15 de nov. 2012

L'ACOMODADOR #20 · DELIRIS A BORD D'UNA LIMUSINA


Després d'arrasar al Festival de Sitges, on es va emportar els premis a Millor Pel·lícula, Millor Director i Millor Pel·lícula Europea, Holy Motors arriba a les cartelleres disposada a seguir la seva croada per desconcertar el personal. La veritat és que fer ressenyes de pel·lícules com aquesta té un punt masoquista, ja que si hi ha alguna cosa que et deixa Holy Motors, aquesta no és precisament una idea clara del que acabes de veure. Alguns la trobaran prodigiosa, altres una presa de pèl, altres buscaran les substàncies que van portar el director a idear-la i altres simplement evitaran fer l'esforç de treure'n alguna conclusió, però el cas és que Leos Carax deixa anar tot el seu arsenal visual de forma veritablement grotesca i salvatge. El propòsit darrere de tot plegat, com sempre passa en aquests casos, acaba sent interpretat de forma subjectiva per cada espectador.

Holy Motors ens explica un dia qualsevol a la vida d'Oscar, un home que viatja en limusina per París i que va complint diversos encàrrecs que li van passant. Per a cada un d'ells, canvia totalment la seva fisonomia i es posa a interpretar un paper que pot anar des d'un captaire o un trol mig deformat, fins a un pare de família o un vell moribund. El resultat són una sèrie de petites històries que es van succeint al llarg de la pel·lícula, cada una amb una personalitat totalment diferenciada de la resta, i unides per les diferents sessions de maquillatge i vestuari que el protagonista mateix duu a terme dins la limusina. Més enllà del seu significat literal, que resulta del tot desconcertant, cada fragment busca una forta connotació artística i metafòrica, amb tot el que això comporta.

Personalment, no he arribat a connectar amb Holy Motors. Tot i la indiscutible bellesa visual de diverses escenes i la seva voluntat transgressora, tan necessària ara mateix, m’ha semblat pretensiosa, capritxosa i fins i tot ridícula en algun moment. Potser és que la mel no està feta per la boca de l’ase, potser la meva capacitat d’entendre la narrativa abstracta no és suficient per apreciar la complexitat del que realment és una autèntica obra d’art, però en cap moment he sentit fascinació pel que veia, ni tan sols durant la digestió de la història, que curta no ha estat. M’agraden les pel·lícules amb final obert, que cedeixen a l’espectador la responsabilitat de deduir les respostes pendents, però també vull que el propi film t’animi a fer-ho, i aquest m’ha resultat massa distant.



A vegades, en casos de pel·lícules d’aquest tipus, com ja va passar recentment amb El Árbol de la Vida (Terrence Malick, 2011) o gran part de la filmografia de David Lynch, m’imagino el director assegut a casa seva, partint-se de riure amb les elucubracions i palles mentals que crítics i espectadors deixen anar a l’hora d’interpretar la seva obra, quan en realitat ni ell mateix tenia una idea clara del que volia explicar. Som massa estúpids per arribar al seu nivell o és que realment juguen amb nosaltres? No dic que Leos Carax ens vulgui ensarronar, -detecto part del que vol expressar a través de Holy Motors, les autoreferències al cinema i els diferents gèneres, la visió sobre la condició humana i sobre la vida i la mort, i tot allò que cadascú vulgui entendre-, però intento anar més enllà per trobar un sentit que em convenci i no ho aconsegueixo.

Holy Motors em resulta més curiosa que no pas profunda. A favor, cal dir que el ritme narratiu és bo, cosa que combinada amb la varietat d’històries evita la monotonia del film i permet aguantar-lo sense massa dificultat. També cal destacar el mèrit del camaleònic Denis Lavant, que demostra una capacitat dramàtica impressionant amb pràcticament una dotzena de papers diferents dins la mateixa pel·lícula. Les seves faccions, diguem-ne, poc agraciades també resulten clau per a la caracterització de cada personatge. A tot això, cal afegir que, paranoies mentals a banda, Leos Carax és un magnífic director de cinema a des del punt de vista tècnic i visual.

Llavors, què cal fer amb Holy Motors? Doncs anar-la a veure per després poder jutjar. No provocarà llargues cues als Cinesa a les sis de la tarda, però, independentment de l’opinió que en pugui tenir un servidor, és una de les estrenes d’aquest any que tothom qui aprecia el cinema més allunyat de les corrents comercials ha de veure. Indiferent no en sortirà ningú.



Fotografia de portada: Asiaffinity
Text: Martí Aragonès
Correcció: Joanaina Font

1 comentari:

Males Herbes ha dit...

"m’ha semblat pretensiosa, capritxosa i fins i tot ridícula en algun moment." Totalment d'acord, des de Les Males Herbes ens ha semblat una fantasmada buida i pedant.