22 de nov. 2012

JAMAICA ÉS EL PULMÓ MUSICAL DEL MÓN



Tornàvem amb en Cristian d'algun concert i sonaven els Blues Busters a la cassetera del cotxe. No recordo gaire més del viatge, era de nit i sé que hi havia l'Eli perquè ella va celebrar la primera de les cançons amb un gran “oh! Son els Blues Busters” que em van estalviar preguntar-los que era aquella meravella. No vaig trigar gaire estona en preguntar de totes formes perquè no en tenia ni idea i ho volia buscar. El Cristian em va començar a explicar una mica qui eren els Blues Busters i jo li vaig explicar que no en sabia res de música jamaicana, que no sabria per on començar. Recordo la frase exacta que em va dir: “hi ha coses que són com Jonathan Richman”. No necessito escoltar res més. Vaig baixar del cotxe atordit i amb els ulls fent pampallugues. Tenia un lloc on començar: “prova amb una caixa de Trojan que es diu “Jamaican R&B”, allà hi ha cançons dels Blues Busters, i després pots anar provant amb més recopilatoris”. VISCA!!!
Aquell dia va ser el començament de la meva relació amb la música jamaicana. És una relació que avança sotregada i lentament i que es basa en estímuls externs: escolto una cançó, pregunto i busco. Apunto noms al vol d'amics, miro i remiro portades i vídeos de youtube. He d'agrair fins l'infinit al Cristian i la Eli, al Jose i la Susana, al Kiko, al Sergi, al Marc, al Rude Cat, els amics del Sound System, al Raul, els Pepper Pots i als Soweto per haver-me ajudat a entrar desendreçada i inconstantment, de vegades sense saber-ho, a algunes de les cançons més boniques de la història. Aquestes cançons es van fer a Jamaica, l'illa del tresor.


THE BLUES BUSTERS: oh! Baby


No recordo si va ser la primera cançó que va sonar al cotxe del Cristian, però aquesta va sonar. S'ha de tenir el cor ben gelat per no recordar-la. Potser va sonar també “Behold”. Només recordo les més emocionals, les més amoroses. Aquell viatge en cotxe va ser fantàstic! Els Blues Busters van ser un dels primers grups vocals de la illa, formant part de l'expedició a la fira de Nova York l'any 64, amb la Millie Small (el seu “my boy lollipop” era ja número 1 a Estats Units), el Jimmy Cliff i la banda de Byron Lee. La seva música estava inspirada en el r'n'b, el doo-woop i el soul. Tot en un, com els primers Impressions, dels que feien una versió emocionantíssima (“I've been trying”). Per acabar d'arrodonir-ho, si és que no ho heu deixat tot només sentir aquesta primera cançó i encara esteu llegint, van acompanyar al Sam Cooke a la seva gira jamaicana. No vull ni pensar el que devia ser allò. Us ho imagineu?

PRINCE BUSTER: enjoy yourself


Al poc, parlant amb el Jose (TCR), una de les persones que més sap de música bona al món, li vaig demanar que em digués alguns discos per on continuar la meva recerca. Per la meva sorpresa, em va recomanar uns artistes anglesos. “Pilla't els dos primers dels Specials”, són com una enciclopèdia! Una acceleradíssima versió d'aquesta cançó començava el seu segon disc, una punyetera obra mestra i un immillorable punt de partida. Gràcies a aquests dos discos vaig trobar-me amb el Prince Buster, amb els Maytals, em va picar el cuc tal com deia el Jose.


