27 de des. 2012

EL MILLOR CINEMA DE 2012

Fent un repàs al que ens ha deixat aquest 2012 a nivell cinematogràfic, m’adono que el panorama ha quedat una mica desangelat, sobretot perquè l’any ha anat clarament de més a menys i també perquè la tria de les 10 millors ha estat més difícil a l’hora de decidir quina incloure que no pas quina haver de descartar. No han faltat bones pel·lícules al llarg de l’any, però sí que ha costat trobar-ne que realment oferissin quelcom que les convertís en grans pel·lícules. En tot cas, totes les que anomeno a continuació han aconseguit transmetre’m sensacions especials, cosa que, en definitiva, és el que més importa quan ens asseiem a un cinema.

10. MÁTALOS SUAVEMENTE (Andrew Dominik)

Una pel·lícula estranya, però amb un magnetisme molt especial. Andrew Dominik ofereix una revisió contemporània del cinema de màfies, que respecta els seus elements essencials, però hi introdueix condicionants relacionats amb la realitat que vivim. Grans diàlegs i personatges, a més d'una atmosfera i una narrativa molt particulars, fan de Mátalos Suavemente un film amb una personalitat molt singular, probablement no apreciada per tothom, però que a mi em van enganxar per complet. Sense anar més lluny, el diàleg final és un dels més inapelables que he vist últimament.


9. LOS IDUS DE MARZO (George Clooney)

Tot i la seva extrema sobrietat i l'espessor que a vegades comporta la temàtica política, Los Idus de Marzo va ser un altre dels grans títols estrenats el passat hivern. El quart títol de la filmografia de George Clooney com a director és un thriller intens i amb les idees clares, que dispara amb bala al sector polític, il·lustrant el seu costat més brut i despiadat. La intel·ligent trama, que es guarda les cartes i les va llençant progressivament, es complementa amb actors de categoria i una factura tècnica impecable. A vegades, no fa falta complicar-se molt la vida per fer bon cinema.


8. L'APOLLONIDE. CASA DE TOLERANCIA (Bertrand Bonello)

Probablement, un dels títols que menys gent deu haver vist durant aquest any, i també el més minoritari d'aquesta llista, tot sigui dit. Bertrand Bonello fa un colpidor retrat de la vida les prostitutes d'un burdell de París a l'inici del segle XX, amb una gran bellesa i impacte visual. Un exercici d'observació que, tot i la seva temàtica, fuig del morbo o el voyeurisme i es centra en un component profundament humà i també social. No és apta per les grans masses, però L'Apollonide. Casa de Tolerancia és el film de 2012 que segurament no has vist, o ni tan sols coneixes, però hauries de fer-ho.


7. MOONRISE KINGDOM (Wes Anderson)

Wes Anderson sempre ens fa somriure i oblidar-nos del nostre món durant una estona, i amb Moonrise Kingdom no va ser una excepció. La tendra història d'un primer amor que a tots ens agradaria haver viscut, carregada d'innocència, però també de valor i convicció. Tot i que a Anderson se li escapa una mica la mà al tram final, i que alguns personatges ballen una mica, la immersió a aquest inconfusible univers del director, on tot és més seriós del que en realitat sembla, va resultar molt gratificant. El somriure al sortir del cinema era generalitzat. Personalment, pagaria per tenir una pel·lícula d'aquest senyor cada any.


6. ARGO (Ben Affleck)

El senyor Ben Affleck ens ha deixat un cop més amb la boca tancada i sense altre remei que dedicar-li un nou aplaudiment per la seva tercera pel·lícula com a realitzador. Sense destacar excessivament en cap aspecte, Argo és un film de manual, amb un control magnífic del ritme i la tensió narrativa, i un gran sentit del suspens. A més, fa un relat històric rigorós i significatiu sobre la diplomàcia entre Amèrica i Orient Mitjà, i fins i tot hi introdueix tocs de paròdia cap al “star system” de Hollywood dels anys 80. Una molt bona pel·lícula.


