13 de nov. 2012

IN-EDIT 2012 (BLACK SEASON)


Hi ha dos motius pels quals a molts blancs ens agradaria ser negres: La música és el segon. Aquest any, el Festival In-Edit s’ha proposat satisfer la voluntat de tots els wiggers catalans a través d’un gir a la cultura negra que sorgeix a partir dels 80. És a dir, del Hip Hop. Per això, aquest primer bloc de ressenyes inclourà els documentals Uprising: Hip Hop & L.A. Riots, sobre els disturbis de Los Angeles ’92, Planet Rock: The Story of Hip Hop & the Crack generation, sobre la relació entre el crack i el Hip Hop, i Beats, Rhymes & Life: The travels of A Tribe Called Quest, el polèmic film que tracta la separació d’un dels inoblidables. Espero haver estat a l’alçada.

Per cert, el primer motiu pel qual voldria ser negre és per la polla.


Beats, Rhymes & Life: The travels of A Tribe Called Quest de Michael Rapaport

Què passa si jugues amb una capsa d’explosius vells? Que el més probable és que t’exploti a la cara. Si aquesta capsa és una de les dels grups més grans de la història del hip-hop i qui la manipula és un culet blanc com Michael Rapaport, l’explosió està garantida.

Beats, Rhymes & Life arriba a casa nostra després d’haver aixecat dunes de polseguera als Estats Units. La iniciativa sorgeix del raper Nas, fan confés de la tribu (qui no deixa passar l’ocasió de situar-se enfront de la càmera) i seguidor de les tribulacions d’ATCQ durant la gira de reunió de 2008, els beneficis de la qual havien de costejar el transplantament de ronyó de l’MC Phife Dwang i que va acabar com el rosari de l’Aurora. El documental està clarament dividit en dues parts, cadascuna dirigida a un públic diferent. Aquestes:

PART 1. Naixement i triomf (benvinguts neòfits)
La primera part explica la fundació de la crew. Alguns dels negres nascuts a NY durant la dècada dels setanta són de classe mitjana, han tingut accés a la cultura, han llegit Malcom X i han escoltat Afrika Bambaataa, però també Charlie Parker. Dels referents culturals, el rebuig a l’agressivitat gangsta de l’Oest i el so de les Bloc Parties sorgeixen De La Soul, Native Tongues i, finalment, A Tribe Called Quest. Q-Tip ens explica com feia samplers rebobinant i regravant la cinta, mentre testimonis il·lustres com Questlove, Pharrell Williams, Common o els mateixos Jungle Brothers analitzen la importància d’uns rapers que composaven amb la llibertat del bebop
i parlaven de sexe segur, vegetarianisme i afrocentrisme. Com diria Brother Mouzone: “Sabeu quina és la cosa més perillosa d’Amèrica? Un negre amb un carnet de biblioteca”.

PART 2. El perquè de la separació (només per a fans)
A partir d’aquí comença la polèmica. Les acusacions creuades, la diabetis de Phife, les llàgrimes de Jarobi, la incomunicació entre els membres, les agressions físiques, la cara de “a mi no em miris, jo estic al mig” de J. Dilla, la tensió a dalt de l’escenari i la mida de l’ego de Q-Tip, capaç de provocar un eclipsi. Aquesta part ha estat acusada de sensacionalista i de furgar morbosament en la ferida de la dissolució (el documental havia de dir-se Beats, Rhymes & Fight, però la pressió d’alguns dels membres va aconseguir redreçar el títol) i això és el que la fa imprescindible. Els fans reclamaven el dret a saber si havien de seguir alimentant les esperances davant d’una possible reunió dels seus ídols. I nanos, vist el panorama, és més probable que es reuneixin els Beatles. De vegades et preguntes com és possible que el culet blanc de Rapaport hagi aconseguit ficar el nas i la càmera enmig de tot aquest merder. Això és el que deu haver portat el sindicat de productors nord-americà a incloure aquest documental entre els cinc millors de l’any, i a provocar un reguitzell èpic de declaracions dels membres del grup a l’MTV. Si et proposes explicar una història i cap dels protagonistes hi està d’acord, el més probable és que hagis fet una bona feina.

