21 de des. 2012

EL MILLOR DEL 2012, DEL 20 A L'11


La llista d'aquest any és especialment important. No només s'acaba el 2012, sinó que també ho fa el món així en general, avui, de fet. Així doncs, ens hem d'afanyar a treure la llista del millor dels darrers dotze mesos perquè serà l'última de sempre. I genial, perquè són força odioses de fer, les llistes. Bé, un cop escrita la pitjor i més trillada broma de la història, donem pas al que és la primera part dels discos que més ens han agradat a la redacció de música del GentNormal d'enguany. Segurament molts de vosaltres no hi estareu d'acord, però al bloc darrerament ens hem afiliat al despotisme il·lustrat (tot per al poble, sense el poble) així que. perquè no vingueu a buscar-nos a casa amb una guillotina, enguany també hem creat el premi del públic, però això ho publicarem en un altre moment. Amb tots vostès: El millor de l'any part 1.




20. La Brigada
Incerta Glòria
(The Indian Runners)
Ressenya

Els dandis de Vilanova ho han tornat a fer. Incerta Glòria (sigui dit de passada que amb el títol s’afegeixen als nombrosos homenatges que està rebent Joan Sales aquest any) és un gran disc. Crec que s’hi troben tots els fonaments del pop anglosaxò fet i desfet des de la dècada dels seixanta fins avui en dia. Sí, des del The Kinks fins a Teenage Fanclub, amb cert bon gust a l’hora d’afegir altres instrumentalitzacions. A això li hem d’afegir unes lletres que, a la seva manera, capten l’esperit del temps.

Joan Palahi



19. Atleta
Verdad
(Aloud Records)
Ressenya

Atmosfèrics i suggerents. Cada cop és més difícil trobar l’adjectivització precisa per intentar qualificar el treball d’Atleta. Des del post-rock, del qual en són hereus,  fins a coquetejar amb el kraut-rock i, sobretot, amb les diferents línies que han donat la música electrònica fins a dia d’avui. Tot ben sacsejat. Un exercici d’estil que em costa molt imaginar en qualsevol banda en actiu. Tenen molt de bagatge a l’esquena que els avala. En podrien fer prou. Lluny d’això, cada nova entrega ens trobem amb una petita reinvenció.

Joan Palahí



18. Hidrogenesse
Un dígito binario dudoso
(Austrohungaro)

Un dels altres grans que corren per aquí. Que es permeten el luxe de fer el que vulguin i quan els vingui de gust. Aquest 2012 ens han regalat un altre enorme disc repetint la fórmula que fins a dia d’avui tan bé els ha funcionat. Electro-Pop, dosis de futurisme i una lucidesa desbocada a l’hora de construir textos. N’hi ha pocs que arribin a aquest nivell. Han aprofitat una altra efemèride que ha ocorregut enguany per retre un particular homenatge a Alan Turing, un detall que té múltiples lectures i que abraça tot l’imaginari del duo barceloní.

Joan Palahí



17. Crosta
Nus a la gola
(Autoeditat)
El millor del món

Nus a la gola és un d’aquests discos capaços de trencar les barreres d’una escena en múltiples direccions. Musicalment podria semblar un creuament entre el primer disc de Joy Division, Minor Threat, the Mob o els darrers Crass. Fora de fer una llista de semblances, el que fan és punk desesperat. Desesperat per viure de veritat. Sonen angoixats i amb els ulls en flames per culpa d'aquesta idea. Anarquia, incomunicació, aïllament, fàstic envers les institucions més “sagrades”, dubtes! Tot cantant de forma visceral pels tres components del grup. Tots tenen alguna cosa a dir, tots en tenim. Però Crosta converteixen tota la seva ràbia i angoixa en cançons que sacsegen la consciència i fan mirar cap a dins.

Musicalment, el disc és acollonant també. Les guitarres sonen esmoladíssimes (escolteu “Mala sang” o “Incomunicació”), la base rítmica és una piconadora plena de nervi (els ritmes més marcials de la bateria amb el baix Peter Hook afegint-hi melodia) i les cançons tenen una intuïció bestial. Impossible oblidar cançons com “Perdre el control” o “Morir de fàstic” després de sentir-les un sol cop, però aconsegueixen el més difícil encara: omplir tota una cara del disc amb una cançó de 9 minuts extenuants que sonen a “Bad moon rising” (Sonic Youth), a llauna i a estar a punt de rebentar, sense fer-te baixar la guàrdia ni un sol moment. Sempre en tensió, sempre canviant i sempre Crosta.

