30 d’oct. 2012

SALVAVIDES #3 “NOW” DELS DEXYS



Hi ha dies que odies els teus amics, a mi em va passar aquest estiu després d'anar a Londres. La primera –i única- vegada que hi he anat va ser fa un parell de mesos, amb 30 anys. Per què coi ningú m'hi havia arrossegat abans? Ja, principalment és culpa meva. Però hi ha coses que en què s'ha d'insistir, hòstia. En fi, un dels motius pels quals encara no havia acabat mai a Londres era perquè tinc (tenia) una por total, absoluta i comprensible als avions. Que allò voli no-és-normal, és de calaix. Però vaja, la qüestió és que vaig agafar aquell aparell ideat per Belzebú per anar a la capital del futbol i els fish'n'chips (els de Berwick St, al Soho, els millors). Òbviament l'opció cotxe estava descartada per 1) mandra i 2) més mandra. Aquesta és la imatge del Salvavides d'aquesta quinzena: Terminal 2 de El Prat, esperant d'agafar l'avió, amb una bola de la mida d'un meteorit a la panxa i símptomes evidents d'un probable d'atac de pànic imminent mentre espero. Solució: L'Ipod joder, que tinc el nou disc dels Dexys. Mig orfidal, play i l'avió es posa en marxa.



I va sonar “Now” de bones a primeres, i em va acompanyar tot el vol, i tota la setmana a Londres. I va ser genial. Caminant com un autèntic sonat per veure-ho absolutament TOT, jo i el col•lega que m'acompanyava, mentre no parava de ressonar la melodia i un crit de guerra: I got to go, We got to go. I sempre amb un somriure a la boca, perquè la música dels Dexy's Midnight Runners t'hi convida, a riure. I vaja, que els Dexys treguin disc és una de les millors notícies que poden existir al planeta, per tants motius que gastaria les tecles de l'ordinador. Aquests, els més importants:

- Que en Kevin Rowland està . Depressiu, amb tendències a la politoxicomania, solitari i de mal humor crònic, Rowland és un tio admirable, admirable perquè ha escrit algunes de les cançons més meravelloses que s'han fet mai i ell és Dexys. La banda és Kevin Rowland. Això sí, segurament deu ser una persona que si la coneixes cara a cara deu acabar -amb el temps- caient-te fatal. Me la sua, no em passarà mai i, per tant, em limito a quedar-me amb la idea que és un fotut geni.

- Hi ha una generació -la meva- que mai ha viscut el llançament d'un disc de Dexy's Midnight Runners. Quan surt Don't Stand Me Now, a banda de tenir zero repercusió comercial, servidor tenia la tendra edat de 4 anys. Sí que és cert que posteriorment Rowland va llençar un parell de discos en solitari. El segon d'ells (amb Creation) amb la pitjor portada de la història, o com a mínim una de les més gayers. Per això, després de passar-nos tant de temps escoltant amb devoció els seus discs an tics, el fet de viure la sortida de One day I'm going to soar et fa sentir part del seu present i no només del seu llegat. Escoltar discos antics és genial i súper educador, de fet el 90% d'LP's que escolto tenen com a mínim 10 anys d'antiguitat. Però no són la meva època, molts m'han arribat tard. Aquest, no. Com a mínim aquests Dexys els viuré ara, com tothom.

- Poder afegir cançons a al seu catàleg de hits atemporals és, per si mateixa, una notícia excel•lent. “Celtic Soul Brothers”, “Tell Me When My Light Turns to Green, “Seven Days Too Long”, “One Way Love”, “There, there, My Dear”, “Jackie Wilson Said”, “Plan B” (... i en Jimmy, i el seu solo), “Come'on Eillen” -paro, que les posaria totes- ja no se senten tan soles. Potser no ho necessitaven però s'agraeix eternament renovar catàleg.