EL MILLOR: La sinceritat amb la qual els membres parlen de la dissolució.
LA FRASE: “A veure si espaviles, Phife!”, Q-Tip, enmig d’un concert durant el qual Phife estava patint un atac de diabetis.




Oil city confidential de Julien Temple

Diuen que només hi ha tres maneres de sortir de l’East End: el futbol, la boxa i el rock-and-roll. El problema sorgeix quan has nascut a Canvey Island, una petita illa situada a l’est de l’East End, que és d’on provenen els protagonistes d’aquest documental.

Oil City Confidential (2009) narra la història de formació, ascens i caiguda d’una de les millors bandes de la història del rock-and-roll d’Anglaterra. I és que si els Black Crowes són els hereus americans dels Stones, a Anglaterra aquest títol l’ostenten Dr. Feelgood.

El documental s’enceta amb “Going Back Home”, un tema que parla sobre tornar a casa borratxo i masegat, que fa saltironar la cameta dels assistents. El públic, més aviat madur (algunes grenyes amb canes de pianista sonat) i gens preocupat per semblar cool, amb prou feines omple mitja sala.

Aviat apareix Wilko Johnson, exguitarrista de la banda. Calb com mai, psicòtic com sempre. A les seves espatlles, Canvey Island. I és que si Johnson és, a efectes pràctics, el narrador principal de la història, l’illa n’és un dels seus personatges principals. El pretext del film és acompanyar els visitants d’una ruta turística dirigida a fans del grup per l’infame panoràmica de Canvey. Cal ser molt fan per gaudir d’un paisatge amortallat per la boira, rodejat de maresmes putrefactes i folrat pel llot fètid que prové de la desembocadura del Tàmesi, on l’única distracció visual són les flamarades de la vella refineria. La frustració de créixer en un indret inhòspit va influir en el temperament agressiu del blues dels Feelgood, i Julian Temple ho va saber transmetre a la perfecció.

A partir d’aquí, la clàssica història del rock-and-roll. Nens que són veïns, veïns que formen grup, grup que deixa de tocar a canvi de cervesa per convertir-se en fenomen de masses, divisió interna, separació, grup que continua però ja-no-és-el-mateix, mort d’un dels components i final. Tot plegat, amanit amb testimonis dels membres (inclòs el difunt vocalista, Lee Brilleaux), imatges d’arxiu i la dramatització d’un muntatge made in Temple (odiada per alguns, lloada per d’altres) amb escenes de pel·lícules antigues, en aquest cas, de gàngsters.

Així i tot, Oil City Confidential aporta la resposta a dues preguntes molt importants pels fans: 1. Per què triomfen? I 2. Per què es separen? La resposta a per què, en plena eclosió barroca del rock progressiu, un grup de blues rock es converteix en el líder d’un moviment que serà la llavor del punk, es respon amb les imatges d’arxiu dels seus concerts. La resposta a la segona pregunta no us la penso pas espoilejar.

En resum, un meravellós rockumental que completa la trilogia templeniana sobre el punk londinenc iniciada amb els homenatges respectius a Sex Pistols i The Clash. Un film farcit de pallisses, brutícia i anècdotes rudes i ximples que exhalen una deliciosa ferum a pub rock.

EL MILLOR: Els membres del grup explicant el perquè del seu aspecte ronyós a l’escenari.
LA FRASE: “El colpejador de la guitarra és vermell, perquè no es vegi la sang”, Wilko Johnson




London – The Modern Babylon de Julien Temple

“El meu nom és Julian Temple, sóc aquí per volar-vos el cervell”. Així podria haver començat la presentació prèvia de London – The Modern Babylon, un dels plats forts del Festival In-Edit.

