16 d’oct. 2012

SALVAVIDES #2 JURASSIC 5


Escrit quasi exprés. Tenia -tinc- quatres posts començats per a la secció d'aquesta quinzena, però avui, contra tot pronòstic, ha reaparegut en els meus records una banda que no em va canviar la vida, però amb la qual sí que va començar un cicle, una etapa. Potser la més excitant i divertida de la meva vida. Segur. Avui tornava d'escalar pel Priorat durant aquest pont amb els amics. Ells, els de sempre, els que porten tota la punyetera vida allà. I als pobres sempre els turmento amb variats quilomètrics de música pop que segurament no suporten, però pels quals mai es queixen. Que el cotxe sigui meu deu ser el motiu principal del seu sorprenent silenci. Però al que anàvem. Mentre enfilàvem l'últim port de muntanya abans de calçar-nos els peus de gat he tret el CD que sonava -els Housemartins expulsats, perdoneu-me- i els he dit: “eh, aquesta va per vosaltres”.


“We be the crew, guess who, the Jayou. R-A-double-S, I-C, we're in the place to be, it don't stop. We got the rhythm that makes your fingers snap”. I tots han fet “oh!”, i hem ballat fent l'imbècil tot el tema. Uns moments màgics que m'han fet recordar, és clar, aquella època en la qual el rap va entrar en mi, en nosaltres. I va ser amb Jurassic 5, el primer grup amb el qual vaig dir: “Eh, això mola. Mola molt, de fet”.

Fa quinze anys, els que avui anàvem en aquell Totoya Yaris destartalat i massa brut érem una colla d'skaters d'aquests que segurament ara em caurien malament. Crèiem que Kids d'en Larry Clark era la millor pel•lícula de la història (potser no ho és, però segueix sent top), que a la tele només hi podies veure vídeos VHS de patinadors fent trucs de switch i que el hardcore era la única música potable al món. Pensava: “com pot ser que NOFX no sigui la banda preferida de, no sé, tothom?”. Però les modes canvien, i quan navegues perillosament entre l'adolescència i la joventut t'influeixen més que cap altra cosa. Nosaltres no érem cap excepció. El rap era el que es portava a la comunitat skater i tard o d'hora acabaríem caient. Però costava. Ni els Cypress Hill, ni els House of Pain. Ni els Wu Tang Clan, que després serien -són- banda favoritíssima. Els primers que em van fer rotar el xip noranta graus van ser els Jurassic 5.


Els Jurassic 5 en una foto promocional del seu segon disc.

Era el seu primer disc -títol homònim- i allà s'intuïa alguna cosa diferent a tot allò que havia escoltat abans. No tenien pinta de mafiosos, no apareixien sorollets de trets de pistoles als seus discos i, el mai vist per mi fins aquell moment, no utilitzaven samples de bandes sonores de pel•lícules de gàngsters. Eren optimistes, divertits, intel•ligents i en escoltar-los tenies ganes de ballar, de saltar, de somriure i no de ser el més dolent de la ciutat, que era el que, per desgràcia, a mi m'havia arribat abans. Tot això ho vaig entendre més tard, òbviament, però en aquell moment va ser la primera cançó de hip-hop - “Jayou”, dels Jurassic 5- que em va fer sentir còmode.

Naturals de Los Angeles, els Jurassic 5 van representar, mentre van estar actius, la majoria de les coses positives i que haurien de ser innates de la música rap. Sobretot la fidelitat incorruptible a les dues úniques ideologies amb les quals sempre has d'estar d'acord, amb les quals val la pena compartir trinxera, vaja: el compromís social i l'amor per la música negra. Chali 2na, Marc 7 i Soup escopien rimes iròniques i punyents, però ho feien “d'una altra manera”, ho feien com ja ho havien fet abans els De la Soul o els ATCQ, amb un sentit positiu, radical però amable. Veritats com punys amanides de jazz i soul. I de festa, és clar, que la música està per gaudir-la. En època de bloods i crips de la costa oest i samurais de Nova York, ells eren l'esperança d'una herència que no havíem de perdre. No eren els únics, eh, els acompanyaven una munió de bandes -molt més importants que els Jurassic 5- de les quals jo, després, en seria fan absolut, com els The Roots, en Common o tota la tropa de Rawkus, la discogràfica indie per excel•lència de principis dels 2000. Vaig ser absolutament fan de tot el que treia Rawkus (inclòs va treure el primer single de -atenció- Eminem, quan aquest era una llegenda de les batalles de micro obert). L’obsessió era de tal mesura que durant una època els meus amics em van dir el Rawkus, ja que em comprava tot el que treien de forma compulsiva. (Nota mental: On coi deuen ser tots aquells CD?).



La banda de Los Angeles es va separar l'any 2007 amb 4 LP d'estudi.

Però el que a mi em fascinava més de Jurassic 5 eren, sens dubte, les seves produccions. Aquells bombo-bombo-caixa, aquelles bases robades del millor jazz que després escoltaria tantes i tantes vegades a Dj Premier i a Guru (EPD) amb Gangstarr. Glòria pura. Aquella gent en sabia, de música, es palpava, ho notava, i el millor de tot plegat, feien de professors perfectes i antiacadèmics de la millor tradició de la música negra nord-americana. La millor escola, gent, ho prometo. Agrairé eternament a Cut Chemist i Nu-Mark (ara dos productors i dj contrastadíssims, però que llavors començaven) el fet d’haver-me descobert un món nou que desconeixia, que és extremadament ric i que ara forma part important de la meva vida.

La meva relació amb els Jurassic 5 no va ser tan llarga com s'esperava després d'aquell primer disc. A Jurassic 5 LP el va seguir un altre disc majúscul com era Quality Control i aquí el nostre amor es va acabar. Quatre anys després, ells havien canviat -una mica- però jo també -molt-. Altres bandes de rap més experimental com els Company Flow, tot el que treia Def Jux o el que posteriorment van fer gent com en J-Dilla (EPD) o en Madlib van ocupar les meves estones de rimes i enormes porros de marihuana. I així, a poc a poc, el rap va anar passant a un segon terme a la meva vida, o tercer, o quasi residual com és ara. Van ser 7 o 8 anys en què el hip-hop no va salvar la meva vida, però sí que hi va posar gran part de la banda sonora. Ho vam escoltar tot. TOT, de debò. Underground, gangsta, els clàssics, experimental, Nova York, LA, Atlanta, Detroit. Fins i tot vaig comprar cd de No Limit o Death Row Records. T’adones que has arribat “al final” el dia que tens un disc de nadales d'Snoop Dogg a casa. I jo el tinc.



I tot això -una vida rodant sobre taules d'skateboard als carrers de Barcelona- va ser amb tota aquesta colla de negres acompanyant-me. La millor època, amics. Uns amb pintes de malcarats, altres que semblaven bones persones, com els Jurassic 5. Aquesta és la nostra manera de recordar aquells dies. Amb ells, que en van ser tant i tant protagonistes.

... va per els que sempre hi són. Fa 15 anys i així seguiran, passi el que passi.

Fotografia de portada: La taula d'skateboard que encara conserva en Jordi
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Joanaina Font