16 de nov. 2012

IN-EDIT 2012 (FINAL SEASON)


Segona part de ressenyes de l’edició de l’In-Edit d’enguany. Un certament que ha guardonat merescudament Searching For Sugar Man (Malik Bendjelloul, 12) com a millor documental musical de l’any. Com que aquesta genial cinta sobre Rodríguez està més que explicada ens hem permès el luxe d’obviar-ne una ressenya de la que només haguéssim fet alabances per a centrar-nos en altres pel•lícules que vam poder veure durant la setmana de l’In-Edit. Si dimarts vam entrar de ple en la zona negra (rap, funk) avui naveguem entre mods de finals dels seixanta, punks finlandesos amb Síndrome de Down o estrelles del cel•luloide nord-americà parlant de rock’&’roll. Aquí va la segona –i última- part del nostre In-Edit d’aquest any.

Paul Weller: Find the Torch de Julien Temple


No sé exactament quan va ser que el talent de Paul Weller va semblar apagar-se (els seus primers discos signats amb nom i cognom estaven replets de bones cançons). En qualsevol cas, i crec que aquí estarem tots d'acord, l'entrada al nou mil•lenni no va sentar especialment bé a la llegenda mod britànica. Heroi generacional, fundador de The Jam i compositor d'un part vital de la banda sonora del revival de finals del setanta, Weller és un personatge a qui la carrera en solitari post The Style Council ha traçat una perillosa onada cap a la mediocritat, de més a menys, vaja. Un bon exemple d'aquest bajón és Wake up the Nation! un disc que no aporta res bo a la seva llarga carrera. De debò, res. D'aquest LP aparegut fa un parell d'anys Julien Temple en va fer un documental sobre el Weller actual, que, aquí sí, transforma un disc obviable en un document absolutament promocional però amb cert tocs interessants. Una postal de la Londres real, dels mercats que moren lentament, de la pèrdua del sentiment de comunitat, de la precarietat social de la working class. El Paul Weller d'ara -nostàlgic, crític com sempre i amb un aire a Peter Pan mod- radiografia la societat anglesa actual i mostra la seva incorruptibilitat a principis del moviment del target i la parca, malgrat entisteix trobar-li cert aire apolític i abraçant alguns tics estètics fins a cert punt autoparòdics i bastant menyspreables (tant que recorden Liam Gallagher i les xarlotades horteres dels videos d'Oasis). A banda d'això, l'ex The Jam segueix tant en forma com sempre -si obviem les seves noves cançons, és clar-, amb un punt entranyable i creient en el poder de les seves proclames per despertar la joventut (”Get your face off the Facebook and turn off your phone. The death of the post box, no one is home. Scratching around in a second I got where you should be”). No pinta que se'n surti. Però vés a saber, ja ho va aconseguir una vegada, ho recorden? Llarga vida, òbviament.

Jordi Garrigós


Charlie is my darling de Peter Whitehead

Comparteixo (però amb reserves) l’opinió de Luke Haines que els Rolling Stones no han fotut res de bo després del 68. És un tema personal, però cançons com “Brown Sugar”, amb els riffs ben inflats perquè arribin a tots els racons de l’estadi, em fan una miqueta d’angunieta (els doble diminutiu l’he escrit a propòsit: en realitat són bones cançons). Si després de llegir això no em voleu crucificar, suposo que també gaudireu molt de Charlie is my darling, documental que recull fragments de la gira irlandesa dels Stones a meitats dels 60. Això vol dir: directes amb tuf a suor de “I’m Allright”, “The Last Time” o “Satisfaction”, acompanyats d’un públic que xiscla com si fos dins d’una olla d’oli roent. OH FUCKIN’ YEAH. Però la major part del metratge es dedica a recollir reflexions i instants quotidians de la gira dels Stones (alerta: llavors encara viatjaven en tren com la resta dels mortals). S’hi veuen assajos improvisats, Mick Jaegger imitant Elvis Presley fins fer-se més pesat que un cunyat al dinar de Nadal, o Brian Jones afirmant que no creu que li quedi massa futur amb els Stones (i no te’n queda, Brian, ni amb els Stones ni sense ells). Un documental perfecte per espiar uns joves Stones als quals encara no els afectaven gaire els combinats d’ego amb fama i molts excessos.