El documental havia d’estrenar-se oficialment a l’IDFA d’Amsterdam. Però l’organització, conscient que en una edició homenatge a Temple no podia faltar la seva masterpiece, va moure fils per incloure’l al cartell. Resultat: 430 persones omplien una sala amb el cartell d’entrades exhaurides.

El film és una panoràmica temporal lineal i frenètica de la capital britànica des de finals de l’època victoriana fins a l’actualitat. Els testimonis de ciutadans anònims, músics o polítics, així com la música, tenen el mateix pes que els versos de poetes com l’inevitable T. S. Eliot, però sobretot el mateix objectiu: reforçar la imatge. Per davant dels nostres ulls circula en tot moment un collage infinit d’imatges reals que es barreja amb fotogrames de pel·lícules i documentals, tan entreteixit que sovint és difícil diferenciar-los. Un recorregut emotiu i colpidor, però també aclaparador. No intentis captar les influències de Temple, no t’enredis intentant recordar el nom d’una cançó o d’un carrer, perquè sortiràs del cinema amb el mateix maldecap que quan vas veure Avatar en 3D.

Aquesta cascada d’informació està causada per: a) La celebració de les Olimpíades va provocar que molts ciutadans cedissin quilòmetres de cinta privada a la ciutat. A això, cal sumar-hi l’obertura d’un extens arxiu públic d’accés restringit fins llavors. I b), Temple és un maníac del muntatge. Si se’n pot extreure alguna tesi, de tot plegat, és que, en la cosmologia del director, la Babilònia moderna manté dos constants definitòries al llarg de la seva història: la immigració i els disturbis. Indis, caribenys, pakistanesos, russos, jueus i polonesos per una banda. I per l’altra, la batalla de Cable Street del 36, les Nothing Hill riots del 58, la vaga d’escombriaires del 75, les Brixton riots del 81, les Poll Tax riots del 90 i el saqueig de 2011. Tots dos confluint en la torba. El cicle de la renovació i l’autodestrucció que sempre impulsa la ciutat cap a alguna cosa desconeguda i apassionant.

En resum, London – The Modern Babylon és una feixuga heroïcitat del muntatge que, de vegades, comet l’error de confondre la capital amb el país. Una postal preciosa i emotiva, però també aclaparadora i excessiva. I és que, per molt bonica que sigui, ningú no s’està dues hores mirant una postal.

EL MILLOR: El muntatge
LA FRASE: “One pound fish, one pound fish”, un immigrant pakistanès cantant les bondats de la llotja.




Planet Rock: The Story of Hip-Hop and the Crack Generation de Richard Lowe i Martin Torgoff


Cada música té la seva droga: El rock-and-roll tenia l’heroïna, el punk tenia l’speed i Leonard Cohen té la Viagra. Si preguntem a qualsevol raper quina és la droga preferida del hip-hop, la resposta només pot ser: el crack.

Planet Rock: The Story of Hip-Hop and the Crack Generation ens mostra, com un antic àlbum de família, com sorgeix aquesta relació. Com la família va augmentant i com alguns dels membres es fan grans i deixen enrere els vells costums. La figura clau és Ice Cube, narrador i productor, i probablement un dels pocs supervivents d’aquella generació que podria aconseguir amb una telefonada el testimoni de molts dels implicats.

Als finals dels setanta, principis dels vuitanta, la droga de moda era la cocaïna. L’elixir de l’èxit. La consumien els blancs als locals amb més exclusius, com l’Studio 54. Els negres del gueto no es podien permetre pagar el preu d’aquest polsim màgic que t’obria portes i conys a parts iguals. De manera que a algú se li va acudir una forma senzilla i barata d’adulterar-la, i així va sorgir el crack, la cocaïna del pobre.

Per una banda, Planet Rock explora amb un ritme àgil la influència icònica d’ Scarface i de les botigues de falsificació de Los Angeles, i com d’aquí es passa al bling-bling i als antibales de brodats de Gucci. Els camells de crack es converteixen en la icona de l’èxit del gueto. I com que tot cavaller necessita un joglar que canti les seves gestes, adopten el hip-hop com a banda sonora. Aviat, els Azie Faison, Ricky Ross i companyia se n’adonen que, a través del mecenatge, no només engrandeixen la seva llegenda, sinó que troben una font inesgotable de blanqueig de diners.

