13 de des. 2012

CRÒNICA DE L'ÚLTIM PRIMAVERA CLUB: DISSABTE


El dissabte del darrer Primavera Club comença diferent. Aquest any han fet el Primavera a les botigues i això significava aixecar-se ben aviat, ben aviat. El dia començava a quarts d'una del migdia! Recordeu que seguim amb la crònica creuada de l'Arnau i en Lluís replicant-se i repetint-se sense voler com aquells qui han assistit al mateix concert.

Aquesta és la crònica de l'últim dia de l'últim Primavera Club a Barcelona.

Dissabte a la tarda vam poder recuperar part d'aquell esperit de descobriment de les anteriors edicions del Primavera Club, on s'imposaven els noms petits i alguna excepció de popularitat mitjana en comptes del "menys quantitat, però més mediàtics" d'aquest 2012. Sense arribar a l'extrem dels T E J E R O, que van oferir els seus interessants temes de pop destarotat per a un grapat de gent a la rebotiga de Luchador Records, a Monasterio havien de demostrar la seva vàlua en directe Glass Animals i Mac DeMarco. Resultat: una de freda i una de calenta. Dels primers, un pèl nerviosos inicialment, se'n podien intuir detalls interessants, especialment certes percussions exòtiques i efectes sonors aquosos que alimentaven les seves intencions sonores sensuals. Però la mala sonorització i unes parts vocals que no estaven a l'alçada de la música els han deixat, com a mínim, aparcats al calaix dels dubtes. Els segons, en canvi, van estar excelsos, traient màxim profit del bon setlist que gasten a dia d'avui, eriçant en viu el seu rock elegant (també amb comptats moments de visceralitat vocal), i desenvolupant-se amb fluïdesa, en especial quan van enllaçar amb inspirada lleugeresa dues versions cap al final.

La cosa havia de començar a les 12 h a la botiga de BCore Disc, però al Facebook es deia que seria a la una, així que per què començar a beure abans d'hora? La botiga de Gràcia estava rebentada de gent, a fora el públic es posava de puntetes per poder veure algun serrell. Els Fuckin' Bollocks varen donar el tret de sortida mentre les llaunes de cervesa ja anaven de mà en mà.
Un parell de quintos després del concert, cap a Luchador. El plan era veure, a les 16 h, a Autodestrucció i anar a casa a dinar, però es veu que no tenia la informació bona. El tinglado sí començava a les 16 h, però no els concerts, que començaven molt més tard. Tota una llàstima, pel que em van explicar valia molt la pena.

Aquella nit sí que va tocar ascendir a Montjuïc, arribant amb el temps just de perdre un parell de temes de Deerhof. En general (a dues peces van coquetejar perillosament amb la pau instrumental i l'ampul·lositat sonora), els de San Francisco no han perdut pistonada, i el seu rock angulós i dislocat sona tan fresc i imaginatiu com a la seva darrera visita a Barcelona, ara fa tres anys, precisament al PClub 2009. En aquesta ocasió, però, es van fer més pesats del compte (bé, el bateria Greg Saunier en concret) intentant comunicar-se en castellà amb el públic (com no, van interpretar la seva cançó en català, "Qui dorm, només somia"). El feedback de Mark Lanegan amb el públic, en canvi, és purament presencial i estrictament musical. Després d'haver deixat cert mal regust de boca en la seva visita a Apolo al passat mes d'abril a causa de la pilota sonora que va romandre durant gran part del concert, al Sant Jordi Club la seva banda va sonar rotunda, granítica, amb la bateria de l'inicial "The gravedigger's song" colpejant com un martell piló. Davant aquesta consistència (una llàstima que "Ode to sad disco" no passés el tall aquella nit, perquè hagués sonat immensa), hi va haver el risc que un dels principals actius del músic, la seva profunda i cavernosa veu, quedés en un segon pla, però va anar guanyant presència amb el transcurs dels minuts i les cançons, un parell d'elles, "Hit the city" i "Wedding dress", amb un reforç rítmic final poc afortunat. L'actuació de l'exScreaming Trees va guanyar en ferotgia passat l'equador del concert, entre altres motius per la brutícia grunge de les guitarres en les dues peces que va recuperar del seu anterior grup. Com és habitual, "Metamphetamine Blues" va ser el segell d'un recital, aquest cop sí, a l'alçada de l'artista.

Merda, arribo tard a Toy, però bé, pel que veig tampoc noto que m'hagi perdut gran cosa. Tenia ganes de veure'ls, però no m'acaben... Deerhoof en canvi em sorprenen gratament. Mira que els he vist vegades i que cada vegada m'hi he enfrontat pensant que ja havia vist tot el que havia de veure de Deerhoof. Doncs, cony, disc a disc, cançó a cançó, m'atrapen i em fan quedar-me amb ells. I el concert en va ser una molt bona mostra, veient el setlist que gastaven. Van emparar-se bàsicament als seus dos darrers treballs (Deerhoof Vs. Evil i Breakup Song), però van ser capaços de recorre la seva discografia fins a hits com "Panda" (de l'Apple O' del 2003). Òbviament varen tocar la catalana "Qui Dorm Només Somia", encara que al Sr. Wert li hauria semblat sentir-ne vàries en català.

De la nit al dia, de l'apagada lluminositat vermella al colorisme escènic, de l'estaticisme al "cul d'en Jaumet", hi vam passar en acabar Lanegan i començar Ariel Pink, vestit amb pantalons bicolor blau fosc i rosa, fulard blau cel, ulleres de sol, i copa de cava (o xampany, vés a saber) a la mà. Permanentment en moviment, ja fos de cintura cap amunt, o amagant-se rere els músics i entre el fum artificial, prometia un hedonisme irreverent, recitant la tornada del "Love me do" dels Beatles acompanyada d'abstraccions lounge de la melodia d'"Apache" dels Shadows per començar, però tot va acabar resultant bastant més convencional, que no mediocre ni descartable (tot i que el nivell general de les cançons sigui acceptable, i no gaire més), gràcies al fet que Pink és prou llest per envoltar-se d'una bona banda (menció especial al baixista Aaron González, tan constant com elàstic), i va sonar amb més cos de l'imaginable, sense que l'ombra narcòtica que recobria les peces les desdibuixés en cap moment. The Vaccines van ser la pausa perfecta per anar a descansar les cames als sofàs de l'avantsala (entre les distàncies i els espais en si, ha sigut un PClub físicament més sofert que les anteriors edicions), i així poder invertir les darreres energies en The Field, qui, com els Taragana, va prescindir de subtileses pop per abraçar el techno, però color gris metàl·lic, en una actuació sàviament conduïda, sense ofegar-nos a base de clímaxs ni perdre la dinàmica en cap moment. Amb una banda d'acompanyament que tenia la bateria com a motor i el baix com a opció puntual, en certs instants recordaven Elektro Guzzi.

Al final, doncs, i tot i ser la seva edició més desdibuixada, el "cant del cigne" del Primavera Club 2012 com a esdeveniment barceloní ha fet mèrits suficients perquè el trobem a faltar el proper any. Com a festa de comiat, cal que digui que n'he estat a molt pitjors.


Fotografia de portada: Deerhoof per Dani Cantó
Text: Arnau Espinach i
Lluís Huedo
Correcció: Joanaina Font