27 de nov. 2012

SALVAVIDES #4 “I NEED YOU BACK” DE BEN KWELLER


Que cabrón. No, de debò: que cabrón. Ben Kweller s'acaba de marcar un senyor concert a la 2 del Nitsa. Però va el paio i no la toca. “I need you back”, fill de puta. Que te l'has deixat, tio, que t'ha entrat un atac d'amnèsia i has oblidat cantar la meva-cançó-teva. I mira que ha estat un bolo de 10, i que han caigut tots els teus clàssics: “On my way”, “Wasted and Ready”, “In other words”, “Sundress”. Jo què sé, molts. El show ha durat una hora i mitja. Però precisament t'has deixat la que volia, per la qual hagués pagat l'entrada si un amic no m'hi hagués convidat tres dies abans. I això que valia 23 euros, que són molts per un concert a la 2. Però vaja, un a un, els hagués pagat gustosament quasi només per escoltar-la en directe. I vas tu, gringo imbècil , i no la toques.


La meva relació amb Ben Kweller comença fa exactament un any. Setmana amunt, setmana abaix, un any. Estava a l'atur i bastant desmuntat després d'una ruptura traumàtica. La meva activitat diària es limitava a deambular pel barri de Gràcia un parell d'hores i escoltar discos la resta de dia (veure Salvavides#1). També vaig acabar la sisena -i última- temporada d'Skins (que és una sèrie collonuda, l'hauríeu de veure) i vaig llegir El dia del Watusi, d'en Francisco Casavella, que no va fer més que accentuar la meva bogeria transitòria. Però també quedava amb gent, amb col·legues que estaven allà, òbviament, amb en Víctor, en Lluís, en Mon, l'Òscar i en Patri, amb l'Eva, jo què sé, els amigos. I amb en Marçal, que dinàvem junts cada dues setmanes aproximadament.

En un d'aquests dinars, a casa seva, en Marçal, que és un paio molt trempat de l'Empordà, va posar “I need you back”. I vaig flipar. Em va explicar que la cantava en Ben Kweller i que a aquest senyor l'havia escoltat per primera vegada en un viatge a Londres. “Wasted and Ready” el primer senzill del seu disc de debut Sha Sha (ATO, 02) sonava a la casa on l'acollien i es va fer amb l'LP. Gran encert.



El primer que vaig fer en arribar a casa va ser descarregar els seus dos primers discos i em vaig convertir en fan instantani. I és clar, un any després em va arribar la notícia que Kweller tocava a Barcelona i vaig tardar zero coma en decidir que hi aniria. Aquesta va ser la meva resposta al correu que, per sorpresa, va arribar-me amb en Marçal de remitent.

MAIL 1: Jefe, que no hi ha manera que coincidim. Crec que dijous és inevitable que ens veiem: actua Ben Kweller a l'Apolo i tinc entrades. Véns?

RESPOSTA1:vopeqjrpgjq3
RESPOSTA 2:edhbdgjeopjhabper`k`gàèktnadhda
RESPOSTA 3: hsdhdhdhdageagveardg
RESPOSTA4: TOT AIXÒ ÉS D'EMOCIÓ

sí!!!!!!!!!!!

Faig aquestes coses amb els correus. No sempre, però de tant en tant.

ACLARIMENT:
Ja he explicat com vaig conèixer en Ben Kweller. Aquestes introduccions van bé perquè ningú pensi que parlo d'un desconegut i em marco el farol de “ah, que no coneixeu aquest tio que és DÉU? Sereu mongoloides!”. Tranquils, el més normal del món és no fer-ho, ja que els seus discos no estan distribuïts a Catalunya -ergo, si no m'ho hagués passat el col·lega, segurament no coneixeria mai aquest bon home. La prova més evident és que al concert érem 50 persones.

Seguim: Ben Kweller és un músic nord-americà, més concretament d'Austin, que deu ser la ciutat del món amb més bandes per metre quadrat (Okkervil River, Explosions in the Sky o Oh No! Oh My!, un grup salvavides total, algun dia en parlaré, segur). Amb 18 anyets, l'amic es va cascar un primer disc d'escàndol, una mescla d' indie-rock dels noranta (sabeu la distorsió sostinguda de Weezer, doncs aquella) amb folk americà. Fórmula fàcil de guitarreo, tornada, guitarreo. I així, l'amic ha anat consolidant una carrera que l'ha convertit en un artista relativament reputat als Estats Units i a algunes parts d'Europa -de fet ha girat amb els Death Cab For Cutie o en Ben Folds. No és així a Hispanistan, on no ens adonem de la missa la meitat, però vaja, aquest és un altre tema.