Quique Ramos



16. Prats
Pla B
(Bcore)
Ressenya

En la categoria sorpreses agradables de l’any, cal incloure-hi el debut de Prats, Pla B (B-core 2012). Tampoc ens ha d’estranyar. De les cendres de Madee n’han sortit altres projectes perfectament equiparables en termes de qualitat a la que va aconseguir el grup del Maresme. Pla B es mou per terrenys que van des del pop amb certs aires gòtics amb d’altres de més clàssics. El que podria ser una col·lecció de tòpics, acaba essent un bon disc. El millor que va donar la dècada dels vuitanta, però molt ben digerit.

Joan Palahí



15. D.A.R.A.L.
Vol. 1 (The Turing Test)
(Music Or Nothing Records)
Ressenya

És de les coses més meravelloses de participar en el Gent Normal. Topar-te amb un disc com aquest, personal polièdric, autèntic i capaç de molt i de deixar-te enamorar, ressenyar-lo amb ganes i després, una setmana després d'haver-lo ressenyat, fer les votacions dels millors discs de l'any i trobar-lo dins. Clar que sí, s'ho mereix i molt, de fet. Segur que si les votacions haguessin sigut un mes o dos més tard estaria molt més a dalt. Tot i que aquest projecte pot semblar sortit del no-res, en Xavi Font ve de Camping i Tiger Menja Zebra i aquest Turing Test és la seva primera proposta en solitari. D.A.R.A.L., que són les inicials de les 4 cançons del disc, és de les sorpreses més agradables de l'any. De concepció única i d'una contemporaneitat excel·lent, hauria de sortir a competir en les grans lligues d'Oneohtrix Point Never, Black Dice i altres. Esperem que en Xavi s'animi i aquest Vol. 1 porti a un segon.

Lluís Huedo



14. v.v. a.a
Espectros
(Discos Walden/La Fonoteca - Maravillosos Ruidos)

D’aquí uns anys algú voldrà saber com sonava la Barcelona subterrània a principis de segle i es trobarà amb aquest disc. Espectros sembla gestat durant tota la primera década dels 2000, una dècada més que excitant per la ciutat. Tot es podia fer, Veracruz, Omega 5, The Cheese/ Les Aus, Sibyl Vane, els Za, Nisei, i després també els Lorrries, Dead Man On Campus, Le Pianc... tots apinyats a una sala (el Big Bang) on era fàcil fer-ho un mateix i cada setmana veies el teu grup favorit i no importava. Aquella energia es va anar reconvertint. Alguns dels que estaven encara hi són, altres tenen altres grups, i els que els anàvem a veure sempre en vam fer uns altres. Tendeixo a pensar que les escenes d’una ciutat no son cícliques, sinó que segueixen una mateixa línia amb pics d’activitat. Una corretja de transmissió on la intensitat en la qual gira el primer pinyol és directament proporcional a la velocitat per la qual passa el segon. D’aquella escena, en va néixer aquesta, no com a tall, sinó com a conseqüència. I es barregen. Han calgut 10 anys per escoltar un disc tan bo com Espectros.

A Espectros surten Capitán, el grup del Cacho d’Extraperlo (toquen també Adrian de Alfonso -Veracruz- i el Pau -Beach Beach-), fent pop fosquíssim que beu de Décima Víctima, però que no assenyala amb el dit a ningú. També hi ha Viva Ben-Hur, amb membres de Le Pianc i Cierzo, fent pop extraterrestre amb sintetitzadors barats i lletres retorçadament naïfs. Hi ha Arponera, sovint el millor grup del món, unes Raincoats castellanes, amb un imaginari que perverteix la tradició, fent servir frases d’àvies i acords d’atropellat postpunk i copla. Toquen gent de Tu Madre i Cierzo. Els quarts són Villarroel. No em prendreu seriosament si us dic que els 4 grups et poden fer explotar el cor. Però és la pura veritat. Els primers cops que vaig veure Villarroel eren capaços d’atacar cançons de Nikki Sudden i fer-les sonar com seves. A estones recorden a Lower Dens, a Ciudad Jardin, i l'Elsa, cantant i guitarra, té un carisma a l’abast de molt poca gent. Sona explosiva i sensual, divertida i llesta, i sóc incapaç d’escoltar-la sense oblidar tot el que hagi sonat abans. Aquests grups van tocar a cada una de les festes que es van fer durant els anys 2010 i 2011 i en les quals hi voldríeu haver estat, sovint junts. És per això que el disc té aquesta estranya coherència en què cada grup es complementa sense sonar ni remotament iguals.

