13 de des. 2012

L'ACOMODADOR #21 · EL CINEMA QUE MEREIX CARBÓ


Grans ciutats nevades, gigantescos arbres de Nadal engalanats i il·luminats fins la sacietat, parelles agafades patinant al mateix pas per una pista de gel, famílies perfectes i unides davant la llar de foc o la taula parada, i un constant i molest so de cascavells que mai se sap ben bé d'on surt; tot, acompanyat d'un irritant missatge que apel·la a la màgia d'aquesta època de l'any per justificar que qualsevol conflicte es resoldrà i tot acabarà anant bé. No cal discutir-ho, les pel·lícules nadalenques solen provocar el mateix que els torrons: un important empatx de sucre. És per això que, donada l'ocasió, he decidit fer un recull d'aquells títols que giren l'esquena a tots aquests tòpics i es prenen el Nadal d'una forma força més diferent i subversiva i, per tant, molt més atractiva per als qui ens carrega particularment aquesta època de l’any.

Bad Santa (Terry Zwigoff, 2003)

Encara que molts no ho sàpiguen, Billy Bob Thornton fa un dels seus millors papers en aquesta comèdia negra gamberra i irrespectuosa. Basada en una història dels germans Coen, presenta dos lladres que entren a treballar de Pare Noel i el seu follet a diferents centres comercials per després poder buidar més fàcilment les caixes de les botigues, però als quals la mala vida els passa factura. Thornton ofereix un Pare Noel totalment decadent, que no dubta en maltractar els nens sense cap mena de mirament i es passa pel forro tot el que li puguin dir. Tot i que s'estova cap al final, Bad Santa deixa anar moments brillants i fot un bon punyal al consumisme i atontament de la gent durant el Nadal.


Rare Exports: A Christmas Tale (Jalmari Helander, 2010)

La sorprenent guanyadora del Festival de Sitges 2010 va més enllà i ens presenta el Pare Noel com un assassí en sèrie. Aquest film finlandès també juga amb els clixés nadalencs i n'explota el costat més obscur i sarcàstic, aquest cop amb un important component fantàstic. Bàsicament, ens trobem un Pare Noel que, enlloc de prioritzar els regals pels nens bons, ho fa amb els càstigs als dolents, i no de forma precisament suau. La gèlida ambientació a Finlàndia i els seus efectes especials ben aconseguits ajuden a crear l'atmosfera especial del film, tot i que globalment no deixa de ser poc més que curiosa i correcta.


Joyeux Noël (Christian Carion, 2005)

Aquí l'esperit de la pel·lícula no resulta subversiu, però sí que la seva contextualització és força peculiar. Basada en fets reals, Joyeux Noël ens situa la nit de Nadal en plenes trinxeres de la Primera Guerra Mundial, on tres exèrcits enfrontats -francesos, alemanys i escocesos-, decideixen apartar les seves diferències i passar la nit units, encara que poques hores abans s'estiguessin intercanviant trets. A banda del seu clar missatge antibèl·lic, el film no s'escapa de generar certa ambigüitat i també incredulitat davant dels fets (costa de creure que passés realment així), ja que a vegades tot sembla massa maco. Això sí, no hi falten ni l’emoció ni tampoc l’impacte de les imatges.


Kiss Kiss Bang Bang (Shane Black, 2005)

No em canso de reivindicar aquesta destacada comèdia, que va passar força desapercebuda en el seu moment. Potser el Nadal no seria el nucli al voltant del qual gira la pel·lícula, però tot comença amb un pare arruïnat i un intent de robatori en una botiga de joguines per poder complir amb els seus fills. A més, l’ambientació nadalenca hi és present en tot moment, i crea un curiós contrast amb l’absurditat de la història, que se centra en la investigació d’un assassinat. En tot cas, la joia del film és la parella formada per Robert Downey Jr. i Val Kilmer, i un humor negre molt efectiu que deixa grans diàlegs i situacions sense pèrdua.


Trading Places (John Landis, 1983)

Després d’una discussió sobre la condició humana relacionada amb el poder adquisitiu de cada persona, dos agents de borsa decideixen convertir un ric en pobre, i viceversa, i comprovar-ne les conseqüències. Adequat, oi? A banda de les gamberrades que es van succeint, amb la nit de Nadal com un dels moments destacats, Trading Places destaca per la seva crítica social cap al capitalisme salvatge, que precisament mostra les seves urpes de forma agressiva durant aquestes dates. Com a comèdia, queda una mica anecdòtica, tot i les bones actuacions d’Eddie Murphy i Dan Aykroyd, però el missatge que amaga dispara amb bala, encara que no es noti. I què cony, és dels vuitanta.


Pesadilla antes de Navidad (Henry Selick, 1993)

El conte antinadalenc per excel·lència i indubtablement una de les millors pel·lícules d’animació de la història del cinema. I no, no va ser dirigida per Tim Burton com pensa molta gent, encara que el director californià hi va tenir una participació molt important en la producció i disseny visual. Pesadilla antes de Navidad és fantasia visual pura i dura, una revisió obscura de les pors i els terrors infantils, carregada d’ironia i mala baba, però amb un sentit artístic i un ritme que la fan senzillament brillant. Un malson que sempre recomano rememorar durant aquests dies per ajudar a desintoxicar-nos una mica de l’ambient carregat de sucre que ens rodeja.


No podia acabar sense citar tres clàssics imprescindibles dels vuitanta que ofereixen un Nadal força allunyat del que seria la seva versió ideal i bucòlica. Gremlins (Joe Dante, 1984), Arma Letal (Richard Donner, 1987) i La Jungla de Cristal (John McTiernan, 1988). Una bona vàlvula d’escapament per aquests dies en què tothom ha d’estar molt content i anar a comprar al Portal de l’Àngel a les 6 de la tarda.

PS: D’acord, ho reconec, Love Actually també em va agradar.

Fotografia de portada: Cine-fille Text: Martí Aragonès Correcció: Joanaina Font