5 de des. 2012

LA FUNAMBULISTA CARRIE MATHISON


Una agent de la CIA amb trastorn bipolar obsessionada per demostrar que un heroi de guerra és, en realitat, un terrorista. L’argument de Homeland (Showtime) és material sensible per a la sobre-interpretació i l’exageració, però malgrat això ha aconseguit situar-se com un dels drames de referència de la televisió nord-americana. No tan sols ha enlluernat els crítics i Barack Obama, que va confessar ser-ne admirador, sinó que ha sabut fer-se un racó en la llistes de preferències del gran públic. La recent paròdia de la sèrie a Saturday Night Live és l’última mostra de la imparable popularitat del drama protagonitzat per Claire Danes i Damian Lewis, tots dos reconeguts amb un Emmy per la seva feina.

Homeland es troba immersa actualment en la fase final de la seva segona temporada, a la qual molts miraven amb recel perquè creien improbable poder continuar el ritme del seu debut. Sorprenentment, la sèrie ha estat capaç de seguir mantenint-nos amb el cul enganxat el sofà i la boca oberta en cada capítol, atents al desenvolupament del joc del gat i la rata en el qual viuen immersos l’agent Carrie Mathison (Claire Danes) i el marine Nicholas Brody (Damian Lewis). L’únic dubte que sobrevola la sèrie és quantes temporades més poden durar les aventures d'aquesta parella totalment disfuncional. De moment sabem del cert que la sèrie continuarà al menys una temporada més, cap sorpresa si tenim en compte que el darrer capítol emès, l'impressionant Broken Hearts, ha aconseguit situar Homeland com la sèrie més vista de Showtime, superant Dexter.

Un dels elements que fan la sèrie addictiva és la generositat amb la qual els seus responsables, Alex Gansa i Howard Gordon, tracten els seus seguidors. En una producció d’aquest tipus esperaríem trames que s’estiressin com un xiclet per tal d’atrapar l’espectador, tot i que és probable que, de tant jugar amb ell, acabi perdent el gust i la gràcia. Homeland poques vegades recorre a aquesta tàctica suada i avorrida, i ho va demostrar amb un inici de la segona temporada exemplar que, en comptes d’allargar innecessàriament l’amnèsia de la protagonista, produïda per la teràpia pel seu trastorn de bipolaritat, va entrar de cop a solucionar les trames que havien quedat penjades.



El retorn de Carrie a la CIA, després del seu tràgic pas per l'hospital, ens ha permès gaudir de nou de l’agent en el seu medi ambient natural. Un element indispensable per poder veure en tot el seu esplendor l’interpretació de Claire Danes, que retrata amb precisió, però també amb múltiples ganyotes, la lluita funambulesca de la protagonista, intentant no caure de nou en un espiral de bogeria i obsessió. En aquest conflicte constant el seu principal cavall de batalla és la relació ambivalent que ha establert amb Brody; es tracta d’amor, sexe o pur interès? Sigui el que sigui, l'estira i arronsa entre els dos personatges és cabdal per a la sèrie i permet veure el millor de Damian Lewis, que des de l'inici del primer capítol no ha deixat de créixer interpretativament.

Els clarobscurs que rodegen Carrie i Brody no són aliens a la resta de personatges. Una de les premisses principals de la sèrie és que ningú té una moral immaculada, des de Jessica (Morena Baccarin), la dona de Brody, fins a David Estes (David Harewood), el director de la CIA, tots han comès errors ja sigui voluntària o involuntàriament.Són precisament aquests "pecats" els que fan els personatges irresistibles per l’audiència, encara que alguns, de tant en tant, es mereixin una bona plantofada, com la filla adolescent del marine.

Homeland és gairebé la sèrie perfecta, amb un únic però: els títols de crèdit atabaladors i excessius, una crispant metàfora del funcionament del cervell de Carrie quan desvaria.

Fotografia de portada: Showtime
Text: Alejandra Palés
Correcció: Joanaina Font