2 d’oct. 2012

EL SALVAVIDES #1: "YOU COVER'S BLOWN" DE BELLE & SEBASTIAN



No recordo quina va ser la primera vegada que vaig llegir que una cançó, un llibre, una pel·lícula, ALGO et podia salvar la vida. Tampoc no vull restar mèrits -i honor- a les persones de qui ho he sentit abans, tots ells admirats per un servidor i que són amics directes o indirectes de Gentnomal: Kiko Amat, Miqui Otero, Quique Ramos o Martí Sales. Companys, rebeu la meva admiració amb el nom d'aquesta nova secció, amb la qual em reincorporo en aquest bloc que en el seu dia també em va salvar la vida (d'altres també me l'ha treta, però aquesta és una altra història). Lliçons eternes i acompanyants infatigables. Mesuradors de sensacions i salvadors -valgui la redundància- en moments trencats. Allò a què ens aferrem quan estem apunt d'ofegar-nos o que simplement ens fa la vida millor, més agradable. A partir d'ara -i esperem que amb regularitat- us aniré explicant diverses creacions artístiques que a mi -sí, a mi- m'han salvat la vida. La secció més egòlatra del món? Segurament, però qui sap, potser poden salvar-ne alguna més, a banda de la meva.

Començo amb “You cover's blown” de Belle & Sebastian.

Però, ei, que aquí tampoc he vingut a explicar la meva vida normal i rutinària (que, a part, sé que us importa una merda). El que faré serà estalviar-me detalls personals -que per això ja existeixen els psicòlegs, els terapeutes i els capellans-, i centrar-me directament en la creació, encara que alguna vegada sigui indestriable de la pròpia existència. Vaja, sí, una excusa com una altra per venir a parlar d'allò nostre, del nostre llibre. Del “todo nos parece una mierda menos lo vuestro”.

Belle & Sebastian és una de les millors coses que ha passat a la música pop els darrers 15 anys. Afirmació subjectiva? Moltíssim, però no hi ha res menys objectiu que decidir per què una cosa ens agrada o no. És així i ja està, no cal donar-hi voltes. En aquest cas m'atreveixo a escriure-ho sense por a equivocar-me, ja que hi ha tres raons definitives -i externes a la meva devoció quasi malaltissa per aquesta banda- que m'auxilien per dir tal cosa:

1- Tigermilk (Jeepster, 1996) és la màxima expressió de l'amateurisme pop de cambra. El pop d'escoltar, de sentir, de gaudir, de posar al tocadiscos. El pop que et fa feliç i que copula alegrement amb el folk al seient del darrere del cotxe. Però el folk que mola, dic.

2- Una vegada vaig llegir una entrevista als The Wave Pictures de l'anteriorment citat Kiko Amat on l'escriptor de Sant Boi afirmava: “Mira lo que pasó con Belle & Sebastian el día en que Stuart Murdoch inauguró su perestroika compositiva: desastre total y discos cada vez más mediocres”. Hi estic relativament d'acord, es real i comprensible afirmar que els seus discos han estat pitjors des que Murdoch va deixar de composar totes les cançons. Però oju, no ha estat un desastre total, podem salvar vuit milions de matisos encantadors i encisadors de les noves composicions. Stuart Murdoch és un geni pop contemporani, un visionari delicat dotat d'un talent enorme. PUNT.

3- La melodia. Les seves tornades i melodies estan a l'Olimp de les més dolces i enganxifoses (llegeixis aquí com a no-pejoratiu), brillants i càlides. Allà, allà amb els Teenage Fanclub i companyia, compartint les ments més interessants del pop contemporani. Aquelles tornades que et fan tancar els ulls, somriure i fer que no amb el cap mentre les escoltes. M'enteneu, oi?