Joan Ferrús


Joe Strummer: The Future is Unwritten de Julien Temple

Després de la sensació que va causar Quiero tener una ferretería en Andalucía (Carles Prats, 2011) a la passada edició de l'In-Edit, el nom de Joe Strummer tornava a fer acte de presència al festival en motiu de l'homenatge del certamen a Julien Temple. Aquest cop, però, ens trobem davant un documental d'estructura biogràfica molt més clàssica, que al llarg de dues hores gens pesades ressegueix la –malauradament interrompuda– vida del pioner del punk britànic. Temple s'encarrega de posar-hi estil propi tirant de recursos com la pròpia veu d’Strummer en gravacions del programa de ràdio que va fer a la BBC, fragments de pel•lícules basades en novel•les de George Orwell com 1984 (Michael Radford, 1984) o Rebelión en la Granja (Joy Batchelor, 1954) de significat molt representatiu, i la participació, al voltant d'una foguera, de familiars, companys i amics de tot tipus del músic. Joe Strummer: The Future is Unwritten fa un retrat rigorós i polifacètic, però també molt proper del personatge, fins i tot emotiu en el seu tram final, tot i que ja en coneguem el desenllaç. El punt de vista no és en cap cas concessiu, no evita punts foscos o discutibles d’Strummer, però el personatge té l’admirable capacitat de captivar-nos un cop més. Tot i que la narració és a càrrec de terceres persones (el seu propi testimoni apareix en quatre o cinc ocasions), la sensació és la d'haver-nos apropat a una figura molt especial, amb una dimensió que va clarament més enllà que la de simple líder de The Clash. Temple mostra un gran respecte per Strummer i li dedica un documental brillant, encara que no sé si a ell li hauria fet gaire gràcia...

Martí Aragonès


The Punk Syndrome de Jukka Kärkkäinen

No ens enganyem: a mi em poses quatre finesos amb la síndrome de Down tocant punk i ja em tens el cor robat. I què ofereix The Punk Syndrome? Doncs quatre finesos amb la síndrome de Down tocant punk: els Pertti Kurikan Nimipäivät. I ho fan bé? Doncs no gens, però n’he vist de pitjors amb cromosomes de menys. Encara que tampoc importa, perquè, collons, és punk canònic de tres acords, udols i tu-tu-pà tu-tu-pà. La urgència per cagar-te en tot sobrepassa, i amb escreix, les preocupacions tècniques. I els components d’aquest grup tenen motius per esgolar-se. Molt motius, de fet. Els assistents socials els programen la vida, els obliguen a fer-se la manicura i els prohibeixen beure cafè. Que ho fan pel seu bé? Doncs a ells els importa una merda! Només volen engolir cafè fins que els esclatin els ulls. Canvieu cafè per qualsevol substància estupefaent, i segur que trobeu al vostre voltant algú que pateix les mateixes restriccions. Però si, així i tot, no sentiu empatia per aquests drames, pareu atenció als següents: implicació en la campanya política d’un partit que perd estrepitosament, la noia que t’ha besat al karaoke està enamorada d’un altre noi, els teus hipotètics amics no es presenten al teu aniversari. Frustracions que només pots superar:
1. Agafant una pistola i:
1.1. Matant algú
1.2. Suïcidant-te
2. Muntant un grup
Suposo que vosaltres, igual que ells, escolliríeu la segona opció.

Un dels grans encerts del documental és la supressió de la veu en off. Si bé és cert que, d’una banda, això alenteix el ritme del documental, d’altra deixa ben lluny les temptacions del paternalisme i el sentimentalisme. Però tot i la cruesa d’algunes escenes, The Punk Syndrome tampoc es rebolca als fangs de l’humor negre. Sí, d’acord, en un moment donat veiem com un dels membres del grup es caga al damunt i es baralla amb l’assistent social perquè prefereix pujar a l’escenari abans que dutxar-se. Heu vist mai una actitud més punk que aquesta?

Joan Ferrús


Quadrophenia. Can You See the Real Me? de Matt O'Casey

L'any 1973 els Who eren una banda que poc -o res- tenia ja en comú amb el moviment mod. De fet parlem d'una subcultura que a principis dels setanta era pràcticament residual. Què va impulsar Pete Thownshend a fer un disc d'ambientació mod -parlo de Quadrophenia, òbviament- quan The Who feia anys que havien abandonat aquella estètica? És una de les preguntes que hauria de respondre aquesta obra que hem pogut veure en aquesta edició del festival In-Edit. Amb tota la història de la banda de Londres sobradament explicada i documentada, la relació entre els Who i el moviment mod centra l'interès d'un documental que acaba quedant-se en un “Així es va fer Quadrophenia”. La relació amor-odi (més odi) entre Thownshend i Daltrey ens la sabem de memòria, també els excessos de Keith Moon, fins i tot coneixíem acuradament el procés productiu i creatiu de la banda. Potser perquè no és precisament l'etapa més interessant de la banda per a un servidor, esperava alguna cosa més –culpa meva-. Centrant-nos, doncs, en el metratge -insuficient- que parla de la relació i evolució mod de The Who, sí que és cert que trobem elements interessants, sobretot la declaració d'un Thownshend actual de per què era mod (“sentir-se part d'alguna cosa”, explica amb gran clarividència) o de com la banda pateix cert procés de transformació forçat a l'estètica del moviment per obra i gràcia del genial compositor dels Who a mitjan dels seixanta sense tenir molt clar el perquè. En general, és un documental que malgrat un bon fons audiovisual (imatges dels riots de Brighton o de les botigues mods de Carnaby St.), interessants declaracions de mods de l'època i bones anècdotes (com la fascinació pop primerenca per “I can't explain”) no acaba d’entrar al detall en res que no s'hagi explicat abans. Ideal per als fans del disc (no de la pel•lícula, no surt ni anomenada pràcticament) però per a seguidors dels Who millor quedin-se amb Amazing Journey. The history of The Who. Això sí, a Can you see the real me? trobem una declaració de Thownshend tan sorprenent com novedosa: "Després de Quadrophenia la nostra banda ja mai més va tornar a ser gran". L'inici de la fi.

