19 de des. 2012

ELS MILLORS EP's DE 2012


Seguim repassant el més destacat de 2012 amb la llista de singles/ep's de la temporada. Sense ordre establert, ni numèric ni alfabètic, només els noms -i petites ressenyes, que no faltin- d'aquells que ens han agradat, sense votacions. Donem voltes entre joves que ho son tant que pràcticament ens ho prenem com un insult (Please Wait), recopilatoris de segells seminals (Maravillosos Ruidos), bandes amb un futur indiscutible (Renaldo i Clara), d'altres que ja ni existexien (Granit) o autèntiques llegendes de la música del nostre país (Dr Calypso). I així, com qui no va la cosa, us acabem proposant els catorze singles/ep's que més ens han agradat enguany.



Boreals
Grecia EP
(Irregular)

Aquest trio de joves que fan electrònica/indietrònica ens ha anat regalant EP, cançons i directes com sols mentre esperem el seu debut en llarga duració que estan cuinant. L'últim ha sigut aquest Grecia EP. Sens dubte que els Boreals estan donant molt a parlar, i més que ho faran. Estructures postrock per música electrònica que quasi és de pista de ball. El seu anterior EP, Roma EP, ja va estar entre els nostres preferits del 2011 i aquest s'ha guanyat entrar altre cop entre els nostres millors EP de l'any, i no és d'estranyar. Atents que ens poden donar moltes i molt bones sorpreses.

Lluís Huedo



Veiled
Suicide herself
(Flexidisc)

Veiled són el català Arnau Sala (Omega 5, the Cheese/ Les Aus, Bèstia Ferida, Vactor...) i el nord-americà Robert Francisco (Angel Dust, M ax Noi Mach...). Cada una de les seves trobades s'ha traduït en un munt de música estranya, a mig camí entre el soroll i el ball. Hipnòtica i trista, la primera versió “Suicide herself” (existeix una altra al soundcloud de Silvox Recordings) és també la més angoixant. Si necessiteu un parell de noms que us facin de ganxo: sona com Vatican Shadow delirant per culpa de la febre i publica Glass Coffin, el segell de C.F. (Kites, Mark Lord). Flexi disc blanc amb una galeta increïble dissenyada pel mateix C.F. i Robert Francisco.

Quique Ramos



Dr. Calypso
Endavant
(Propaganda pel fet)


T'agradaran més o menys, però Dr. Calypso SEMPRE han estat allà, a les verdes i a les madures. Si tens 30 anys o menys pots arribar a pensar que porten tota la vida tocant. I com a mínim a la meva no ho han deixat de fer mai. Des de la publicació de la seva primera maqueta -encara em surt algun ioioioioooo de “Pole-man” furtiu quan paro a un semàfor amb la moto- fins a avui no només han sobreviscut, sinó que han liderat l'escena ska nacional, sobretot des de la irreparable pèrdua d'Skatalà. Hivernen més que morses, però quan surten et deixen hits atemporals, com els dels seus primers discos, i això, amics, és irresistible i impagable. Endavant és la confirmació que malgrat passin els anys ells sempre seran els més autèntics i els que millor saben muntar-te una festa. “L'home enigmàtic” és un tema anfetamínic dels de tota la vida, amb en Luismi a les veus en plena forma i el més 2Tone de l'EP. "La Sirena del Taulat”, amb en Joan Garriga, viatja de l'Anglaterra del 1979 a Jamaica, o a Cuba, on tot sona a festa caribenya i a uns vents meravellosos. “Endavant”, la cara B del 7'', és un rocksteady emocionantíssim. Les lletres dels Calypso mai no han estat gaire profundes, aquesta tampoc, però et deixa un grapat de frases memorables: “Només tenim un camí, sense por amb pas ferm, sempre endavant!”. Això et pot salvar la vida. Els estimo, encara que no sé si les morses hivernen, que no ho crec.

