22 de nov. 2012

L'HORA BRITÀNICA


Néixer i créixer a l’ombra de Mad Men deu ser una llosa difícil de superar. The Hour es va començar a emetre a la BBC l’estiu de 2011, precedida de nombroses ressenyes que en parlaven com la versió britànic de la famosa sèrie ambientada als anys cinquanta. Res més lluny de la realitat. Més enllà de compartir l’època del rockabilly i el jazz fusió, tenen poques coses en comú. Si hem d’establir paral·lelismes, seria més adient fer-ho amb, per exemple, The Newsroom, ja que totes dues centren les seves trames en el món periodístic. La sèrie britànica, que relata el dia a dia d’una redacció encarregada de posar en marxa el primer programa informatiu de la televisió pública britànica, es pot considerar una predecessora més lleugera i estètica de la sèrie d’Aaron Sorkin.

Després de quasi un any d’inexplicable espera, la BBC va estrenar el passat 14 de novembre una nova temporada de la sèrie, just quan els amants de les sèries d’època es quedaven orfes d’estímuls per la finalització de Downton Abbey.

La nova temporada es retroba amb els periodistes de The Hour -nom tant de la sèrie com del programa fictici que dirigeix amb molts esforços i entrebancs Bel Rowley-, interpretada per la sempre espectacular Romola Garai, que ja fa anys que va deixar enrere la vergonya de ser la protagonista de Dirty Dancing 2. Rowley és el vèrtex femení d’un triangle que es tanca amb Freddie Lyon (Ben Whishaw), un jove reporter que fueteja verbalment les consciencies dels espectadors del programa, i Hector Madden (Dominic West), el presentador que aconsegueix el seu lloc de feina gràcies a la seva família política.

Durant la seva primera temporada, la sèrie, creada per Abi Morgan, guionista de films de prestigi com The Iron Lady o Shame, va esquivar la allargada ombra de Mad Men apostant per una trama que bevia de les pel·lícules de espies clàssiques de la Guerra Freda. Els esdeveniments històrics que van marcar Anglaterra durant el final de la dècada dels cinquanta són també protagonistes de les trames i donen peu a una defensa aferrissada del periodisme de base, el que és una eina indispensable pel bon funcionament democràtic d’un país.



Més enllà de les intrigues polítiques, l’altre pol d’atracció de la sèrie és el sempre eficaç recurs de la tensió sexual no resolta. Superat, o al menys això sembla, el triangle amorós inicial entre els tres protagonistes, s’obren noves trames romàntiques que segurament faran patir Bel Rowley més enllà dels problemes laborals que ha d'enfrontar com a dona i professional en un món principalment masculí. A més, els guionistes han decidit donar-li més vida al personatge de Lix Storm (Anna Chancellor), la roba-escenes oficial de la sèrie, enfrontant-la a Randall Brown (Peter Capaldi), el maniàtic nou cap d’informatius i, sospitem, exparella seva.

Aquestes dues idees seran segurament les bases de la segona temporada, que es va iniciar amb un episodi sorprenentment desigual que avançava a batzegades i feia difícil que l’espectador, que després de tant temps d’espera pràcticament havia oblidat què havia passat en el capítol final, es reenganxés a les trames de la sèrie. Els moments més interessants, com l’exploració de la solitud matrimonial de la dona d’Hector Madden, a qui dóna vida Oona Chaplin, s’intercalaven amb escenes lentes i poc precises.

Esperem que aquest episodi, que sembla contagiat per una espècie de jet lag, sigui l’excepció negativa de la segona temporada i Bel Rowley i els seus companys ens tornin a enamorar amb la seva elegància i el bon ritme de les seves aventures.

Fotografia de portada: BBC
Text: Alejandra Palés
Correcció: Joanaina Font