THE MAYTALS: never grow old


Los Skinheads por la Paz juegan al potro. Uno se coloca en medio de la calle, agachado, y los otros le saltan por encima, y a su vez vuelven a colocarse de potros, y van cantando una canción que dice que nunca, nunca, nunca, voy a envejecer. Se equivocan, pero qué más da.” Abans que el llibre “Rompepistas”, per mi va ser la festa. En Kiko Amat ens va enviar a un grapat d'amics una llista de cançons importants dins el llibre i ens va demanar de tocar-les a la festa de presentació. Els que no teníem grup, vam fer un Supergrupo.
Pels que no l'heu llegit: al llibre surten un munt de cançons glorioses i potencialment importantíssimes si és que vas créixer amb elles. Un tant per cent elevat de cançons de la llista m'eren totalment desconegudes, aquesta entre d'altres. Vaig buscar a Internet una per una i quan vaig arribar a “Never grow old” la vaig voler tocar SI O SI. Com no voler-ho si et donen a escollir la millor cançó del món? Aquesta cançó és exclusivament tornada, comença a saco. “No em faré mai gran. Mai, mai, mai, mai, mai, mai”. I així podria durar fins l'infinit, perquè en cap moment de la cançó un espera que aquest desig acabi. I no és la trista cantarella d'aspirant a Peter Pan. De cap manera! Es només desig desesperat, celebració i recerca. “caminaré i caminaré fins trobar la manera”, diuen, sense saber que ja la tenen.

ALTHEA & DONNA: Uptown top ranking

A veure per on començo: a qui no li agradi aquesta cançó és un vell podrit que no recorda el que és el mojo. Aquesta cançó alegra als morts! Diuen que la cultura hip hop està molt influenciada per la música jamaicana, pels Djs (al revés que a Estats Units, els Djs son els que canten a sobre els discos), però sobre tot per la seva facilitat per convertir una cançó en una altre agafant un troç d'aquí i un altre d'allà. Aquesta cançó ho té tot. El ritme basat en un trocet de “I'm still in love with you” de l'Alton Ellis, contestant a una cançó de Trinity també amb els mateixos samplers. A qui li importa? La música més divertida és una resposta feta entre molts. I aquesta ho és molt, de divertida. La vaig escoltar per primer cop al recopilatori “300% Dynamite”, una joia! Aquesta sèrie és la manera més segura de fer un tastet per tots els estils jamaicans imaginables. Dub, ska rocksteady, dancehall... tot barrejat i amb el millor de cada casa.

JACOB MILLER & TRINITY: I' just a dread/ one shut

Aquí hi ha un spoiler. Para de llegir si encara no li has donat al play i escoltat fins al final. Mola, eh? Que em dieu de quan diu això de “I'm just a lion” i es posa a imitar el rugit d'un lleó. El primer cop que ho vaig escoltar casi em desmaio. Quina innocència! Quina alegria! No és maca la vida? No fa ganes de sortir de casa i anar a ballar, a pasejar i a ballar un altre cop? “Semblo un lleó, grrrrraarrrrr”. I es queda tan panxo! Aquesta cançó em fa tornar boig. Ja se que la vida pot ser una merda i que les paraules més complicades son les que tenen més prestigi encara que les fem servir al tun tun, però posats a dir coses al tun tun... no és millor així? Si estàs content celebrar-ho i anar a fer el burro. Perseguir l'alegria sempre és millor que quedar-se a casa i acabar olorant a cuca. La música popular jamaicana estava feta per ballar i celebrar la vida, canviar-la a millor. Això inclou parlar d'amor i de guerra, de la gent que les passa putes, d'orgull, de porros i de ser sempre jove. Unes cançons tenen missatge social, unes altres son simple i pur joc, però la fi última de totes era la pista de ball. El mento, els ska, el rocksteady, el reggae, eren per ballar. Per això mola tant el dancehall, perquè es la síntesi de la música de ball jamaicana. Ritmes antics retallats fins arribar al moll de l'ós, menys que un esquelet, per omplir-los després de nous jocs: uns teclats per aquí, la veu del DJ per allà i després encara menys, ritmes digitals imitant els ritmes antics i així fins l'infinit i més enllà.
Aquesta està al segon dels recopilatoris de Dancehall editats pel segell Soul Jazz. Quan me'l poso em costa molt escoltar qualsevol altre cosa: em sembla un rollo.


Il·lustració: Alexis Nolla
Text: Quique Ramos
Correcció: pendent