Jordi Garrigós



Joan Colomo
Cançons del Cabaret Elèctric

Aquesta setmana em tocarà parlar tres vegades d'en Joan, aquí va la primera: Òbviament no coneixeu cap EP d'en Colomo que es digui així, bàsicament perquè no existeix. Aquestes línies, doncs, vénen motivades pel fet que forçosament havíem de trobar un espai on parlar de les cançons que en Joan està fent per al programa Cabaret Elèctric d'ICat. Oblideu-vos dels mass media i dels infoshows que fan a la tele. Res millor per seguir l'actualitat que escoltar cada setmana les seves cançonetes, fetes normalment amb un programa de l'Iphone i unes lletres iròniques, sarcàstiques, punyents, genials. Parlar d'estils musicals o cert virtuosisme (que òbviament, a en Joan, li'n sobra) seria la burrada més gran que podria fer ara mateix. Perquè, evidentment, no és això. Escolteu-vos “Felix, estàs penjat” i partiu-vos la caixa durant setmanes. I a sobre el cafre les toca als seus directes. Imprescindibles en aquest món gris que ens ha tocat viure.

Jordi Garrigós



Los Hermanos Cubero
Los Hermanos Cubero
(Carajillo Records)

Quin sentit té fer música del Apalaches havent nascut a l'Alcarria? Per què de totes les tradicions possibles sempre ens quedem amb les anglosaxones? I per què el propi folklore no ha de poder ser una música viva, com sempre ha estat? Los Hermanos Cubero són dos germans nascuts a l'Alcarria que barregen música tradicional castellana amb arranjaments bluegrass. Música primitiva i nova, amb lletres que podrien ser de tota la vida. El seu single per Carajillo Records té cançons tan increïbles com “La calle de abajo” o “Paloteo de otoño para abril”, cançons per viatjar arran de terra i cantar a les àvies del futur.

Quique Ramos



Vàlius
Rierols EP
(The Indian Runners)

Un CD ensobrat en tela conté una de les revelacions de l'any. Aquest Rierols EP val un imperi. Són quatre hits instantanis que compleixen a la perfecció la idea d'un EP: deixar-te amb ganes de més. Amb només guitarra (en Gerard) i bateria (Pol) es basten per fer rock bàsic, simple i meravellosament efectiu i ple de tornades per corejar a ple pulmó. Postpunk brevíssim i directe. De les quatre cançons, només una supera els dos minuts i et deixa, com deia, amb ànsies que publiquin un llarga duració ja.

Lluís Huedo



Volans
Geografías del Olvido
(autoeditat)

Aquesta nova banda de Barcelona creada aquest mateix 2012 es presenten amb un EP molt sòlid i treballat, sembla que portin diferents discos i concerts a l'esquena. El seu rock instrumental a mig camí entre l'ambient fosc i el postrock d'acadèmia sona a la frescor i ganes dels primers grups del gènere: fresc i motivador. Sense ni voler sobrepassar-se ni enrocar-se en una autogratificació de voler sonar més densos, més forts, més durs, ballen en la profunditat i tonalitat següent capaços d'usar tocs de rock ballable per fer saltar pels aires qualsevol entotsolament massa profund.

Lluís Huedo



Renaldo i Clara
Lilà
(Elephant)

El seu nom evoca Bob Dylan, però la seva música podria ser el punt intermedi i perfecte entre Movietone i els Tenniscoats. Folk pop juganer, naïf i melancòlic. Delicat però ple, el seu single per Elefant conté una de les cançons més boniques que s'han publicat aquest any a qualsevol lloc del món, l'agredolça “Lilà”, una meravella que fa pensar en una versió jovenívola dels Le Mans del “Saudade”. Sabràs que ha acabat la primera cara del single pels sospirs que omplen tota l'habitació.

Quique Ramos



Ocellot
Ocellot
(Discos La Gàbia)

La primera referència de Discos La Gàbia beu de fonts molt diverses. No és ben bé folk, no sona del tot modern. Pots reconèixer els Animal Collective, els bojos meravellosos de la discogràfica Fonal, els Woods, la nissaga Ducktails, però també Música Dispersao als Godz. Un munt de noms que serveixen per intentar situar Ocellot, però que en realitat no els expliquen, perquè Ocellot no sonen com un grup que es deixa endur per una estètica. Les quatre cançons d'aquest EP, per sobre d'aquesta coctelera referencial, sonen naturals i plenes d'espurnes, i em jugo el coll que sonarien igual de bé encara que les toquessin només amb una acústica.

