millor futbolista del món. Protagonista d'un Salvavides.

"On a good day" de Joanna Newsom.

Hey hey hey! The end is near! Si hi ha una cançó que m’ha obsessionat en els últims mesos és aquesta. D’aquelles que floten dins l’ipod, floten dins el teu cap i no les acabes d’ubicar, potser perquè la tenies immersa en un disc triple de 18 cançons. Però quan per casualitat salten i se t’apareixen als nassos no pots fer més que emocionar-te. S’obren els núvols, entra un raig de sol i tot és de color com la cançó de Lole y Manuel. El minut i mig original de la Newsom, senzillíssim i colpidor, no és un obstacle perquè últimament també m’hagin impactat altres versions que n’he sentit: la youtubera del meu punksinger de referència, Billy Bragg, i també l’adaptació menorquina de Leonmanso, etiquetada a l’ordinador com “versió Dylan (me pens)” durant mesos fins que vaig descobrir la font veritable (i l’error ja diu molt de la talla de la cançó!). I sí, el final s’acosta, però si fa un dia maco, doncs mala llet i a gaudir-ho. Hey hey hey!



Martí Sales 
Pare espiritual d'aquesta secció i inspiració contínua per als membres del Gentnormal. Guia personal per la bibliografia d'en Francisco Casavella, encara m'ha de dir què em toca llegir després de Un enano español se suicida en Las Vegas.


"A la puta merda tot" d'Autodestrucció

Com si féssim un foradet en una presa i la pressió insuportable contra la minúscula sortida la fes petar sencera i l'aigua se'ns endugués per davant i ens fes rebotar contra les roques i se'ns rebentés el crani al cap de pocs segons, el cor a mil de l'energia desfermada i de l'evidència de la nostra inevitable fi. Això és "A la puta merda tot", la cançó que obre el disc Corre, corre paralíti d'Autodestrucció, el fantàstic projecte hardcoreta d'en Càndid Coll (Redsexyband, Zeidun, El petit de Cal Eril). Dos minuts i quaranta-vuit segons de guitarres i bateries a tota castanya, lletra furibunda com un jec d'hòsties  i veus doblades old school. El sonat alt com un sant pau treu foc dels queixals des del minut sota zero abans de Crist: "Amb això no hi has comptat, que ja no tens fetge / havies deixat de pensar davant dels problemes, / si vols la meva opinió, cardem molta pena". Nihilisme a cor què vols que segueix a aquest nefast 2012 pel carrer, li fa la traveta, l'estomaca de valent, el deixa fet una piltrafa i se'n va a obrir-se el cap a la següent cantonada. Sang i fetge per l'escletxa del melic, que cantava el seu amic Colomo, que li va gravar el disc. Ras i curt: a la puta merda tot.


Miqui Otero
Pare espiritual d'aquesta secció i novel·lista de referència. Durant els darrers mesos li he enviat més correus que al meu cap i el primer que faré l'any 2013 és llegir La Cápsula del Tiempo. I serà salavavides, però això ho sap tothom.

"Swimming Song" de Loudon Wainwright III

En mitjons, damunt el llit, guitarra invisible de metraquilat ingràvida, a l'habitació dels pòsters, al centre de l'adolescència. Allà sóc cantant: "I've always flirted with death (...) Space travels in my veins (...) Another Girl, Another Planet". Massa pocs anys. Edad (casi) legal, com diria el títol la revista que segurament tinc en aquell moment a sota el matalàs. Pensant que la cosa parlava de liar-la molt parda per una noia, per l'heroïna de l'insti. I no, és clar, la cançó parlava d'una altra cosa. Bastant més definitiva. És curiós com encara em va passar fa menys temps amb "Tucán" de Esclarecidos i amb "Te brillan los ojos" dels Pistones (en castellà té més mèrit ignorar l'evidència). Típica cançó que pot anar de qualsevol petita cosa que volem superar i que al final resulta que diu que, que es comenta que, que se hace saber que, que sembla bastant clar si et fixes en la maleïda lletra i si no adoptes el mode lo-lo-lo-lo guachigüei que és l'idioma impossible del pop anglosaxó cantat per un noi de Barcelona, amb gen gallec de sèrie,... doncs això, que es veu que en realitat qui la va composar pensava en qualsevol addicció  Al final això és la música pop. fer teves les pors i teus els consols de la veu que surt de les caixes amplificades. Un cas clar és aquesta cançó. La pots escoltar amb nostàlgia de l'estiu anterior, però també en clau borrachuzo amable de bar. Si, els ulls vermells no són del clor de la piscina i l'aigua és pels peixos i on nedava l'home de la guitarra no era en H2o cristalí, sino en algun licor matarrates. Però hi ha en ella la intenció de no recrear-se massa en l'autocomplacència, en ser concient que jugar a ser un maldito és aconseguir ser un hortera, en què s'ha de lluitar contra el buaaa-buaaaa en el mirall. O jo l'escolto així: m'és indiferent si el cannonball és la substància tòxica barrejada o el chapuzón en bomba a la piscina de la nostàlgia;o si nedar esquena és viatjar massa cap al passat o és, ups, nedar d'èsquena un dia que feia sol l'agost anterior i punt (no sempre cal posar-se metafòric). A mi la cançó em sona a poder seguir movent els braços, i les cames, a no ofegar-se i a respirar. I a pensar que és una sort poder-ho fer. I a pensar en l'estiu en plè hivern.