Quique Ramos



13. Beach Beach
Tasteless Peace
(La Castanya)

Els Beach Beach són una de les indiscutibles confirmacions d'enguany. Perquè sonen als Undertones nerviosos amb la distorsió noventera dels Half Foot Outside. I al power dels Superchunk i al pop de Teenage Fanclub. Coses glorioses totes elles que conformen un menú deliciós. El seu primer disc, editat amb la bona gent -i bon ull- de La Castanya, és un seguit de hits rotunds i immaculats, ple de tonalitats pop i d'himnes indiscutibles. “Worries”, “Tastless”, “Monsters” o “Trembling” són cops de llum immediats de digestió fàcil i ballaruques amb els col·legues. Totes les esperances posades amb el seu primer EP es veuen complertes i reforçades amb un disc compacte i extremadament regular, no hi busquis pegues: No les té. El que sí hi trobaràs són cançons que t'alegren l'escolta una darrere l'altra, de les que no hi dones massa voltes i et dediques, simplement, a gaudir de la mescla de melodia i soroll.

Amb Beach Beach tenim un grup tremendament exportable i amb un futur que fa por, perquè Tasteless Peace és un disc de present, però que et fa esperar cotes encara més altes. Els ciments són rotundament excel·lents i el trio de bandes col·legues i coetànies que formen amb Furguson i Aliment és una de les grans notícies que hem tingut els darrers anys. Indie del que mola.

Jordi Garrigós



12. Extraperlo
Delirio Específico
(Canada)

Encara recordo les primeres vegades que vaig escoltar “Las corrientes del golfo”. Semblava descol·locada dins el seu repertori, més fruit dels seus apropaments al Pedro Burruezo (Claustrofobia) que als hits retorçats de “Desayuno continental”. Entre els amics ens preguntàvem cap on anirien Extraperlo. Ens ho preguntàvem sense que ens importés gaire la direcció, si es convertirien en una raresa o farien més hits Pet Shop Boys com “De tus palmas al abismo”. Amb Extraperlo tot és possible però sempre dins l’excel·lència. Són obsessius amb com ha de sonar cada cosa, perfeccionistes fins l’extenuació, però tenen una gran virtut: un cop acabat, sonen sempre vitals.

El seu segon disc és un clàssic immediat del millor pop espanyol. És música estranya i comercial, passen mil coses a cada cançó i són rodones igual. Tot sona a lloc, sintètic i càlid. Els ritmes prenen els peus i les tornades t’agafen del clatell. Extraperlo han polit tot el que feia confoses algunes de les cançons del seu debut, i han amplificat les seves virtuts sense apalancar-se en els ganxos. “Resplandor”, “Ardiente figura”, “Viaje a Brasil”, “Saxo azul”, “Fina vanidad”, no hi ha al disc ni una sola cançó que no pugui ser single. Que no pugui ser la cançó que et salvi un viatge al cotxe quan sona a la radio.

Si parleu amb ells, us diran com d’important ha estat per aquest disc l’”Avalon” de Roxy Music, Ettiene Daho, fins i tot Madonna, referents que no els impedeixen sonar moderns (un apunt: des de quan ser modern és un insult? Que el triomf dels mediocres no t’impedeixi fer servir les paraules pel que signifiquen), a grup que existeix al 2012, que sona a avui, amb coneixement però sense deutes. Menció a part per les lletres, més sexuals que mai, més clares i poètiques, úniques. No sabíem què esperar-ne i el que ens han donat és molt millor del que havíem imaginat.

Quique Ramos



11. Fred i Son
Un altre temps
(Sones)
Ressenya

Els darrers anys hem pogut comprovar l'auge -i per desgràcia, pinta a caiguda, però això ja és un altre tema- del pop en català. Tot un seguit de bandes ens han demostrat que es podia fer la música que hem escoltat tota la vida en la nostra llengua, i que es podia fer bé, que és el més important. Els Fred i Son són un d'aquests grups imprescindibles, perquè ells han estat la concreció del pop indie nostrat elegant, literat, tranquil, reflexiu i alhora extremadament dolç. No han estat els primers, d'acord, però sí els que s'han consolidat més clarament. Bon exemple d'això és la seva segona referència Un altre temps, un disc que millora ostensiblement el primer LP que van publicar fa un parell d'anys, perquè la producció és més acurada i les cançons tenen un poder magnètic que no vaig trobar a Diu que no sap que vol (Sones, 10), tot i que aquesta és una afirmació absolutament subjectiva, ho sé.

Cançons que conformen un fil musical extramadament melòdic i que entren per si soles. Fred i Son no et venen la moto i parlen de petites -i enormes alhora- històries d'amor i de costumisme urbanita dels d'aquells que ja hem sobrepassat la trentena. Amb arranjaments justos, però màgics alhora, són 11 cançons que recorden els Go-Betweens, és clar, i també els Lucksmiths o a La Buena Vida. “Digues que vindràs”, “Estiu”, “Abric i Bufanda” o “No perd el cap” són temes preciosos que sonen a glòria. Un grup necessari i unes cançons que s'assemblen a la nostra vida, però millor, perquè que collons, ens la fan millor.

Jordi Garrigós

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Joanaina Font