16 de nov. 2012

CRÒNICA DEL FESTIVAL MiRA!

Visuals de Ragul

El MiRA d'aquest any va ser novament un èxit. Així de ràpid ja ho avancem i no us fem esperar al final per saber si realment ens va agradar molt, poc o gens. Som així de rucs i, en comptes de crear alguna mena de tensió en el text a fi de deixar-vos amb el dubte perquè continueu llegint fins al final, optem per tirar pel dret: mandrosos que mai fareu click al "Llegir més...", heu de saber que el MiRA! va anar molt bé i que diu que al final es casen! A continuació expliquem amb més detall per què estem tan contents de tenir un festival així a la ciutat.

Tot just porten dues edicions a les esquenes, però ja se'ls pot anomenar amb lletres grans. En una època en què els festivals no paraven de sortir com bolets, ells no van fer-ho. Potser era una estratègia per veure quins errors van fer enfonsar els altres i no fer el mateix. Ara sembla que han trobat aquell racó que buscaven i que cerca tot festival: la diferència.
No és cap novetat que el MiRA no és un festival convencional però anem a explicar perquè. Després de la magnífica escenografia que van dissenyar en l'edició anterior per a la sala principal, aquella estructura en la que els vj's tenien el seu espai de treball alhora que hi projectaven imatges al damunt, i que aconseguia, per la seva forma irregular, donar la idea d'unitat entre imatge i so; en la nova edició era lògic preguntar-se: i què coi faran aquest any per superar-se? Només entrar al recinte les presses eren més per veure l'espai, que l'artista, que una mica també. Aquest any, la infraestructura era una mica més austera que l'any anterior. Es van decidir per aprofitar tota l'amplada de la sala per dedicar-la a l'escenari, de poc més d'un metre d'altura - no us fieu massa del nostre càlcul -, que coronava la sala principal de la Fabra i Coats. Col·locada al damunt, una peça geomètrica força complexa servia de suport pels ja habituals mappings que els vj's projecten a l'escenari del MiRA, a més, dues pantalles circulars acompanyaven l'estructura a banda i banda. A l'esquerra els visuals, a la dreta l'àudio i entremig, la peça dedicada als mappings. Així van dissenyar un escenari totalment simètric, en el que l'eix n'era la gran i robusta estructura blanca que definia una clara separació entre música i visuals. Potser va ser això el que va passar a estones: que imatge i so, tot i estar coordinats, semblaven anar un per cada banda, tal i com va passar en l'accidentada actuació d'Eedl + visuals d'Alba G.Corral, en la que la videoartista va tenir problemes per poder projectar -a més de tardar en aconseguir-ho fer- i mentrestant Eedl estaven fent música com si res passés. Encara que aquests problemes tècnics van ser allà durant unes dues hores, finalment van poder arreglar-ho i tot va tornar a la normalitat.

La veritat és que la idea és molt bona. Molt. Estem cansats dels clubs en que projeccions convencionals actuen com una televisió en una casa amb molta gent, i aquest festival vol defugir d'això. Per desgràcia, però, no acaben d'aconseguir l'efecte ideal. Aquesta és en realitat una de les complicacions més grans de la vida, i ens podríem posar realment molt existencialistes si seguíssim per aquí, però tallarem dient tant sols que segur que la recerca de l'ideal és el que ens manté vius! D'acord, seguim: Ens dóna la sensació que l'estructura podria estar molt més aprofitada, per part dels videoartistes que hi han de treballar, i allò que sobre paper és una genial idea, a la pràctica acaba sent sorprenent tan sols una estona, però sorprenent al cap i a la fi. S'ha de tenir en compte la complexitat de la tècnica del mapping, però si ens posem rigorosos, hem de reconèixer que ja no es tracta d'una tècnica novedosa -recordem la Sagrada Família, per la Mercè, que encara que va ser un pèl lleig, van demostrar que es poden mappejar formes orgàniques- i els recursos que utilitzen els videoartistes són pràcticament els mateixos que el primer dia. A nivell visual, doncs, podem dir que les expectatives que teníem no es van complir, va ser més aviat una mica fluix i es va trobar a faltar alguna cosa que anés més enllà de geometria del propi escenari, i és que la majoria de projeccions no fugien d'aquella imatge creada digitalment i que, en néixer de factors musicals, no deixa de ser matemàtica i geomètrica. Opinem que, en aquest sentit, una de les actuacions que més ens va fascinar va ser la de Floex, aquesta banda d'origen txec va sorprendre la majoria per la seva qualitat musical, en la que una bateria, un clarinet i un clarinet baix, a més de la veu d'una noia, sonoritzaven amb un punt de jazz tota mena de delicades il·lustracions, fetes amb aquarel·la i que es projectaven a l'escenari: tant a les dues pantalles circulars, on l'imatge es repetia; com a la peça dedicada al mapping, sobre la qual el vj de la banda es va atrevir, com pocs van saber fer-ho, a projectar també imatges orgàniques i a potenciar que la narració que creaven els seus dibuixos continués també allí al damunt.