Al que anàvem, Belle & Sebastian té tantes cançons salvavides que se'n podria fer un llibre i no una secció a un webzine com aquest. “We ruled the school”, “Dog on wheels”, “I'm waking up to us”, “Dress up in you”. Realment no acabaríem. Però a mi me l'ha salvada “You cover's blown”, una cançó que precisament no és de la seva primerenca -i indiscutiblement més interessant- època. A més, sona prou diferent del que han anat fent sempre.



Stuart Murdoch, cofundador de Belle & Sebastian i pintes de fucker nivell supersaian.

Situem-nos: Belle & Sebastian venia de tres relatives decepcions, Foald Your Hands Child, You Walk Like a Present, un LP que, malgrat ser un molt bon disc, quedava un esglaó per sota de les seves tres primeres referències. Era el seu primer àlbum després de la deserció d'Stuart David (cofundador -amb Murdoch- de la banda) per dedicar-se a la literatura, i després de l'èxit de The Boy with the Arab Strap -primera entrada dels de Glasgow a les llistes britàniques de vendes. Un disc gravat amb massa pressa, però que mantenia intacte l'encant de la banda. El drama seria el que vindria després amb Storytelling, una banda sonora a la qual Murdoch va dedicar molts esforços i que és un indiscutible invent fallit del qual podem salvar poques coses. Tercer punt, la marxa d'Isobel Campbell del grup després d'una rallada considerable abans d'un concert a San Francisco. Amb ella deia adéu el seu violoncel i la seva veu sovint apegalosament irritant, encara que quedarà per a la memòria el duet vocal amb Stuart Murdoch a “Sleep the Clock Around”, una cançó de ruptura intrínseca de parella -llavors sentimental- i que marca un dels moments àlgids i indubtablement més emocionants de la carrera dels escocesos.

L'any 2003, Belle & Sebastian ja no era la mateixa banda del Tigermilk, la que feia un concert al semestre -cada un més dolent que l'anterior-, un dels primers grans fenòmens del boca-orella de l'escena indie internacional, el secret més ben guardat de Glasgow. El combo escocès era un grup -quasi- de masses que abandonava el seu minúscul segell de sempre -Jeepster- per una indie-major com Rought Trade (discogràfica que havia editat els Smiths, paraules majors) i al qual l'escena independent havia quedat petita. Stuart Murdoch s'havia cansat de bolos mal tocats i de produccions despulladíssimes. Volia fer un pas endavant, un adéu a l'amateurisme i un hola al pop de masses, això sí, sense perdre un gram d'elevació, d'elegància o d'entusiasme d'unes composicions excel·lents. Per això es va buscar un productor d'èxit -i de dubtós origen indie- com Trevor Horn (creador de bandes prefabricades com T.A.T.U. Sí tios, ho heu llegit bé, les T.A.T.U, dues ruses que es fotien el lote al final d’una cançó aberrant), es va allunyar definitivament del folk del Sinister i va petonejar-se amb el twee-pop, el pop orquestral i la música més ballable.

I així va ser, Dear Catastrophe Waitress és el primer disc dels nous Belle & Sebastian. Un disc que ja voldrien fer el 90% de bandes de pop independent actual, però que esquartera l’essència de la banda. Oju, que és un disc collonut... Però ja no era el mateix, el grup havia canviat per sempre. I sí, una cançó extraordinària com “I'm a cuckoo” n'és el millor exemple.


La banda de Glasgow encara amb Isobel Campbell a les seves files

En aquest context apareix “You'r covers blown” com a peça descartada, segurament per la seva durada -la veritat, ni idea- i que arribaria a les meves mans via The Books, un EP que treuen just després de Dear Catastrophe Waitress , també amb Rought Trade, i que produeix Tony Doogan (responsable dels quatre primers discs dels de Glasgow). Miguel de Cervantes va escriure en boca del Quixot que Tirant lo Blanc era el llibre total. Total perquè ho tenia tot: aventura, comèdia, romanticisme, lliçons d'amistat, intríngulis polítiques. Tot. “You cover's blown” és el Tirant lo blanc del pop, ho té tot. Abans que el talibanisme medieval vingui a buscar-me a casa amb forques infestades amb foc, deixeu-me explicar.

