24 d’oct. 2012

'DOWNTON ABBEY' TREPITJA L'ACCELERADOR


El fulletó de luxe britànic de la ITV ha iniciat una tercera trepitjant l’accelerador a fons, fent oblidar als espectadors els dubtes sobre la deriva de la sèrie, sorgits durant una segona temporada de rumb erràtic i argument intranscendent. Després del període d’impàs que va ser la darrera temporada, els guionistes han tornat disposats a tot, ja no queden personatges sagrats i tan els dóna que l’espectador s’aprimi un quilo a base de plorar desconsoladament pel destí tràgic dels protagonistes. Downton Abbey ha donat un cop de puny a la taula per recuperar el seu tron com el millor culebrot de la televisió.

Ja sabem que els americans es desfan com la mantega en temperatura ambient en sentir l’accent britànic. Si a més el propietari d’aquest parlar té un punt aristocràtic és ben probable que en menys de cinc minuts tingui davant seu una estora vermella per trepitjar amb pas ferm el terra nord-americà, sempre més informal. El favor del públic nord-americà, desencadenat arran de l’estrena de la sèrie a la PBS, ha estat cabdal per convertir la producció en un fenomen fan global. La demostració final d’amor nord-americà va tenir lloc a la darrera edició dels Emmy, quan la sèrie va fer un salt en aconseguir la nominació com a millor sèrie dramàtica (anteriorment, havia estat nominada com a minisèrie, una categoria que es percep com a inferior).

La consagració de la producció britànica dins l’elit de les sèries dramàtiques no ha sorprès ningú, malgrat que molts la troben injusta, sobretot tenint en compte la fluixa segona temporada, que va estirar fins a l’extenuació trames que s’arrossegaven gairebé des de l’episodi pilot.

Sembla que els guionistes han entès el toc d’atenció de la crítica i es volen fer perdonar els seus errors amb una tercera temporada que aposta pel drama sense contemplacions, una redempció que es va començar a intuir amb l’especial de Nadal. Ara que ja tenim Matthew i Mary arreglats, o això sembla, és el torn de donar una mica d’espai a altres personatges que, fins ara, s’havien de conformar amb engrunes argumentals. El cas més evident és el d’Edith, també coneguda com la gran loser de Downton i musa dels defensors de les causes perdudes, que per fi està gaudint d’una història mínimament coherent. Evidentment haurem de seguir pagant el peatge de suportar la història carcerària del Sr. Bates, però el pagarem amb gust si la recompensa són capítols tan rodons com els primers cinc d’aquesta temporada.

L’embranzida que els guionistes han donat a la sèrie no oblida a l’autèntica reina de la funció, l’actriu Maggie Smith, que dóna vida a la comtessa viuda de Grantham, el personatge preferit de tot bon seguidor del drama. Ella, que sempre aconsegueix fer riure a l’espectador amb les millors frases lapidàries, ens ha fet estremir en aquesta tercera temporada amb una de les escenes més tristes i subtils de la sèrie.

Downton Abbey ha superat la Primera Guerra Mundial convertint-se en una llar més fosca i crepuscular. La tensió dramàtica no ha deixat de créixer i ha recuperat l’esplendor dels seus inicis.

Fotografia de portada: ITV
Text: Alejandra Palés
Correcció: Joanaina Font