10 des. 2012

30 MINUTS MUSICALS AMB MIQUI OTERO


L’any 1974 l’Ovidi Montllor va publicar una cançó que es diu “De vacances” i que va formar part del disc-homenatge A Alcoi. Avançant-se 20 anys a la seva mort, l’Ovidi ens deixava un testimoni impagable del seu llegat. “De part del bons fins la mort”, cantava sobre la guitarra d’en Toti Soler en aquest tema. En Miqui Otero, és un periodista, crític, novel•lista i activista cultural que ja fa una colla d’anys que es mou pel subsol local descobrint-nos perles i escrivint-ho allà on el deixen, des dels mass media fins als mitjans més indies. Fa un parell d’anys va publicar la seva primera novel•la, la deliciosa Hilo Musical (Alpha Decay), i es va convertir en favorit instantani. El passat mes d’octubre ens arribava el seu segon llibre, l’arriscat La Cápsula del Tiempo (Blackie Books) un Tria la teva aventura modern amb l’escència pop que acompanya tot el que escriu Otero. En Miqui, com l’Ovidi, estarà de part dels bons fins la mort, i ens ho demostra a cada moviment que fa, també en aquesta llista de 30 minuts musicals


Algunas canciones de la Cápsula del Tiempo per Miqui Otero

¿En sèrio? ¿El futur era això? ¿On és la càmera? ¿Quan surt, això? És difícil pair que aquest present és alguna cosa remotament semblant al futur que ens van prometre en el passat. Però tot i que alguns divulgadors diuen que el segle XXI serà el segle dels viatges en el temps, de la mateixa manera que el XX ho va ser de l'espai, de momet no valen ni Deloreans ni Màquines del temps com la del número 133 de la revista Classic Ilustrated del H. G. Wells. A mi, personalment, les úniques que em funcionen són les cançons. També els llibres i les pel.lícules i les cares conegudes i algunes converses i els gestos que dibuixen parèntesis a les nostres cares, però no hi ha màquina teletransportadora més efectiva que una cançó. A Hilo Musical, la meva primera novel.la, la música pop tenia un paper potser més crucial en les històries, però també ha estat importantíssima per no toranar-me boig ni perdre el to mentre escrivia La cápsula del tiempo.

La cápsula del tiempo, sí: es diu així per totes les coses que pensàvem que eren importants quan érem petits ("cuando los saurios dominaban la tierra i tal") i que podríem haver ficat en una caixa; una caixa que ens donaria més d'una sorpresa si la desenterréssim ara. També parla d'una tormenta que els homes del temps no van voler predir i que ens ha agafat a tots al carrer (el Winter, que deien els Loft i la sèrie aquella, ja és aquí i ara), que ens ha agafat amb bosses de la compra que no podrem pagar, sense paraigües ni recursos; una borrasca que quan passi ens deixarà una ciutat molt pitjor i que, volen dir, no té responsables de la mateixa manera que no els té una pluja inoportuna. Bé, La cápsula del tiempo va d'enfrontar-se a la nostàlgia (quan es va inventar el terme, la nostàlgia era espacial, senties melanconia del teu lloc d'origen, a on podies tornar; ara, oh, gran putada, és col.lectiva i temporal, així que difícilment, si no és amb cançons, es podrà curar) en un moment especialment pelut i indesitjable. A totes aquelles situacions que podem solucionar durant una nit per assolir un final millor, sabent que no tot està a la nostra mà i que conceptes com "emprenedor" i "reinventar-se" haurien d'estar severament sancionats en el codi penal.

A La cápsula del tiempo hi ha persecucions ("Somebody is watching me", cohet gairebé mod revival/punk quan el Nick Cave encara no sabia que era Nick Cave i per tant era més fresc i especial), els "Latidos" dels Bananas (perquè si algun dia podem arribar a escriure en una novel.la una cosa com "Miles de latidos retumban por ti" amb aquesta intensitat, totes les hores al forat de casa escrivint hauran valgut la pena), el "Boredom" de Buzzcocks, perquè estava al començament mateix de totes aquestes històries: "I'm living in this movie, but it doesn't move, my future ain't what it was, well, I know the words that I Mean" (o com formular idees acurades sense deixar de fotre glops a la birra), noies sense nom que has perseguit al metro i pels carrers molt semblants a la de Telegrama, gallecs perduts a Nova Iork que pensen que han viatjat al futur, però que no deixen de ballar mentre escolten coses com que "els marcianos llegaron ya, bailando el ricachá, así llaman en marte al chachachá", pàgines que són com cançons per a no sentir-se sol (i parlo de tu, però també de mi). I, en definitiva, un amor insobornable per l'anècdota com a únic motor de tota narració, pero sobretot de tota vida. Perquè no ens neguin la possibilitat de sortir al carrer i beure i viure i escoltar històries. Per poder triar, o almenys intentar-ho, la nostra aventura. Com diu la introducció de la sèrie The Time Tunnel, amb la qual us deixo abans d'aquest petit trip sentimental i vital on sonen (disculpeu, sóc massa feble) fins i tot cançons del meu poble, "Now tumble helplessly toward a new fantastic adventure, somewhere along the infinite corridors of time". Plou molt, però ens veiem als carrers i als bars, on passen i s'expliquen les batalles.


Nrd: Una llista és una llista, i aquesta no podia estar completa sense "Latidos" dels Bananas. En Miqui ens la va passar però Spotify no és tan infalible com sembla. Així doncs, aquí queda aquest youtube. Tota vostra.



Fotografia de portada: Arxiu
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Pendent de correcció