Són tres cançons en una, ben diferenciades i ordenades. Una primera que comença amb una línia de baix impepinable que camina cap a una tornada pop perfecte. No, de debò, que és perfecte, que no es pot fer millor. Que és LA TORNADA. Murdoch relata el que un hauria de fer en un dia “d'aquells”, d'aquells en què necessites cançons com aquesta. “Do what you want and write a little poem. Write down a list of things you want to do. Leave it in work because you want to live a little”. Finalment arribem al consell de vida, sempre arriba en aquests casos. Per uns, una estupidesa de proporcions tsunàmiques, per mi, la puta vida.

Hey lady, put the phone down
Cancel all operations
Tell your friends to cool it
Your cover's blown I want to see you alone.


I com t'ho diu, el molt cabró. Et fa ballar, et fa somriure, et fa emocionar. No li doneu més voltes, és una obra d'art i només portem un fotut minut de cançó. I comença la segona part, més funk i absolutament ballable mentre tot va girant en moments d'intensa melancolia. “My baby doesn't look at me. The way I want her to look. She doesn't comprend. My baby's got it going on”. I PAM, un altre canvi per accelerar-ho tot mentre la història fa un gir inesperat: "The dj's picking up speed. That's something I just don't need”. Ho ha tornat a fer. I parla d'infidelitats i d'amors perduts, però tot acaba amb el mateix: "Hey lady, put the phone down. Cancel all operations. Tell your friends to cool it”. Els dos minuts finals completen la cançó, amb els cors de la Sarah Martin i l'Stevie Jackson als moments més pop de tot el tema.

Una cançó d'esperança a temps millors, d'“espavila col·lega i deixa de mirar tele-sostre”, una peça que t'omple de vida quan tens la barra d'energia tremolant en reserva. La que et fa aixecar del llit, la cadira o el sofà i et diu que facis el favor de sortir al puto carrer i començar de nou: truca a la penya, que ja estàs bé. Un refugi d'esperança gràcies a la musica. I això és el que mola, que aquesta sensació que va tenir un servidor amb “You cover's blown” l'haureu tingut vosaltres amb un munt de cançons diverses al llarg de la història. AQUESTA és la puta grandesa.

6 minuts d'elegància, de melodia, de saber fer (passo d'escriure-ho en francès, per qui m'heu pres?). 6 minuts de pop, de música negra, d'influència soul i funk, de la millor tornada de la història. 6 minuts que m'han descrit. 6 minuts m'han salvat la vida.




* “You cover's Blown” està inclosa dins l'EP The Books (Rough Trade, 2004) que els de Glasgow van treure després de Dear Catastrophe Waitress. Si compreu l'edició en 7 polsades ve acompanyada de “Wrapped up the books”. Si, en canvi, ho feu en CD, a aquestes dues se'ls suma una inèdita -i tendra- “Your secrets” i una versió instrumental que es pot obviar bastant.

* Tots els EP i singles de Belle & Sebastian són absolutament imprescindibles i els recomano des del més fons de les meves entranyes.

* Menys “White Collar Boy”, que és tan agradable com una ganivetada a l'apèndix.

... per a la Laia i en David, que a base d'insistir ja són una mica fans de Belle&Sebastian. Per obra i gràcia d'aquesta cançó, és clar.

Fotografia de portada: Arxiu
Text: Jordi Garrigós
Correcció: Joanaina Font

4 comentaris:

Anònim ha dit...

M'encanta aquesta cançó!

Anònim ha dit...

Gran article per una GRAN cançó!!!

Anònim ha dit...

Coneixent el Jordi casi em cau la llagrimeta al llegir-ho.

GUAPO!

M.C

Albert ha dit...

Sense desmereixer el que hi havia. El bloc amb en Quique, el Bafalgon i la tornada del Garrigós va pel bon camí.

Felicitats per l'article!