12 de des. 2012

CRÒNICA DE L'ÚLTIM PRIMAVERA CLUB: DIVENDRES


Si el dijous anàvem amb la sensació que aquest era el nostre últim Primavera Club, ens falta afegir-hi la ressaca per entendre els ànims amb què hi anàvem el segon dia del festival. El divendres vàrem veure coses vàries i les expliquem de manera més variada. Igual que ahir, a un paràgraf per cap, les cursives van a càrreg de l'Arnau i les altres a càrrec d'en Lluís, una bogeria tan grossa com escoltar dos explicant-te el mateix alhora.

Realment, estrenar un festival amb Swans és una putada tant per al públic com per a les bandes mateixes, perquè el llistó a partir de llavors queda pels núvols. Dijous, doncs, va tocar fer abstracció i mirar de partir de zero, i res millor que un artista tan oposat als primers com Little Wings, que va obrir la tarda a l'Artèria Paral·lel amb un impecable reguitzell de mitjos temps pop-rock i veu de vellut, arribant, en temes concrets, a tontejar amb l'esperit dels The Police més relaxats. The Monochrome Set van treure la mandra de sobre amb empenta guitarrera, però sense sang, mostrant-se tan solvents com rutinaris i lligats a un full de ruta esquemàtic i no gaire inspirat en repertori (els peatges, probablement, d'haver publicat disc nou i estar-ne orgullós). El mateix ofici, però molta més agilitat i espurna, van demostrar uns Redd Kross que, pel camí, es van trobar fins i tot amb una gran dinàmica d'actuació, perdent pes melòdic el seu quasi hard-rock a mesura que avançava el concert, fins al punt d'incorporar momentàniament "TV Eye" dels Stooges enmig d'un dels darrers temes. Eficàcia garantida.

Avui tinc clar que només m'interessa el que es fa a Sidecar. A un li semblava estrany pensar "joder amb la de grup guiris que tinc a tocar, amb el que costa que vinguin, i el que vull veure és el showcase de Bcore" i sentir una mica de vergonya. Però això era abans. Potser ara ja em sembla el més normal del món. La meva intenció és anar a la plaça Reial a les 22 h i escaig i així ho faig, a les 22.30 h sóc davant del cartell d'aforament complert de la sala. Visca. Em quedo fora fumant i comença tot. Una amiga que era a dins em diu que a baix només hi ha mitja sala, que es veu una mica buid tot plegat. "Com?". Miro la porta i veig tres vigilants amb diferent indumentària i acreditacions, a dins n'hi ha dos més. Això fa un total de cinc vigilants per entrar a Sidecar. Els pregunto si buiden la sala entre concert i concert, veig que si no acabaran 110 no fumadors a dins i s'ha acabat el bròquil. "Suposo", em contesta un. M'explica que el dia anterior, el dijous, la policia hi va anar dos cops, al voltant de les 19 h i les 23 h per mirar, entre d'altres, quin aforament hi havia. Que des de fa uns dies els han reduït l'aforament a 110 persones. 110! Mare meva, però si hem arribat a ser més de 250 persones a dins d'aquest búnquer! Que els han multat amb uns 3000€ per infraccions diferents (la que més recordo és la d'un problema amb la clau de la taquilla). Miro de nou el cartell d'aforament complert: un paper DinA4 imprès i enganxat amb tiretes adhesives. 110 persones. El podrien forjar o fer-lo amb tubs fluorescents, adaptar-lo a l'estètica del local, perquè el faran servir molt. Escolta, ara que ho penso, aquest DinA4 no té pinta d'haver estat desenganxat i enganxat gaire sovint, de fet, cap cop. Cagu'm'déu. A fer cua. En deu minuts de no res sóc a dins. Si no hagués sigut tan alarmista i hagués anat directe a taquilla, a dins, a fer cua, hauria entrat en un no res. A baix ja no toca ningú, m'he perdut els Salvaje Montoya, així que la seva crònica acaba aquí.

