15 d’oct. 2012

DAEVID ALLEN, NOW IS THE HAPPIEST TIME OF YOUR LIFE PART I


Feia sis anys que no parlava anglès. I, posats a ser sincers, la pronúncia mai no ha estat el meu fort: ni molt manco, quan el tenia més per mà. Així doncs, quan em va sorgir l’oportunitat de trobar-me amb Daevid Allen hi havia un doble motiu per sentir por, nervis i pressió a parts iguals. Primer, pel fort respecte que m’inspira el seu enorme i influent llegat musical: cinc dècades dedicades en cos i ànima a la música, que l’han convertit en un icona ineludible de la música experimental. Segon, per la vergonyosa situació d’haver de parlar amb una figura que he seguit de prop des de fa un bon grapat d’anys i haver de parlar un anglès d’accent còmic, més proper a Borat que no a qualsevol altra cosa. Després d’una telefonada, ens citarem el matí del mateix dia del concert –divendres, 28 de setembre–i, evidentment, a Deià. Era una oportunitat excepcional per tancar un cicle: entrevistar Daevid Allen al mateix poble on va crear, amb Kevin Ayers i Robert Wyatt, els fonamentals Soft Machine… O on també va crear discs tan al·lucinants com Good Morning (1976) o Now is the Happiest Time of Your Life (1977).

En Celestí Oliver, autor de les fotografies que il·lustren aquesta entrevista/reportatge en tres parts, m’acompanya. Des de l’oficina de les putes –la cerveseria 31 de Desembre– partim cap a Deià, tira a tira. Fa brusquina i un emprenyo de vent: no és, doncs, un dia que acompanyi a fer una excursió. Arribats al punt de trobada, just quan parlàvem de les nostres escasses habilitats en la llengua de Shakespeare, compareix en Daevid. Puntualitat britànica. Salutacions, presentacions, i dos cafès i un tè amb llet al bar més proper. Agafem aire i pos el REC a la gravadora…





Daevid Allen: Vaig arribar el passat dilluns. Just passaré aquí una setmana.

40PUTES: Tot i el concert, són com unes petites vacances…

D.A: Oh, tot això ha estat gràcies a Tomàs Graves. Li vaig dir: “Si algun dia torn a Deià, mira’m de cercar un concert!”. Ja sabeu, que per a mi, Deià és un lloc molt important: és una terra acollidora, com una mare… Ha estat una gran idea tornar aquí. Deià idea… (rialles).

40p: Quan fou la darrera vegada que estigueres per aquí?

D.A: (pensa) Mmm… L’any 1994. Vaig venir per mostrar al meu fill major on va passar els seus primers anys i mostrar-li els llocs on va créixer: l’escola, les cases, els carrers…

40p: No se’n recordava?

D.A: Ell ho recordava com si es tractés d’un somni. Quan va veure que tot allò era real deia: “Oh, sembla com si estigués a un somni” (rialles).



40p: Trobes que ha canviat molt Deià des d’aleshores?

D.A: Jo no mir les coses que canvien: mir les coses que es mantenen.

40p: Just quan veníem cap aquí, en Celestí i jo intentàvem esbrinar quan fou la primera vegada que arribares en aquesta illa… 1966, potser?

D.A: No. Fou uns anys abans, el 1963. Saps com vaig arribar aquí? Per Robert Wyatt…

40p: Pensava que l’havies conegut a Deià!

D.A: No. Jo conec en Robert des de l’any 1961. Quan ens vàrem conèixer ell tendria uns 14 o 15 anys, i jo uns 22 més o manco… Era un xaval, però absolutament al·lucinant, perquè la seva edat no tenia res a veure amb la seva mentalitat. Tenia la maduresa d’un home de trenta anys. Passàvem moltes nits parlant, i ell em superava sempre… Em costava seguir-lo! Idò, ell i la seva mare em parlaren de Deià. Na Honor Wyatt era periodista, molt bona, per cert; i coneixia en Robert Graves… Després de les seves paraules em vaig quedar pensant: “Oh, vaja, hem d’anar a aquest poble com sigui!”.

40p: En Robert encara no tocava cap instrument, però…

D.A: No, encara no tocava res… però li faltava poc per començar. I quan s’hi va posar, en va aprendre molt ràpid.

40p: Vull dir: no vareu tocar junts en aquella primera estada a Mallorca…

D.A: No. Però sí que vaig fer alguns concerts amb un altre guitarrista australià a Palma, l’any 1964…

40p: Parlam de l’Índigo Jazz Club, el mític local del català Ramon Farrán?

D.A: No ho record. Cantàvem “The Musical Sea of the Pacific Women”. Crec que es deia així. Actuàrem sempre davant d’un públic estranger. Turistes, i tot això. Però aquells anys, 1963- 1964, jo treballava a la llibreria de Deià, amb William Waldren (Reputat arqueòleg nord-americà que desenvolupà importants investigacions al nord de l’illa). Qui em va donar aquella primera feina fou Robert Graves…

40p: I quina impressió te’n dugueres d’aquella primera visita?

D.A: Eren els dies de Franco: ja t’ho pots imaginar. Per als mateixos espanyols era perillós contactar amb els “extranjeros” (Ho diu en castellà) perquè gràcies a nosaltres podien entrar en contacte amb idees que ells, els franquistes, podien considerar equivocades… Tot i que avui dia les vegem com a bones idees.