Óscar Grau
Abans era aragonès, però acabarà votant la CUP. És fan de Jorge Lorenzo, Eugenio i ara també d'Okervill River. És un escalador baixet que acaba d'estrenar una pel·lícula després de protagonitzar un Salvavides.

“The Funeral” de Band of horses

El fanatismo iba en aumento; desde que vi el anuncio en el muro de facebook, los acordes de “The funeral” se apoderaron de mi! Cada vez estaba más cerca el momento de poder ver una final del campeonato del mundo de escalada, y se cumplió, fue en Paris en septiembre de 2012. Pintaba muy bien, pasar un fin de semana en la ciudad de la Torre Eiffel parecía ser perfecto y, en efecto, lo fue, todo el fin de semana fue espectacular, pero lo mejor de todo: la llegada…Teníamos alojamiento gratis, pero nadie me dijo hasta 10 minutos antes que tendría que compartir un sofá cama con dos personas más en un apartamento de…15 metros cuadrados (¿?). ¡Pero dentro del surrealismo tenía su gracia!

Al dia siguiente fuimos al Palacio de los Deportes a ver la competición y comenzó a sonar el temazo, y a mí me hizo olvidar la situación tan caótica de la estancia en Paris. Ver todo el tinglado montado para el evento me hizo sentirme como un niño pequeño al que le dan un caramelo…

Entre tanda y tanda la misma canción una y otra vez, pero cada vez que sonaba me gustaba más… el nivel de surrealismo fue aumentando el resto de fin de semana, ¡pero puedo decir que ha sido uno de los mejores fines de semana del año!


Patricio Alonso
Basc fals que no parla eusquera. Escalador de via esportiva 24/7 i amant de robar-nos el Canal +. Surt en aquesta secció per veure si em convida un cap de setmana a l'Escala. Protagonista d'un Salvavides.

"Always look on the bright side of life" de Monty Python

Este año ha sido un tanto extraño, de contrastes. Cosas buenas se han ido intercalando con cosas no tan buenas. Y yo, que soy un poco negativo, tiendo a ver el vaso medio vacío. Sí, í, ya sé que hay que verlo medio lleno, pero ¿qué le voy a hacer? Hay días en los que no levantas cabeza y, más que nada, te gustaría tumbar algunas. Pero en esos momentos es cuando me viene a la cabeza una canción: "Always look on the bright side of life". Es de esas canciones que te hacen sacar una sonrisilla de esas de medio lado y pensar que tampoco esta todo tan mal, que en realidad tiene algo de razón, hay que mirar el lado bueno de las cosas. Y si no, siempre tendremos algún romano al que echarle la culpa de todo. Total, ¿qué no han dado aparte del acueducto, el alcantarillado, las carreteras, la irrigación, la sanidad, la enseñanza, el orden público, los baños públicos y el vino?


Quique Ramos
Pare espiritual d'aquesta secció i enciclopèdia ambulant de grups que segurament no existeixen. Et munta un concert amb dos escuradents i una palangana malgrat que encara esperem que ens aconsegueixi que la Russian Red ens recomani tres llibres. Fa la millor secció d'aquest bloc.


