6 de nov. 2012

LLEGIR I ESCRIURE #02 | STONER



Stoner
John Williams
Any: 2012
Editorial: Edicions 62






Encara que sempre sabem com s’acaba, el relat d’una vida pot ser commovedor i fascinant. John Williams va escriure la novel·la Stoner en la dècada dels seixanta, i recuperada de l’oblit, ara podem llegir-la en la traducció d’Albert Torrescasana. S’hi relata la vida de William Stoner, sense grans gestes, explicada també sense artificis ni pretensions. Una lectura que atrapa des del primer moment. En aquest post Paula Juanpere us n’ofereix un petit tast.


Que tots circulem per aquest món, ens hi aturem una estona i en traiem tot el profit que en som capaços per després marxar-ne com un gos esporuguit no és cap novetat. Però no totes les vides tenen el plaer de ser contades. I llegir-les, en moltes ocasions, també és un plaer fascinant. Aquest és el cas d’Stoner (1965), de John Williams, una novel·la força oblidada i sovint reivindicada (per exemple, per Rodrigo Fresán, Enrique Vila-Matas o l’actor Tom Hanks, entre d’altres), un text commovedor que cal celebrar que hagi estat desempolsat. Un relat senzill, que parla d’una vida senzilla: la del personatge William Stoner, que neix a finals del XIX en una família de grangers de l’estat de Missouri. Arribat el moment, Stoner té l’oportunitat d’anar a la universitat: realitzarà aleshores el trajecte més important que fa al llarg de la seva vida, travessant els camps que han estat el treball diari dels seus pares, una terra cada cop menys agraïda del Mid West americà, fins a la universitat estatal. Ha d’estudiar agricultura però, pam!, de cop ensopega amb la literatura. I ensopegar és la millor forma de dir-ho, creieu-me.

“El senyor Shakespeare li parla a través de tres-cents anys, senyor Stoner; el sent?”, l’interpel·la el professor de literatura anglesa. I insisteix: “Què significa aquest sonet?”. Perplex, l’Stoner no sap contestar, però alguna cosa dins seu s’ha despertat. Difícil de jutjar si aquest descobriment és la seva condemna o la seva redempció, però el que és cert és que canvia el rumb d’aquest jove que ja no tornarà mai a la vida arcaica i estoica (i d’inexpressiva emotivitat) del seu entorn familiar, per establir una vida urbana dedicant-se a la universitat, amb tota la sordidesa que hi acabarà trobant. Sota aquestes parets institucionals (per aquells que conegueu de prop el món acadèmic hi trobareu una forma de canalitzar la letargia i el fastigueig que tot sovint provoca) Stoner passarà la resta de l’existència convertit en estudiós de la literatura anglesa i professor; en un bon professor, diligent i apassionat.

Però sí, direm que d’alguna cosa el salva la literatura: del matrimoni amb una dona frígida i inestable, de la filla turmentada, de la solitud, dels esdeveniments mundials i històrics, tots ells fets que murmuregen al seu voltant sense que en sigui capaç de participar-hi activament. La vida li passa a prop, però no aconsegueix atrapar-la i el seu únic consol ha estat aquest descobriment. Tenim cadascú de nosaltres un refugi, una passió redemptora? Cap a l’edat dels 40 Stoner fa algun petit cop de cap: viu una apassionant aventura amorosa, s’enfronta al degà de la facultat que l’hi té jurada, i acaba guanyant la batalla. Però en certa manera la guanya, com diu el mateix narrador, per avorriment i desgast del món que l’envolta.

L’honestedat amb què es tracta el personatge fa que de seguida l’estimem, i l’aparent senzillesa de la ploma de John Williams crea una tensió sostinguda que fa que el relat ens atrapi, i ens arrossegui cap al final inevitable. No és cap novetat tampoc dir que la vida ens tracta amb ironia. Així, sense misericòrdia, en l’agonia de la mort, Stoner veu la seva vida tal com creu que la deuen haver vist els altres i sent que tot ha estat un fracàs, aquesta paraula temorosa. Però poc a poc s’assossega: no ha estat un triomfador, sinó un de tants, d’acord, un caminant distret per l’oest mitjà, però —es diu a si mateix—, “Què t’esperaves, William Stoner?”, almenys —contesta el lector— la teva vida són 319 pàgines.



Fotografia de portada: Arxiu
Text: Paula Juanpere
Correcció: Joanaina Font