16 d’oct. 2012

DAEVID ALLEN, NOW IS THE HAPPIEST TIME OF YOUR LIFE PART II


A la primera part de l’entrevista, recordàrem amb Daevid Allen les seves primeres visites a Mallorca, l’origen de Soft Machine i la seva relació amb l’LSD. Passat, en definitiva. Ara toca parlar amb ell del present i, sobretot, del futur.

40p: Per què mantens aquest lligam tan profund amb Deià, Daevid?

D.A: Deià és un gran lloc per viure, creu-me. S’hi acumula una mescla d’idees inspiradores, d’intercanvis… Aquesta mateixa vall que veus és un poderós generador d’energia creativa…

40p: Bé, és que sempre has dit que és com una mena de lloc màgic per la seva estructura piramidal…

D.A: Absolutament cert. El seu geomagnetisme és molt, molt poderós…I és anterior a l’arribada dels cristians. Abans d’ells, els primers pobladors de Deià feien ofrenes de sang just aquí.

40p: On hi ha l’església?

D.A: Sí. Els cristians col·locaven les seves esglésies on hi havia antics temples o llocs sagrats de cultes anteriors…

40p: Es comenta que aquesta visita teva és com una forma de dir adéu a tot això… Com un acomiadament…

D.A: (pensa) Tenc tants d’amics a Mallorca que m’encantaria poder tornar. Però… Qui sap? Tenc 75 anys; podria morir-me en 20 minuts… o d’aquí 20 anys. Ningú sap quan li arriba el final (rialles). La veritat és que tenc molts d’amics al cementiri d’aquí. De fet, no hi ha cap altra banda del món on tengui tants d’amics morts i enterrats a un mateix lloc. (Al concert del vespre repetiria aquest mateix comentari, just abans de presentar una de les cançons).

40p: Podríem dir, però, que aquesta visita és una manera de tancar un cercle?

D.A: Sí. Sí que ho és… A la vostra illa es pot fer una bona vida.

40p: Serà per l’estil de vida mediterrani!

D.A: O l’australià, també (rialles).

40p: No deixen de ser dues illes. Una, molt, molt gran… I una altra, molt, molt petita.

D.A: Mallorca és com un món, petit i comprimit. Austràlia és… Wow! Hi ha massa espai! Quan ets allà mires al voltant i et demanes: “on és la gent? On són els cotxes?”.



40p: No t’agradaria comprar una casa i continuar vivint aquí?

D.A: És que odii això de tenir una casa. Posseir una casa: això és una locura! Estàs fermat al govern, als bancs, a un mateix lloc, a tothom… Però sobretot, et ferma als bancs. Et pressionen com si t’anessin a llevar una part de tu mateix, dient: “Si no ens pagues, et llevarem la casa!”. Et fiquen por al cos. Jo crec que és millor llogar una casa, perquè comprant-la et converteixes en un esclau seu. Però l’any 1974 vaig comprar-ne una! (rialles). Una de les cançons de Gong, i més concretament del disc Camembert Electrique, fou utilitzada un any i mig com a sintonia de capçalera dels informatius francesos. Això va donar-nos doblers suficients com per poder-nos comprar una casa aquí… el segon Banana Moon Observatory!

40p: I cotxe? Et donares el caprici?

D.A: Poques vegades he tengut cotxe… i una d’elles ha estat a Deià (rialles). Tenia un Seat… Em servia per baixar un pic a la setmana a Palma, al banc, al mercat…

40p: Un Sis-cents?

D.A: Oh, sí! (rialles).

40p: Això ja devia ser al tram final de la dictadura, no?

D.A: Sí. Ja te dic, tornarem l’any 74. Me’n record del dia que Franco va morir. Ho vaig sentir per la ràdio i quan vaig sortir al carrer em vaig trobar el metge del poble, que estava afiliat al partit comunista clandestí, baixant pel carrer amb la seva dona, fumant-se una gran pipa d’herba… Amb la mort de Franco vengueren de cop un munt de canvis.

40p: I creus que han canviat molt les coses d’ençà? Basta veure les notícies d’aquest país: censura, porrades, disturbis, manipulació…

D.A: Si tens doblers: molt bé, estàs segur. Si no en tens, ves-te’n corrent! Així es resumeix la vostra actual política (rialles). Ells, els polítics, només volen els doblers. Poder, control i doblers. Jo no crec en cap sistema de govern polític. No, perquè aquest invent s’ha esgotat. És un sistema exhaust, i no dóna més de si. És un invent de fa segles…

40p: El capitalisme ha mort?

