4 de des. 2012

"INCERTA GLÒRIA", LA NOVA MIRADA DE LA BRIGADA


La brigada
"Incerta Glòria"
Any: 2012
Discogràfica: Indian Runners

Passa sovint que els grups que han escoltat molta música, a l'hora de fer-la, es trobin amb un problema: tenen tan clars els seus referents que de vegades sonen espantats. El debut de La Brigada, escoltat amb el temps, pecava una mica de discoteca. No sempre. Segueixo escoltant “Com fulles mortes”o l'apropiació del “Famous” dels Magnetic Fields i ja sonen al que són La Brigada. Però la meitat del disc s'escolta un pèl engarrotat. Fins i tot alguna cançó tan bona com “Sé que l'amor no durarà per sempre” o “Un trist i miserable cop de mà” (dues de les millors del seu repertori) en algun moment fan la sensació que els han donat massa voltes abans de gravar-les.

“Les paraules justes” ja era una altra cosa. Els arranjaments són més exactes. No escatimen en detalls, però aquests fan brillar les cançons en comptes de tirar-les enrere. A més, tenia la gran virtut de sonar familiar, a grup que sap el que vol. I així va ser. “Tan valent” sonava impressionant. Quin gran començament de disc! Pop agredolç en estat de gràcia, que ha escoltat i paït els seus referents. I tenia una novetat, el Magí Mestres composava i cantava un parell de cançons que connectaven l'anglofília de La Brigada amb la cançó catalana. “Nit d'hivern” apuntava molt alt, al segon disc Dioptria, amb arranjaments de dolça americana. Tot era més rodó, només hi havia un però: alguna cançó s'allargaan de forma innecessària i crec que si s'hagués escurçat el minutatge hagués estat un dels discos més emocionants de l'any.

La Brigada sempre han sigut la gran esperança blanca pels qui estimem el pop de tota la vida. Els que els coneixem una mica, sabem des de fa temps que porten dins tota la música del món. Hem celebrat tots els seus triomfs com si fossin nostres, però sabíem que encara havia d'arribar "Incerta glòria". Ara sí, el disc que sempre havíem esperat del Pere Agramunt i els seus.
A "Incerta glòria" hi ha molts canvis a simple vista: el Magí Mestres ha deixat el grup, les guitarres elèctriques han guanyat protagonisme, però el més determinant és que semblen haver canviat la seva mirada cap a les coses. Com si en Pere hagués aixecat la vista per comentar el seu voltant. Adéu introspecció, hola mirar el món a través dels ulls de l'autor. Com el seu estimat Ray Davies, Agramunt explica les frustracions de la seva generació amb una mirada nostàlgica i burleta. La vida d'un grup de pop català avui, les expectatives vitals que no s'han complert, la crisi, el que havia de ser contra el que finalment és.

Musicalment, hi ha tot el que sempre hi ha estat. Hi ha els Byrds, Big Star, Todd Rundgren, Phil Ochs, els Kinks, Flying Burrito Brothers, Wilco... tot molt més cohesionat, i més pop! Perquè si fins ara eren els reis d'un pop més aviat apagadot, a "Incerta glòria" pugen el tempo, i obren la porta de bat a bat a les tornades a pulmó obert, més corejables que mai.
Cançó per cançó, tot rutlla. Les cançons funcionen com a mirall les unes de les altres: “Joves, feliços i radiants” conjuntament amb “Nit d'estrena” són el retrat d'aquesta bombolla on els grups que toquen per 100 persones surten al telenotícies; a “Quin país” veuen com les expectatives vitals de les generacions que van néixer als setanta i vuitanta se'n van a la merda per culpa del desmantellament de l'estat del benestar. Del cercle més proper (el grup de pop català) al més gran (la societat on vivim). I en mig d'aquest idea que sobrevola tot el disc, la meravellosa lleugeresa de “La platja del far”, crònica sentimental d'un dels millors festivals del món, l'estimadíssim Faraday, i per sobre de tot, la joia de la corona brigadista, “Poder”, himne Big Starià amb una tornada que et trenca en dos i fanfàrria final. Per mi el més emocionant i millor que han escrit mai els de Vilanova. Acollonant, de debò.


Fotografia de portada: Portada del disc
Text: Quique Ramos
Correcció: Joanaina Font