Sidecar va ser niu de bandes locals i objecte d'una de les imatges més lamentables de tot el festival (entre altres coses, pel que suposarà al dia a dia musical de l'espai) durant les actuacions de Dulce Pàjara de Juventud i Jupiter Lion: amb el local de plaça Reial a mig omplir (per fer-vos una idea: fins l'alçada de la porta, però amb força espais lliures), es va penjar el cartell d'aforament ple. Òbviament, no per desig dels organitzadors del Primavera, sinó com una nova restricció legal de públic que sembla feta sense cap mena de cura, amb una xifra calculada mirant paperots, sense haver sortit del despatx. Si a l'establishment musical de la ciutat (incloc l'Apolo/La [2]) ja li toquen greument el voraviu, que déu ens agafi confessats pel que succeirà amb l'underground.

Ara que sóc a dins del Sidecar no penso sortir, ni a fumar. Cago'm'déu. Sort que els Dulce Pájara de Juventud fan un senyor bolo i em retornen el bon humor. Força germanor i una sensació com de descoberta general. "Hòstia m'han agradat molt!" (un dels Rippers amb el vinil sota el braç); "Molt bé aquests nanus" (un dels Nueva Vulcano). També posaria el que va dir l'Arnau, però teniu la seva visió aquí mateix.

Pel que fa a l'aspecte estrictament musical, els primers van oferir un concert destacable, sonant més bruts i punxeguts (i menys psicodèlics) del que és habitual en ells, i així va guanyar pes el seu directe, mentre els segons, amb la bateria imposant-se en excés a sintetitzadors i baix durant bona part de l'actuació, impedint així que es generés l'ambient còsmic de les seves peces, van demostrar in crescendo la seva prestància a mesura que entraven en calor, i van acabar a un nivell espectacular. Abans d'ells van actuar Salvaje Montoya, que va aportar la nota d'humor de la jornada a l'hora de respondre els crits d'un amic que els increpava (Valentino: "¿Qué está sucediendo?"  / Blanca: "Se piensan que somos los Swansss" / V: "¿Fuisteis al concierto de los Swansss? ¿Os lo pasasteis bien? ¿Follasteis, pues, esa noche... a ritmo vikingo?"). És una llàstima que pràcticament (o això espero) no haguessin assajat per al concert, ja que el material de base del seu rock de garatge és molt encomanadís ("Barcelona adicción" serà un himne), i els presenta com a dignes successors dels més rocanrolers Pelea!.

Una altra cervesa per oblidar el tabac i me'n vaig de pet a les primeres files, que comencen els valencians Jupiter Lion. El meu cap es dispara amunt i avall des de la primera cançó. He vingut perquè em donin mandanga i vinc molt predisposat. El públic no tarda a posar-s'hi bé. A la segona cançó ja hi ha algun puny enlaire i els aplaudiments van a més cançó rere cançó. Acabem tots força extasiats, la gent està ballant un grup de kraut valencià debutant que segurament ni han sentit en disc. Em flipa. Els Jupiter Lion no sé si s'estan creient el que veuen, la mitja sala que ha pogut baixar està donant-ho tot. Em sembla que ara ja són el meu grup preferit.



Als qui no ens va agafar un rampell "Juanito Oiarzabal" que ens animés a pujar al Sant Jordi Club per rescatar una horeta de la llarga actuació de Los Planetas, vam haver d'esperar a dos quarts de quatre a la sala Àtic per culminar la ruta de divendres al ritme d'uns Taragana Pyjarama que en directe deixen de banda les textures house i els indicis de pop psicodèlic per bolcar-se en un techno, això sí, colorista i ballable que, no obstant això, hagués estat més adient a primera hora de la matinada a causa de les seves sobtades baixades d'intensitat. Si no em creieu, pregunteu a Isa (Triángulo de Amor Bizarro), que estava per allà.


Fotografia de portada: Jupiter Lion de Pablo Mansaray
Text: Arnau Espinach i
Lluís Huedo
Correcció:Joanaina Font