L’altre gran tema del documental és el tractament dels mitjans per part del que anomenen “epidèmia del crack”. Amb un hàbil ús narratiu de les imatges televisives, el documental denuncia com l’alarma sensacionalista de la premsa porta Bush pare a buscar refugi als braços dels cossos de seguretat. En un tres i no res, els carrers s’omplen de tanquetes i les presons de negres. Esclaten els disturbis de Los Angeles i tot vola pels aires.

En conclusió, una obra ambiciosa que aconsegueix el propòsit de resumir les relacions entre el hip-hop, la seva cultura i la seva droga, i enllaçar-ho amb figures d’actualitat com Jay-Z. Amb espai per a la denúncia als mitjans i al govern sense creuar la frontera del moralisme alliçonador, i amb un ritme i un reguitzell d’anècdotes que el converteixen en un film trepidant.

EL MILLOR: George Bush pare fent portar un camell davant de la Casa Blanca per “demostrar” fins on ha arribat l’epidèmia.
LA FRASE: “That madafaka stole my name!”, l’autèntic Freeway Ricky Ross, sobre el raper que ha suplantat la seva identitat fent-se passar per camell.



Uprising: Hip Hop and the LA Riots de Mark Ford

La voluntat d’Uprising: Hip Hop and the LA Riots és aprofundir en les causes dels disturbis que van començar el 29 d’abril de 1992 a la cantonada de Florence and Normandie, que es van estendre per tot Los Angeles durant sis dies, i que van provocar 7.000 incendis, més de 50 morts i el més semblant a una segona guerra civil que els Estats Units ha viscut.

El detonant segueix sent el mateix: El 3 de març del 1991, un afroamericà anomenat Rodney King és detingut per excés de velocitat. Després d’un intent de fuga fallit, és apallissat per cinc agents de policia. L’escena és gravada per un (alerta, concepte dels noranta) videoaficionat. Un any després, els oficials són absolts i la comunitat negra emet el seu veredicte personal: “Cops are gonna die, tonight”.

A pesar d’Snoop Dogg, carismàtic fins i tot com a veu en off, Uprising impacta, però defrauda. Les imatges aèries del transportista Reginald Denny sent arrencat del seu camió i estomacat a cops de totxo fins a provocar-li 91 fractures van ser emeses en el seu moment per televisió. Aquí són reemeses, ampliades i congelades per satisfer el morbo de l’espectador. És cert que el documental aporta els testimonis de Henry Watson, un dels agressors a Denny, que té un protagonisme desproporcionat al film. I de veus il·lustres de la comunitat negra, com Arsenio Hall, Too Short, KRS-One,  el sempre incendiari Ice-T o Nas (que un cop més, no perd l’oportunitat de posar-se davant la càmera). Tal vegada, el més meritori del film sigui haver localitzat les imatges d’un tal Matty McDaniel, un director de cinema amateur resident a South Central que va gravar els disturbis en primera persona.

Així i tot, Uprising fracassa en l’empresa de, si bé no legitimar, almenys justificar des d’un punt de vista sociològic la destrossa que va deixar a South Central, com si Gozilla hi hagués anat de viatge de fi de curs. El tema “Fuck tha Police” sona fins a fer-te sagnar les orelles i, al final, un es queda amb la sensació que la pregunta “va canviar alguna cosa?”, més enllà d’unes quantes dimissions, queda sense resposta.

EL MILLOR: L’anècdota de Tupac arribant als disturbis, disparant trets a l’aire i signant autògrafs enmig del caos.
LA FRASE: “A guilt trip after all that shit? Get the fuck out of here!", Henry Watson, agressor de Reginald Denny.



Fotografia de portada: Arxiu
Text: Magí G. Vidal
Correcció: Joanaina Font