16 d’oct. 2012

EL CRIT DE LA SELVA

Las Ruinas
Groarrr!
Any: 2012
Discogràfica: El Genio Equivocado


Que l'enèsim recopilatori dels Rolling Stones es tituli Grrr! i coincideixi en el temps amb un nou disc de Las Ruinas que porta per nom Groarrr! és una cosa semblant a un regal del destí per als que escrivim sobre música, perquè, efectivament, si la històrica banda anglesa ja no passa d'un grunyit, els de La Sagrera són un rugit d'allò més ferotge i sorollós.

De fet, als anys seixanta, Las Ruinas haurien estat uns The Sonics, The Seeds, i fins i tot uns The Stooges. Ara, però, al segle XXI, i amb Ramones, The Cramps, Parálisis Permanente (als quals van versionar a La [2] el passat mes de juny), The Jesus and Mary Chain, i un munt de bandes estatunidenques de noise-rock dels anys noranta havent-los precedit, el seu so agafa dimensions decibèliques més punxants i eixordadores que les d'aquells pioners garatgers.

I és que aquest nou i tercer àlbum del trio de "heavy pop" barceloní conjuga les virtuts sonores dels seus predecessors: alhora que sona àrid i granític com Butano! (2010), té l'agilitat de les peces de Disco de autoayuda para mutantes (2011).

Pel que fa al llistat de cançons, i com ja vam avançar a l'article que els vàrem dedicar al mes d'agost, el disc comença com un veritable greatest hits per als qui els hem anat veient en directe el darrer any i mig: el rock macarra "El problema", el deliri negre i punk "Mi vecina es una asesina", "Se remata un corazón" i la seva melodia vocal estil Los Brincos, el fabulós riff guitarrer d'"Insecto"... Temes curts, directes, verinosament encomanadissos, i sobradament testats en viu. "Lo-Fi" (paradoxalment, la peça de so més pulcre de tot l'àlbum) i el concís, frenètic i sarcàstic ("En tu club de fans / sólo está tu madre / (...) / adórate / disfrázate / véndete / suicídate") single de menys d'un minut "Club de fans" són les úniques dues "velles conegudes" que queden per a la segona meitat del disc.

Com a novetats més inusuals trobem l'instrumental "Ayahuasca", una cosa semblant a The Shadows -sense Cliff Richards- descobrint ritmes krautrockers, o la deriva psicodèlicocòsmica d'"OVNI".

Els que sí segueixen la línia estilística habitual del grup són "Ahí viene", que es postula com el seu "I'm waiting for the man" personal ("Ahí viene mi amor / por la plaza del Sol / me trae algo mágico / en una bolsa de plástico / y ya me siento mejor"), o "El monstruo del pantano", que reforça la temàtica de crònica negre i ciència-ficció de sèrie B, tan pròpia del psychobilly, que tenen una bona quantitat de les peces d'aquest treball (mutacions, assassines de secció de successos, monstres, ovnis...).

Agitat, efervescent, i físic com el seu onomatopeic títol, Groarrr! entra com un glop -34 minuts- i convida al replay continuat. Millor mèrit no pot tenir un disc d'èxits en potència com aquest.

Text: Arnau Espinach
Correcció: Joanaina Font