D.A: Sí. L’actual sistema polític fou inventat al segle XIX i és normal que al segle XXI no funcioni. Ara necessitem un nou sistema; un canvi. El polític, tal com ara l’entenem, no abandonarà la seva actitud cínica, de mirar cap a una banda mentre posa la mà per embutxacar-se riqueses.

40p: Hi ha alguna sortida per a una crisi política com aquesta?

D.A: Renovació. Renovar-ho tot. Que la ‘floating anarchy’ prengui força i es canviïn els líders d’una manera natural, amb la mateixa harmonia que les lleis de la naturalesa.


En Tomeu treu a en Daevid Allen el seu vinil de “Live Floating Anarchy” perquè li faci un dels seus dibuixos



40p: Live Floating Anarchy potser sigui el meu disc favorit de Gong. Però… com ens expliques aquest concepte tan teu, tan propi?

D.A: L’anarquia flotant és observar la naturalesa per aprendre d’ella. Tot flueix. Tot flueix de manera natural, perfecta. Això és la ‘floating anarchy’.

40p: Bon concepte!

D.A: Sí… Però als polítics no els agrada gaire! (rialles).

40p: Et recordaré una frase que digueres ara fa trenta-cinc anys: “No crec ni en el capitalisme ni en el comunisme: el meu ideal és la “floating anarchy”.

D.A: Sí. Un ideal on tothom és responsable de les seves pròpies accions. Però tot això ens queda massa enfora, perquè el planeta sencer no està preparat per un canvi de mentalitat com aquest. M’agradaria poder veure quina és la forma que agafarà el sistema respecte de com vivim avui dia. I més ara, amb el boom d’Internet, que la nostra mentalitat ha canviat. Aquesta època, aquesta generació necessita un nou Marx, un nou Engels… Un nou pensador amb una visió jove que ens condueixi a la formació d’un nou sistema polític i econòmic.

40p: I en uns temps difícils com aquests, Daevid… Ets negatiu o, pel contrari, mantens l’esperança?

D.A: Tenc molta esperança, la veritat… perquè tot és possible. El canvi és possible si s’uneix tota l’energia i la voluntat necessària. Per canviar, s’han de deixar enrere totes aquestes velles idees que ens inculca el capitalisme, com la nostra visió dels doblers… Necessitem energia lliure i que, amb ella, aparegui una societat renovada. Sé que el canvi es produirà: no sé quan, però ho farà, segur. Per això, tenc moltes esperances…

40p: I en el terreny musical, tens la mateixa esperança o optimisme? On ens durà la música?

D.A: La música és sempre l’avantprojecte de la societat futura, perquè projecta tots els canvis d’una societat. Mira, per exemple (Assenyala la meva camiseta de Black Flag): el punk reflecteix el caos, la ràbia d’aquella joventut… Avui es fa música molt oberta de cor, que connecta sincerament amb la gent: la fa igual, la fa millor… Per això, el futur serà millor.

40p: Mantens l’idealisme dels seixanta…

D.A: Creu-me, el canvi de pensament dels anys seixanta ens ha canviat a tots: a mi, a tu, a ell…

40p: Els joves d’aquesta generació haurien de prendre exemple dels anys seixanta?

D.A: Sí, pens que sí.

40p: Potser perquè la sensació de llibertat d’abans és major en comparació a la d’avui dia?

D.A: Absolutament.



40p: Fa més de cinc dècades que et dediques a la música… 75 anys pesen massa per continuar duent tot aquest trull de gires per tot el món?

D.A: Sí, però em dóna energia… Tota aquesta activitat et manté al moment present. Gilli i jo ja som vells, però ens envoltem de gent jove. Orlando, el nostre fill, és el nostre bateria (rialles). M’encanta tocar amb ell, perquè tenim una gran connexió telepàtica. Després en tenc un altre, que ha muntat el seu propi negoci de jardineria… Un altre que és informàtic. I un altre que és càmera i director de fotografia… Tots tenen feines creatives.

40p: I els teus néts… Com veuen que el seu padrí es dediqui a la música?

D.A: No cal anar tan lluny. Tenc un fill de 18 anys que se sent un poc avergonyit de tot això: diu que vol un pare, no un rockstar. I quan a l’institut la resta d’al·lots li diuen “Oh, ton pare és un rockstar”, ell es mor de vergonya.

40p: I a Robert Wyatt… el continues veient?

D.A: Sí, seguim en contacte. El veig cada any. Cada dos, com a molt. Viu a un lloc bastant remot, a Anglaterra… Així que ens veim quan podem, sigui allà o a Londres. Seguim igual de bons amics, i mantenim la mateixa connexió que teníem a principis dels seixanta…

40p: M’alegra que diguis això.

D.A: El que passa és que ell gaudeix molt de la meva companyia i jo de la seva. Ens coneixem massa bé i per això, quan ens trobem, riem molt.