Els Dexy's Midnight Runners, época gloriosa de la new wave amb “Searching For The Young Rebels”

“Now” parla d'amor, d'una història que s'ha anat arrossegant al llarg dels anys però que per covardia o per seguir les regles socialment establertes, mai ha arrancat com ho hauria d'haver fet. Tot i això, l'estima sempre ha sobreviscut als entrebancs que et posa la vida. Rowland ens introdueix la trama a Irlanda a la dècada dels 40 - Well it was way back in the 40's from the western part you came, and in them rocky fields of Connacht our ancestors were no more than slaves i quan dic que ho introdueix és així, perquè la cançó ho necessita, amb un violí i un piano abans de començar l'acció.

A l'avió mentre ens enlairàvem ja ho pensava. Bé, allà no, que no deixen ni escoltar música (maleïts!) però sí després. Rowland ha mutat la seva veu, vés a saber si per la mala vida o el simple pas del temps, però ja als primers segons de cançó ens ensenya un to més greu, menys festiu i histriònic, més de soulman clàssic. Un cop ho tenim tot contextualitzat comença el nou disc dels Dexys.

És així, amb un “Attack! Attack! I said attack! Attack! que sona a dues veus mentre entren bateria i instruments de corda i t'ensumes aquella aroma de cançó gran, de puta cançó salvavides. Sabeu quan escoltes alguna cosa per primera vegada i ja saps que en serà una de centenars? Doncs aquí ja hi hem caigut, els Dexys han tornat i a nosaltres ens fa immensament feliços.

Oh I know that I've been crazy and that cannot be denied,
but inside of me there's always been a secret urge to fly,
You see I dreamed about things, the brightest things,
I know(I know?) You know what I mean,
Cos in my youngest years it seemed to me that anything was possible.




Kevin Rowland, orfebre de hits i home rehabilitat


Celtic soul amb el que els Dexys ens tenen a tots movent el cap, el cul i el que faci falta, i només portem un minut de disc. Rowland justifica el que està a punt de passar. Perquè tu saps (sí, ho saps) el que et diré a continuació: (I got to, you got to) Everybody's got a different role now, one thing I got to say to make you know, "I love you so”.

Me la sua el que estiguis fent, el que haguem fet i el que hagi passat: t'estimo i t'ho dic i ho hem de fer: I got to, you got to. I què hem de fer? Doncs marxar, junts, on sigui, però junts. Un es fa una imatge mental d'una persona gran agafant la maleta -i el valor- per recuperar una història que s'ha mantingut viva malgrat tot. Qui sap si una metàfora dels mateixos Dexys o de la vida d'en Kevin Rowland, això no ho sabrem si no ens ho explica. Però arribats a aquest punt ja és una mica igual, perquè la secció de vents en ha atrapat i el “I love you so” no sortirà del cap en molt de temps. Ja tenim un tema soul perfecte en què els de Birmingham afegeixen els seus tocs personals, intransferibles, elements propis que els han fet diferents, és aquella melodia de violí que es repeteix una vegada i una altra. Aquella melodia.

I la música va pujant i baixant, com la història, però encara no sabem si amb final feliç. Ell, òbviament, insisteix amb aquest “ho hem de fer, HO HEM DE FER”, però ella no ho veu clar: I got to go...We've got to go...I don't want to go. , un diàleg -que no acabo de tenir clar si interior o entre la parella- trepidant, de crits, insistències i reinsistències, una conversa musicada d’aires Northen super intensa a ritme de trompeta i amb Rowland deixant tota la veu que li queda.

I ja ho tenim. Darrera frase: Oh! Alright then



Ha guanyat, hem guanyat. I la derrota s'ha tornat victòria, i la decisió ha vençut la covardia. Perquè les coses, de vegades, acaben bé i deixar-ho tot per llançar-se a l'aventura és l'opció correcta. Algun dia també ens toca vèncer a nosaltres, no? I nosaltres, a la nostra manera, també vam guanyar en aquell viatge a Londres.

... per en Jaume, company de milions de batalles, amic incorruptible i home que em va aguantar a l'avió. WE GOT TO GO, bro.



Foto: La funda de l'Oyster que va aguantar tot el viatge
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Joanaina Font



1 comentari:

Marta ha dit...

Super fan d'aquesta secció!