"8000 Days" de Molly Nilsson

Jo no sabia que algú podia recordar cada un dels dies de la seva vida fins que vaig sentir aquesta cançó. Fins que la vaig xiular camí a la feina pensant “aquest viatge el podria fer amb els ulls tancats”, i no era per bé. La meva feina té coses millors i pitjors però m’encanta. Però l’angoixa vital no entén de gustos, et busca igual. “Recordo cada dia de la meva vida, fins ara. I n’hi ha més que estrelles. Només compten les que puc veure. Però de sobte les estrelles s’apaguen i moren. No em preguntis perquè. És un cel blau. Crec que és de matí i aviat serà de dia. Crec que és de matí i aviat serà de dia. Cada dia és igual que la resta, pel pitjor i el millor. (...) Del primer a l’últim. 8000 dies, diferents de 8000 maneres”. Això ens explica la Molly Nilsson, i ho diu a poc a poc perquè ho entenguem tot. Diu cada paraula com si ja l’hagués dit, amb els ulls vuits i amb la dolçor de qui s’està contenint per no rebentar.

Jo no coneixia la Molly Nilsson fins que a començaments del 2012 la meva amiga Marta me’n va parlar i em va dir que la volia portar a Barcelona a tocar. Quan la vaig sentir em vaig quedar glaçat. Em va passar uns youtubes i tots eren perfectes. Les meves favorites van ser les més tristes. Després les més animades. La Molly Nilsson té aquesta mena de feblesa congelada que et pot deixar al lloc. Diu només les paraules correctes per explicar cada cosa, fa servir un sol ritme sense floritures i t’arrossega. Com una Nico en l'era de John Maus, Ariel Pink i Sean Nicholas Savage. I la música... de vegades és pur Kurt Weil amb maquinetes a punt de trencar-se, d’altres, mira als ulls a les cançons de Pet Shop Boys que prefereixo, els migtemps com “Suburbia” que voldries cantar a ple pulmó però difícilment ballaries en una discoteca.

Aquesta va ser la primera que em va agafar del coll. M’he passat setmanes i mesos cantant-la cap endins, i ha estat amb diferència l’artista que més he escoltat aquest any. Si algú em pregunta un sol nom per definir el meu 2012 li donaria el de la Molly Nilsson i li ensenyaria aquesta perla d’existencialisme pop. 8000 dies iguals de 8000 maneres diferents, no em dieu que no és bèstia.


Raül Calàbria 
Un dels pocs humans a qui queda bé el bigoti. Conversador implacable i clarivident, fa de guionista mentre el seu cap ja pensa en noves aventures i escriu rabiades de 140 caràcters al twitter. Només té un defecte conegut: és de La Penya.

"Sagrada Familia" de Nueva Vulcano

"Bajo tierra, cojo la línea azul, que aún nos ata aún". "Sagrada Familia" és, segurament (això vol dir amb total seguretat), una de les cançons que he escoltat més vegades en els últims set anys. És que no es crema mai. Mai. I jo mai mai (sic.) he abandonat el disc que la conté, Juego Entrópico. Però aquest 2012 l'he recuperat perquè he tornat a Barcelona i perquè ara agafo diàriament la "línea azul", just quan s'entrecreua amb la línia lila, a Sagrada Família. "Bajo tierra, cojo la línea azul, que aún nos ata aún". Quan camino, acostumo a parlar amb mi mateix. Quan camino per la Diagonal, en el tram Bruc-Girona, ho faig, a més, en anglès. I quan entro a Sagrada Familia cantussejo les primeres frases de la cançó.

"Seapaganlaslucesdelasagradafamiliaqueformamossantisimatrinidadtuyyoylasdudasnuncalaaltura".

Llavors arriba la frase supina, una fórmula poseidònica que et descavalca del que encara ha de venir. Dius "Bajo tierra, cojo la línea azul, que aún nos ata aún" i ja està tot dit. Un dia llegireu Hugo Lindo i ho entendreu (Tiempo que es hilo y filo -teje y mata-).

I si us plau, que ningú (ningú) vingui a dir-me que la lletra no és així, que diu aún nos ata a un... proyecto. Ho negaré i us tindré des d'ara i fins endavant per uns farsants.

Fotografia de portada: XX
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Joanaina Font

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Per posts com aquests mola aquest blog.

felicitats!!!!!

El Lluís és negre?

Muntsa ha dit...

El Lluís és el més guapo!