Jordi Garrigós


Tropicália de Marcelo Machado

- Benvinguts. Porten les entrades per Tropicália?
- I tant. Tingui.
- Molt bé. I porten una còpia compulsada del certificat del seu doctorat en pop brasiler de finals dels anys seixanta?
- Eh... no. Bàsicament, perquè no el tenim. El necessitem per entrar?
- Home, no és obligatori, però... vostè què en sap, del tropicalismo?
- Doncs m’agraden molt els primers discos de Os Mutantes i Caetano Veloso. Al Gilberto Gil li he seguit més la pista, i del Tom Zé he vist aquell documental tan xuli que vau projectar a l’In-Edit mateix.
- Ui ui ui ui... el veig molt peix, eh! Però la història del moviment la coneixerà, no?
- Alguna cosa. Que barrejava la música brasilera amb estils nord-americans com el rock i la psicodèlia, que diversos músics afins van col•laborar al disc conjunt Trópicalia ou Panis et Circensis, que el règim militar va expulsar del país a Gilberto Gil i Caetano Veloso... No sé, el bàsic, no? Suposo que amb el documental ja me n’assabentaré.
- Potser no li ho han dit mai, però vostè és un IGNORANT. Passi, passi, però després no es queixi si no s’assabenta de res quan comencin a aparèixer noms d’artistes i vostè no entengui que collons tenen a veure exactament amb el tropicalismo.
- Però hi haurà veu en off, no?
- HAHAHAHHAA!!! Veu en off, diu! Doncs NO. Algun testimoni hi ha pel mig, sí, i al final apareixen el Caetano i el Gilberto, i també el Tom Zé dient bogeries, però vaja...
- En resum: val la pena o no?
- I tant, home! Les imatges d’arxiu que han recuperat estan molt i molt bé, i visualment és molt atractiu, però si no té molt clara de què va la cosa...
- Total: puc passar o no?
- At your own risk.

Joan Ferrús


Sunset Strip de Hans Fjellestad

Sunset Boulevard, el carrer per excel•lència de Los Angeles i una icona de la cultura de masses, presenta un tram on molts dels noms que apareixen gravats a les estrelles que poblen les seves voreres es presenten en carn i ossos per passar les millors nits de festa de la seva vida. Estrelles del present, del passat i probablement del futur. Sunset Strip és un carrer que, durant més d'un segle, ha vist passar la flor i nata del show business nord-americà; un carrer que si pogués parlar, podria causar estralls a la imatge de desenes d'estrelles del cinema, la música i l'espectacle. Les parts que es poden explicar queden recollides en aquest complet documental de Hans Fjellestad, que repassa la història d'aquest nucli d'evasió des dels seus primers dies fins a l'actualitat. Un plantejament ambiciós i amb una gran riquesa de contingut, però també arriscat. L'excepcional treball de documentació permet aquesta àmplia visió dels orígens del carrer, però també és cert que la narració no s'escapa de certa espessor en la seva primera meitat i fa parades pel meu gust excessivament llargues en indrets on potser no calia. Això sí, quan arribem als anys setanta i ens expliquen que bandes emergents com Led Zeppelin, The Doors o Love van iniciar la seva carrera en aquells locals, els ulls se'ns posen com plats. Això, sumat a l'atractiva selecció de testimonis, alguns d'ells sense pèls a la llengua a l'hora d'explicar les seves anècdotes, dóna un carisma especial al documental. Johnny Depp, Ozzy Osbourne, Keanu Reeves, Sharon Stone, Alice Cooper o Slash, entre molts altres, conformen el repartiment del documental més mediàtic d'aquesta edició de l'In-Edit, que, tot i no escatimar en interès, voreja el límit de quedar-se en una simple anècdota.

Martí Aragonès

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Entre uns quants.
Correcció: Joanaina Font