Floex a la Sala Principal (aquestes línies blanques de la dreta són part del mapping.
En aquesta sala hi ha a criticar la no-escenificació de l'actuació de Lucrecia Dalt que, encara que a nivell sonor va mantenir-se en el seu bon nivell de sempre, va tocar ella sola sense cap visual projectant-se però és que també sense cap mena d'il·luminació decent.

Deixant de banda la sala Principal, una de les novetats d'aquest any era l'existència d'una altra sala, una petita joia! Molt més humil que la gran i sense oferir la possibilitat de fer mapping -tampoc calia- donava l'oportunitat de projectar a tres nivells, ja que damunt de l'escenari, davant la taula des de la que es llançava música i visuals, hi havia col·locades dues pantalles altament translúcides que permetien servir de suport de la imatge projectada, a més de deixar-la passar a través seu i permetre així que es projectés també sobre el què hi havia al darrere: dj, vj i paret (que funcionava com una tercera pantalla). Tot i que aquí la música era una mica més dura i seriosa que en la sala principal, i nosaltres érem més partidaris de la principal, a nivell visual aquesta funcionava perfectament. Sense complexitats, ni complicacions. D'acord no hi havia mapping i era realment sintètica però l'efecte que causava era genial te'l miressis des d'on te'l miressis. Era interessant, sobretot, en aquells casos en que les imatges projectades eren sobre fons negre, de manera que no es marcava en l'espai els límits del marc de projecció. De dibuixos i colors infantils, l'actuació que vam veure que millor va encarar-se amb l'escenari va ser la de Ragul.
Ragul a la Sala Petita


En l'espai que l'any passat es va utilitzar com a sala d'instal·lacions, aquest any hi ha la sala d'exposicions de la Fàbrica de Creació Fabra i Coats, on s'hi troba instal·lada "Això no és una exposició, tampoc", així que les instal·lacions del MiRA es van situar en un espai diferent, permetent-nos descobrir més zones d'aquesta enorme fàbrica. Així com en les actuacions en directe es buscava fer de la imatge i del so un binomi sense arribar a aconseguir-ho en la seva totalitat, sí que considerem que es va arribar a aquest objectiu amb les peces que es mostraven en aquesta nova sala. Tant sols dues: la potent partícula d'Alex Posada i l'interactiu de Device. Aquest últim era nou per a nosaltres, mitjançant un comandament es podia guiar una peça quadrada i plana pel mig un requadre a la paret, delimitat per una projecció. Era com un joc, la projecció interactuava amb la peça blanca que era conduïda per algun usuari i quan aquest s'apropava a un micro per fer sorolls, aquests s'amplificaven enormement omplint a sala d'un soroll tan dens com el que crea la Partícula de Posada. Durant l'actuació de la Partícula es parava el so de l'interactiu de Device per a que no es solapessin, però era interessant veure com el so de la partícula era captat pel micro de la peça de Device i, per tant, interactuava amb aquesta.
De nou vam aplaudir el solo de la Partícula.
Al fons: l'interactiu de Device.
En primer pla: la partícula de Posada en ple funcionament.
Un element important d'aquest espai era la màquina de fum, que no sabem ben fer quin sentit hi tenia però que anava ennuvolant la sala creant un ambient de caire místic un pèl estrany. Encara que ho diem així, ens va agradar molt la presència d'aquella productora de boira mig amagada i discreta que ens va fer pensar en els hiverns de Vic (som d'Osona).

Honestament hem escrit tot això sense pèls a la llengua perquè sabem, per l'experiència de l'any passat, que el MiRA és un festival que sap créixer d'aquestes crítiques, que les valora i que de ben segur ho tindrà en compte de cara a la propera edició. Aprofitem per felicitar-los per aquesta actitud, que això els donarà l'oportunitat d'oferir un MiRA cada vegada més gran i interessant!

Fotografia de portada: Anna Dot
Text: Anna Dot i Sergi Egea
Correcció: XX