5. REDENCIÓN (Paddy Considine)

Una de les petites grans pel·lícules de 2012. Un drama sobre l’odi, l’autodestrucció i la violència, que no escatima duresa en les seves imatges, però que és capaç de fer-nos viure a flor de pell el que passen els dos seus principals protagonistes. Redención explora les causes que poden suscitar aquests actes de violència, i també les conseqüències i els esforços que els seus autors fan per poder redimir-se d’ells. Una pel·lícula fatalista, no apta per veure després d’un mal dia, però d’una qualitat enorme i amb unes actuacions brutals de Peter Mullan i Olivia Colman.


4. TENEMOS QUE HABLAR DE KEVIN (Lynne Ramsay)

Pertorbadora i obsessiva història d'amor-odi -sobretot odi- entre una mare i el seu fill, executada amb el segell personal de Lynne Ramsay i amb una Tilda Swinton espectacular. La seva estructura narrativa, que mescla fins a tres línies temporals diferents i juga clarament amb les expectatives que crea a l'espectador, mostrant un abans i un després, però no els fets que marquen aquest canvi, contribueixen a construir una història que atrapa de principi a fi. Tot i un estil de direcció massa adornat a vegades, Tenemos que Hablar de Kevin va ser una de les grans sorpreses de l'any.


3. TAKE SHELTER (Jeff Nichols)

Un dels grans títols independents d'aquest any, i que probablement va passar desapercebuda per a molta gent. Take Shelter és l'antítesi del cinema apocalíptic, aquell en què les catàstrofes es traslladen a la ment del protagonista, més que no pas al seu entorn. Jeff Nichols aconsegueix una de les pel·lícules més angoixants de l'any gràcies a un missatge ambigu en tot moment, i a un Michael Shannon de mirada inquietant inigualable. Probablement, la pel·lícula que ha plasmat d'una forma més fidel i simbòlica els temps que vivim. Des de llavors, ja no em miro els núvols de tempesta de la mateixa forma.


2. LOOPER (Rian Johnson)

Que necessària era pel gènere de ciència ficció una pel·lícula com Looper. El segon film de Rian Johnson partia amb l'arriscada etiqueta de convertir-se en un dels grans títols de l'any, i no va decebre. Pot pecar de comercial o de previsible, pot tenir forats de guió o peces que no acabin d'encaixar, pot beure excessivament d'altres referents del gènere... però feia molt temps que no veia una cinta de ciència ficció tan completa, convincent i convençuda del seu missatge. Looper aconsegueix ser concisa en la seva missió, però al mateix temps ser molt més rica en contingut del que sembla. Sens dubte, del millor que ens ha ofert Hollywood durant aquests dotze mesos.


1. SHAME (Steve McQueen)

A l'hora de fer llistes com aquesta, la primera posició l'acabo decidint més per sensacions que no pas per considerar que la pel·lícula és millor que la segona o la tercera. I aquest any, no recordo una tremolor semblant a la que em va deixar Shame. Una història que ens endinsa a la ment d'un adicte al sexe, plasmada per un director amb una sensibilitat enorme i un talent extraordinari; subtil, però sense contemplacions, capaç de transmetre't la soledat i amargor del protagonista. Una pel·lícula valenta, contundent i amb algunes de les escenes més brillantment construides de tot l'any, per no parlar d'un Michael Fassbender que, atributs a banda, fa un dels papers de la seva vida.


Fotografia de portada: XX Text: Martí Aragonès Correcció: XX

2 comentaris:

Anònim ha dit...

És una llista molt mainstream que s'aguanta força bé. No he vist encara Argo ni Lincoln. M'encanta Shame però trobo exagerada la primera posició. Looper la col·locaría entre les 100, no pas entre les 10 primeres.

Edu ha dit...

Home, la primera posició és per Take Shelter, evidentment!