40p: No voldria concloure aquesta agradable xerrada sense demanar-te per la teva anterior vida. A una entrevista, fa una tracalada d’anys, afirmaves que havies estat un músic espanyol… T’ho havia dit una vident anglesa...

D.A: Oh, sí. Crec que ho vaig ser. Vaig anar a Amèrica del Sud amb els “conquistadores”… Segles enrere. Jo anava al vaixell, amb molts d’ells, però a mi aleshores m’interessava la música. I sé que sona a bogeria, però vaig trobar alguns temples a la terra que avui anomenem Perú, on sonava una música secreta que tenia la propietat de curar. Jo estava molt excitat amb tot allò i pensava que, quan tornés a Espanya, la gent em prendria per boig. Però els indis em van matar… No record gaire cosa més d’aquella vida. Sé que vaig tornar a la terra i que, d’ençà, les coses m’han anat molt millor (rialles).



En concloure l’entrevista, i just a punt d’acomiadar-nos, en Celestí li diu que ha estat un gran plaer haver compartit una xerrada amb algú que no sembla viure del passat. La resposta de Daevid no pot ser més clara, més significativa: “Clar que m’agrada recordar el passat, però no m’agrada viure d’ell. Sabeu per què? Perquè el millor moment de les nostres vides ÉS ARA. Aquest és el moment que val i que compta. No serveix de res viure pensant en com estàvem de bé fa cinc, deu o vint anys. Ara és el moment més important de les nostres vides”.


Daevid Allen guiant-nos per Deià

Un epíleg.

Després de l’excursió per Deià, ni he tingut temps de parar per casa a canviar-me: duc un aspecte realment lamentable. Me’n refot: això és Lloseta i no el puta Passeig Marítim. No tenc bateria a la càmera ni tampoc a la gravadora: és l’hora de treure un quadernet i un llapis d’Ikea mig mastegat. Servirà. A les 19 h. arriba Daevid Allen per fer la prova de so al teatre municipal on, la nit anterior, havien actuat The Dream Syndicate acompanyats per Los Malditos. Un descalç Pau Riba és a les escales de l’edifici, tocant la guitarra i improvisant un cantussol indesxifrable. El salut, però el creador de Jo, la donya i el gripau està a la seva puta bolla. Entrant al hall, em trob a la sempre amable Ana Espina (Fonart), qui em diu que, de moment, s’han venut molt poques anticipades. Mentre, l’activitat a l’escenari és frenètica. Mark Robson, de Kangaroo Moon es mou de banda a banda, però em basta observar els nirviets i les rialletes que hi ha entre Pepe Milán (Euterpe, Milán & Bibiloni) i Graham Pack (Gong), practicant el principi de “Children of the New World”, la cançó que obre el disc de Good Morning (1976). S’hi respira un ambient de festa, de retrobada. Daevid em saluda: “Bé, doncs ja hi som. Avui és una nit per als amics”. I és vera: l’afecte entre ells es nota amb les constants abraçades i els amples somriures que veig sobre de l’escenari. Se m’acosta Pepe i parlem una estona. Se’l nota nerviós: “A este violinista lo conocí ayer por la tarde, y ni hemos tenido casi tiempo de practicar”. Aprofit per recordar-li els dies de Milán & Bibiloni: “He terminado muy cansado de todo ese rollo, de que la gente me relacione con el bluegrass… Fue algo muy puntual en mi vida”. Pocs moments després entrava per la porta l’altra meitat d’aquell fantàstic duet: Joan Bibiloni. No es desferra de les ulleres de sol. Moment de retrobada; moment d’alegria. Poc després, quasi tots ells sopaven al centre de Lloseta, amb seguidors de totes les bandes: francesos, nord-americans, mallorquins. Quina escena de família més guapa!


Daevid Allen i Joan Bibiloni, dos amics enmig del centre, retrobant-se


Els clotells de dos grans germans abraçats: Daevid Allen i Pau Riba; divendres a Lloseta

Aquesta és la segona de les tres parts en què dividim la trobada de 40PUTES amb Daevid Allen. Demà dimecres, publicarem la ruta que ens va fer per Deià en què compartírem tots els seus racons i records.


Fotografies: Celestí Oliver
Text: Tomeu Canyelles
Correcció: 40Putes

1 comentari:

Anònim ha dit...

Oh, no havia llegit mai aquesta entrevista! Sempre que vaig a Deià miro al meu voltant a veure si veig a algun d'aquests encantadors hippis (però em temo que ja no n'hi ha, només jubilats amb pastofen de Karlsruhe).
Boníssima. Només he trobat a faltar que parlés dels Here & Now i dels seus links amb l'anarcho-punk dels 80