1 de nov. 2012

L'ACOMODADOR #19 · KITANO ES DIVERTEIX


Sempre m’he declarat un gran fan de Takeshi Kitano. No només pel carisma i singularitat que dóna a tots els personatges que interpreta davant la càmera, sinó per la seva especial sensibilitat i versatilitat com a director. Després d’uns inicis centrats en el cinema de temàtica “yakuza”, sorprendre amb delícies com El Verano de Kikujiro (1999) i Dolls (2002), i passar una època d’experimentació, ara torna als seus orígens amb un thriller centrat completament en la màfia japonesa. Outrage és una pel·lícula amb més cor que cap, molt més directa i també imperfecta del que ens té acostumats Kitano, però regala grans escenes d’acció i violència, rodades amb l’originalitat i experiència que el caracteritza. Tampoc hi falta el seu particular sentit de l’humor.

Outrage ens presenta una situació clàssica d'aquest tipus de pel·lícules. Després d’una multitudinària reunió amb el president de la família, diversos clans “yakuza” es disputen el seu tracte de favor per anar escalant llocs i fer-se amb el màxim control i poder de decisió. A partir d’una ordre del propi president, que desconfia d’un dels clans, comença un sanguinari conflicte que acaba involucrant pràcticament a tots els “yakuzas” de la ciutat. L’ambició, les traïcions, les venjances i els favoritismes són els vehicles del que pot acabar sent una autèntica revolució dins la màfia organitzada japonesa. Tot i que el guió no brilla pel seu enginy, sí que el film cuida els detalls a l’hora de retratar el món dels “yakuzas”, la seva falta d’escrúpols i inacabable ambició de poder.



El film es veu perjudicat per l’excés innecessari de personatges, davant el qual un acaba la pel·lícula sense tenir massa clar encara el nom de cadascú. Això, sumat a què també resulta difícil associar cada personatge al clan que pertany i per tant entendre les seves accions, fa que hi hagi desconcert durant els primers compassos. Poc a poc, vas distingint els principals protagonistes i acabes lligant caps, però, al mateix temps, t’adones que l’evolució dels personatges no és precisament el punt fort del film. Tampoc ho és la trama, que sembla molt descuidada per Kitano (el guió és seu), ja que és totalment convencional i un pèl reiterativa. Dóna la sensació que es podrien treure diversos fragments del mig de la pel·lícula i poca cosa canviaria, però Outrage tampoc resulta llarga o pesada.

La mera presència de Kitano en una pel·lícula sol convertir-se en un reclam per a molta gent. Superats els anys, se’l nota envellit i amb la cara cada vegada més marcada, però segueix desprenent aquest posat impertorbable i inexpressiu que acaba resultant tan entranyable i també imprevisible. És d’aquells actors que donen força a una escena que no tindria res d’especial si la interpretés qualsevol altre. Els seus tics i la seva cara imprevisible són difícils d'igualar, i més encara quan interpreta un personatge tan salvatge com a Outrage.

Probablement no serà recordada com un dels puntals de la filmografia de Takeshi Kitano, ja que és un film en què el director japonès sembla tenir més ganes de divertir-se que d’elaborar. En tot cas, no hi ha dubte que el resultat, tot i no aportar res de nou i caure en l’excés en diversos aspectes, diverteix de principi a fi. El bo d'en Kitano pot aspirar a més, no hi ha dubte, però l’important és que segueix amb ganes de fer el que li agrada.



Fotografia de portada: El Séptimo Arte
Text: Martí Aragonès