11 de des. 2012

CRÒNICA DE L'ÚLTIM PRIMAVERA CLUB: DIJOUS


Crisi. Crisi per tot arreu. Crisi per tots costats. Deu ser això el motiu pel qual a aquest Primavera Club només hi hem assistit dos de tots els GN amb la missió de relatar el que ens ha semblat el festival. Així que en comptes de fer minicròniques de concerts, el que ens hem plantejat durant aquest darrer (però darrer de veritat) Primavera Club és una narració doble en primera persona. L'Arnau i jo (Lluís) entrecreuem el viatge d'aquests tres dies en aquest primer post, que explica la història de l'últim dijous de Primavera Club:

No sé si era real o imaginari, però en sortir del metro Paral·lel ho mirava tot amb aquells ulls de qui veu el pis per últim cop just abans de mudar-se. M'apropava a l'Àrteria Paral·lel buscant ulls còmplices de "és l'últim, ho sabem" i el que em vaig trobar va ser una immensa cua que rodejava el xamfrà. "Cagu'm'déu". Directa al segurata de la porta: "Els de premsa?", "Primer pis a l'esquerra". Visca, em salvo de la cua. Escales amunt la gent baixa amb cares llargues. Hi ha més cua al pis de dalt, però no per premsa. Per premsa tan sols m'haig d'esperar dues o tres persones. En cinc o deu minuts sóc a baix, en direcció al bar on he quedat. però primer faig un repàs a la cua. Una cua de collons. Després de salutacions vàries (uns diuen que 40 minuts de cua) ja no cal que vagi al bar on hem quedat, ja arriben. Així que entrem directes a Dusted, a veure si els veiem 10 minuts abans de pujar al St. Jordi Club a veure Swans. Polsera: ok; bossa: sense coses que no es puguin entrar; escorcoll: com? Sí, escorcoll... Butxaques del pantaló, l'esquena, bé, ja sabeu, el que és bàsicament un escorcoll als aeroports i tota la pesca. Fantàstic. Però em deixen passar. Passo i busco el col·lega. Ups, ell no pot passar, porta unes samarretes del seu web, porta unes 10 samarretes ensobrades per estrenar amb el logo del seu web per regalar als amic i això no pot entrar. "No sé qué vas a hacer con eso, si venderlo o qué, no pueden entrar". Diu que al guarda-robes, gràcies. Dos euros pel guarda-robes. El col·lega s'enfada i diu que passa, que se'n va. L'acompanyo.
Aquesta ha sigut la meva crònica del concert de Dusted.

Al final, el "si Mahoma no va a la muntanya, la muntanya anirà a Mahoma" a la inversa que han suposat les "peregrinacions" a Montjuïc d'aquest darrer cap de setmana han sigut només el preludi d'un major desplaçament confirmat el passat diumenge: haurem d'anar més enllà dels Pirineus per poder presenciar el Primavera Club 2013.

La, per tant, darrera edició barcelonina del festival va començar, però, amb molt bones intencions. "To be kind", va ser la frase que Michael Gira repetia amb insistència a l'inici de l'actuació dels Swans per, després d'altres sentències, concloure "to be lost in the sound of this room". "Avís per a navegants" com a introducció d'una actuació durant la qual, any i mig després del seu concert al Fòrum, van tornar a hipnotitzar-nos i absorbir-nos dins les seves sorolloses, violentes, infinites, i rítmicament obsessives espirals sonores, deixant palés de nou que, a nivell de múscul i tensió sostinguda, ningú els fa ombra. Gira, amo i senyor de l'avenir del recital (com així ho evidenciaven les seves regulars indicacions a la resta de músics), fins i tot va treure a passejar una harmònica durant cert moment, el més allunyat del record del PSound '11. Tant és que, a l'última mitja hora de les dues que van estar a l'escenari, van caure en certa reiteració plana i autocomplaent determinada a cops de plat de batería, perquè les tres quartes parts prèvies vam ser seus, prenent-nos pel pit de la camisa. Si no em creieu, pregunteu-li a Isa (Triángulo de Amor Bizarro), que estava per allà.


Una birra més tard, allà a les 21 h busquem un taxi per pujar a Montjuïc i un cop dins li fumem: "Al St. Jordi Club, Pròxima parada: Estació de Swans". Bé, no, se'ns va ocorre un cop a dalt, però és el que ens hauria agradat dir. 6,80€ més tard, a les portes del St. Jordi Club, veiem la seguretat. Som-hi un altre cop, a veure què ens diuen. Sí, miren la polsera; sí, miren la bossa; no, no ens escorcollen. El segurata li diu al col·lega que si li sobra una samarreta en sortir, que li'n doni una. De puta mare, ens ha tocat un ésser humà. Ja hi som, ara bé el que és bo.
El concert de Swans és dual, tal com són ells, a estones sembla que m'hagin de saltar les llàgrimes, a estones em sembla que prefereixo anar a fumar a fora. El St. Jordi no és el millor lloc per escoltar música, sona a pavelló d'esports, però, així i tot, malgrat que està per sobre de les meves expectatives, si un se situa com cal, pot escoltar realment bé el concert. Els moments en què en Michael Gira es feia palles verbals se'm feien pesats, però quan anaven a menjar-se el món semblava aterradorament preciós.

Quan encara quedaven uns minuts de concert (15?) de Swans, desertem. Omplim un taxi i tornem cap a l'Arteria Paral·lel per veure el hype de The Soft Moon i rere una cervesa barata tornem a intentar entrar entre els seguratas. "Otra vez por aquí? No te hemos dicho que con eso no podías entrar?" "Que sí, que sí, que voy al guardaropia". "Qué es lo que no has entendido?" "Que sí, que voy al guardaropia". "Ah, vale, espera que llame a mi compañero para que te acompañe". El seu company acompanya al meu les cinc passes en línia recta que separen el mega control de seguretat del guardarropia mentre el segurata els vigila. Després de pagar els dos euros per deixar l'arma de destrucció massiva al guarda-robes, finalment entrem. The Soft Moon bé, gràcies. No sé si el fet de venir Swans va fer que em semblessin una mica anecdòtics i molt més naïf que al seu disc. Potser va ser el periple d'aduanes el que va fer que entrés amb mal peu. O qui sap, potser no m'haurien agradat de cap de les maneres. Fluixos previsibles i amb més pirotècnia que música.



Fotografia de portada: Swans (per Dani Cantó)
Text: Arnau Espinach i
Lluís Huedo
Correcció:Joanaina Font