Quique Ramos



Esperit!
Elèctric Mustela
(Bankrobber)

Quan vam escoltar el debut d'en Mau com a Esperit! ens van venir a tots les mateixes paraules al cap. Ara ja sona a tòpic cada vegada que escrivim d'ell, bé, també ho fèiem quan ens referíem a Les Aus així que ja no ve d'aquí. Les tornaré a dir per si algú s'ha perdut els darrers 7 o 8 anys: viatge, psicòdelia, folk oníric, i multiinstrumentísme. Doncs Elèctric Mustela és tot això passat pel túrmix d'en Mau, una vegada més. Amb una mica de Rock'&'Roll (“Elèctric Mustela”), tocs de música caribenya paranoica per allà (“Mahave”) o directament un tripi de triple gota (“Dharsala”). La bona notícia de tot plegat és que Esperit! segueix fent el que li dona absolutament la gana, i, com no, ho fa de puta mare, sense més. Això sí, amb aquest tio no deixes de moure el cap ni un moment, un artista que et deixa la sensació que podria fer qualsevol cosa i tocar el pal que volgués, que segur que ho feia bé.

Jordi Garrigós



Coach Station Reunion
Eli EP
(Discos de Kirlian)

En Xavi Rosés (Fred i Son, Epic Kind) porta molts anys acumulant miniatures de pop delicat sota el nom de Coach Station Reunion. Repartint entre els amics maquetes plenes d'homenatges a la música i la gent que més s'estima: Field Mice, Ben Watt, East River Pipe; a les cançons més fràgils de l'indie dels vuitanta, i a la seva dona i fills. És una gran sort que encara quedin entusiastes com l'Oscar (Discos de Kirlian) per premsar per fi les seves cançons en un 7” màgic que col·locarem al costat de les nostres petites col·leccions de Sarah Records i Cherry Red.

Quique Ramos



Please Wait
Dirty Little Secret EP
(Desert Pearl Union)

Fumata Blanca a Sant Feliu de Guixols. Amb els No More Lies encara donant guerra els ha sortit l'hereu que desitjaven. Tres vailets ganxons (14 i 15 anys) s'han cascat un EP ple de promeses de posar potes enlaire tot el panorama actual. Energètics i directes a la panxa amb un post hardcore molt rocker que va dels mateixos No More a Cap'n Jazz. Llarga vida a Sant Feliu!

Lluís Huedo



Granit
Dirty Granit
(autoeditat)

Com caigut del cel, el projecte de Granit i aquest EP ha passat força desapercebut i, de fet, ja no existeix, això, però, no el salva d'estar entre els EP destacats d'aquest any. Amb un so provinent dels vuintanta, més somiadors i cantat íntegrament en català, el projecte de l'Alba Blasi i Christina Checa s'apropa a voluntats com Beach House, però es distancien en la seva pròpia melancolia i electrònica de baixes pulsacions. El seu hit "Flames de Sorra" és incendiàriament versàtil, saps que el podries escoltar sonant en qualsevol lloc, per inesperat que sigui. Aquest EP, amb els anys, agafarà importància, tant per la curta durada del projecte com per la bellesa que engarjola aquest 10".

Lluís Huedo



VVAA
Maravillosos Ruidos vol II
(Maravillosos Ruidos)

El segell Maravillosos Ruidos representa el subsol pop d'aquesta ciutat. Bandes d'amics que toquen els uns amb els altres amb l'única finalitat de passar-ho bé i anar als concerts propis amb unes canyes a la sang i abraçar-se al col·lega que tinguin al costat. Esperit Beat Happening, Pastels o Vaselines, com si un elefant entrés a una ferreteria i agafés una guitarra. Així doncs, els que coneixen el pop accelerat amb tocs twee de Sam & Cook, l'esperit punk de Cotolengo, el surrealisme de Viva Ben-Hur o les cançons directament indesxifrables com les de Diagrama són quatre gats. Però ben avinguts i que segurament ho passen millor tocant que moltes de les vostres bandes favorites. He dit segurament? M'equivocava: segur. Set cançons com sols que majoritàriament no superen el minut i mig de duració. Immediatesa, despreocupació, urgència i un hit, perquè podem discutir moltes coses d'aquests grups però hi ha dues amb les que segur que ens posarem d'acord:

1- La sinceritat indiscutible de les seves cançons.
2- Que “Abajo el trabajo” de Kana Kapila és un himne pop de primer ordre.

Si a Barcelona haguéssim de definir l'indie més autèntic i d'arrel ho faríem amb dues paraules: Maravillosos Ruidos.

Jordi Garrigós



Fotografia de portada: Arxiu
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Joanaina Font