Trobo que els seus discos han anat força de més a menys. Ja en porta cinc i potser ha repetit massa la fórmula, però tampoc vinc a explicar la seva vida i obra. Aquests posts, per si encara no ho sabíeu, són per parlar del meu llibre, i aquest d'avui és de la cançó que obre el seu segon LP: On my way (ATO, 04).




“I need you back”. Vaig quedar-me amb el títol només escoltar-lo de boca del col·lega. Dues de les meves cançons favorites es diuen “I want you back” (la de la Tamla Motown i la dels The School) i vaig pensar: joder, això va més enllà. Pot semblar una obvietat, però no és el mateix dir VULL que tornis, que NECESSITO que tornis. Un cant molt més desesperat. Ja sé que és una estupidesa enorme, però a mi, suposo que mogut pel moment en què es trobava la meva vida, em va despertar curiositat.

En Ben Kweller no la va escollir de casualitat per començar aquest segon disc. Aquestes coses mai són per casualitat, ja ho sabeu. Comença amb un riff de guitarra de perfil bastant baix (amb això vull dir que no sembla massa difícil), després guitarra i baix. Segon 15, Kweller comença a cantar:

“Take me back when you think that it's good.
It feels worse than they said it would.
You're gone but not forever.”

Que no se n'ha anat per sempre? Serà il·lús, el paio. Creu-me, no tornarà, i menys si li demanes així. Lliçó de vida: no vagis dient a la gent que la necessites perquè la bomba de fum serà espectacular.

"When I know I'm never wanted
I tuck away in my turtle shell."

I seguim trobant-nos reflectits en una cançó, com sempre. Això d'amagar-nos sota la cuirassa tortuguesca és un fet habitual. Però el gran error està apunt d'arribar, que en aquest cas és la tornada desesperada, amb l'entrada d'una segona guitarra rítmica que li dóna aire d'himne.

"I need you back, I need you have,
to take away all of my pain and then my fear."

No, no ho diguis més! No ho facis! Val que ho pensis, i se t'ha escapat, però no ho repeteixis!

“Hey, I need you back”.

Ok, ho has fet. Però, hòstia, és extremadament addictiva. I ja em tens, fa un any, cridant per l'habitació: “Hey, I need you back” com un sonat que canta a l'aire. Però en una cançó d'amor d'aquest tipus sempre hi ha el moment de rancor. Sempre, és així. És l'estat mental habitual, en aquest cas el cabrón d'en Kweller ataca allà on fa mal a la segona estrofa, que torna a fer baixada.

"You are free if you can sleep at night,
you really must be hard if you're feeling alright."

PAM, puñalón eh! Tornen les guitarres rockeres i la tornada que es repeteix fins al final de la cançó amb aquest NECESSITO que tornis, NECESSITO que tornis. I quan sembla que la cosa no pot anar a pitjor, entra una segona veu que diu "I'm so lost without you”.



Una més, una d'aquelles que descriuen una part de la teva vida, de les teves pors, de les teves penes. Però, com tantes vegades amb la música, ho fa d'una manera exageradament bella i a la vegada descriptiva i realista. Paraules que diries tu mateix, si et sortissin. Per aquests moments hi ha cançons com aquestes, de les que subscrius lletra per lletra.

Al final del concert de l'Apolo mentre em recordava de tots els familiars -vius i morts- d'en Ben Kweller per no haver-la tocat, el paio va baixar de l'escenari, va apropar-se a mi i em va donar la mà. Sí, sense lògica, segurament ens va confondre -a mi i a l'amic amb el qual anava- amb algun tècnic de so, però el fet és que va venir directe. Aquell era el fotut moment de preguntar-li perquè cony  havia oblidat la puta cançó. No em va sortir, només li vaig dir: “Ei, nice show”.

Va ser un error. És mereixia un gràcies per la cançó salvavides.

...per en Marçal, descobridor de sons meravellosos, vinil lover i amic que em queda a l'Empordà. #TotsSomRalphElman.

Fotografia de portada: Entrada del concert
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Joanaina Font