40p: Éreu perillosos, doncs…

D.A: Sí, una mica, perquè en un context com aquell, tot allò que suposés una innovació podia transgredir uns límits que es consideraven intocables. Vull dir, mira Ramon Llull… i tots aquests grans pensadors, escriptors i artistes que, per la seva visió renovadora, van tenir tants de problemes. Jo record un Deià dividit i polaritzat: una meitat la formaven els antifranquistes, els lliurepensadors… Gent oberta de ment i receptiva al canvi. Després, una altra formada per gent més conservadora. Casualment, aquesta diferència coincidia entre la població estrangera i l’espanyola… Dins la mateixa família Graves podies veure aquesta polarització: una meitat conservadora i l’altra meitat, que eren uns freaks totals, uns autèntics genis lliurepensadors.





40p: Què més recordes d’aquella primera visita?

D.A: Estàvem encantats de ser aquí, tot i que no teníem gaire doblers. Vaig arribar del Marroc. Venia d’un lloc on fumàrem molt, beguérem molt i ens ficarem tot allò que vàrem trobar. Res no m’hauria pogut matar, saps el què et vull dir? (rialles). Arribar a Deià va ser com una cura per a mi. Vivíem aquí, de les rendes d’un apartament que teníem llogat a París. Aquí, el nivell de vida era molt més barat que a França, així que vivíem bé amb pocs doblers.

40p: I comoditats les justes, imagin...

D.A: Oh, absolutament. Clar, no hi havia ni televisió, ni Internet, ni telèfons… Només hi havia un únic telèfon públic al poble… i també el que hi havia a la casa de Robert Graves. Així que si volies fer una telefonada, anaves a casa seva i ell mai no et posava cap pega…

40p: Marxàreu el 1964. Com així?

D.A: Tornàrem a París. Na Gilli i jo haguérem de tornar perquè els inquilins de l’apartament havien deixat de pagar-nos…

40p: Mal assumpte!

D.A: Ja ho crec! (rialles). Nosaltres sempre hem preferit llogar-lo als gais…

40p: Perquè són bons pagadors?

D.A: A part. Són gent neta! (rialles). Ho mantenien tot en ordre, i si s’espenyava alguna cosa, ho arreglaven. No vull dir que no haguem tengut mai cap problema, però tot ha anat bé amb ells.

40p: Tornares el 1966…

D.A: Sí, per Pasqua del 66. I va ser quan vaig tenir aquí (apuntant cap enrere, a les muntanyes de Deià), al turó, una revelació, una visió, on vaig veure el futur, amb Soft Machine, Gong…



40p: Què va passar aquell Diumenge de Pasqua, Daevid?

D.A: A mi m’agradava molt passejar per dalt del poble: sentir la naturalesa, contemplar aquelles vistes màgiques… Passava molt de temps passejant, tocant la guitarra i pensant. Aquell dia vaig anar cap al puig…

40p: Potser que aquella experiència tengués alguna cosa a veure amb l’LSD? T’ho deman perquè, si no record malament, les teves primeres experiències amb l’àcid es remunten en aquells moments, no?

D.A: Oh, no. Realment l’àcid el vaig descobrir abans d’allò, el 1964.

40: En aquell moment devia ser una droga molt desconeguda entre els joves…

D.A: Sí, molt desconeguda. Quan la vaig provar per primer cop era molt poc coneguda fora de l’àmbit científic. Era molt pura i no ens agradava gaire. Després, grans alquimistes la rebaixaren i la convertiren en aquell àcid realment preciós que ajudà a expandir la ment de pensadors i artistes. Un individu me’n va donar un poc. Allò canvià la meva vida, creu-me.

40p: Fou quan vares concebre Soft Machine?

D.A: Sí. Vaig veure el concepte d’aquella música. I llums, moltes llums al meu voltant. Era una cosa que jo mai no havia vist… Era el futur. Vaig veure com seria la meva vida i com seria aquella música. Jo, aleshores, era un músic de jazz, un poeta… Jo encara no entenia de què anava tota aquella història.

40p: Però què és el que vares veure exactament?

D.A: Estava sobre d’un escenari, amb molt de públic davant meu. Llums, flaixos, colors; tot envoltant-me. Tocava música… No entenia res (rialles).



40p: Baixares del puig i anares a contar-ho a la resta…

D.A: Sí. Després de la visió vaig baixar de la muntanya. Anava camí de casa quan vaig trobar-me en Kevin Ayers parlant amb un nord-americà que deia: “Oh, sí: tenc un grapat de doblers i vull invertir-los en un grup de música”.

40p: D’això se’n diu estar en el lloc adequat en el moment adequat!

D.A: Absolutament! (rialles). Ha estat una de les coses més al·lucinants que mai m’han ocorregut… Acompanyar una visió així i que després aparegués un home oferint doblers al grup! Va ser com un miracle! Des d’aquell moment vaig començar a escriure música, sense aturar.

40p: I Soft Machine començà a crear les seves primeres cançons a Deià?

D.A: Bé, abans d’aquella visió, en Kevin i jo havíem estat escrivint molt de material. I després, molt més. Els dos teníem una forta compenetració a l’hora de compondre.



40p: On creàveu tota aquella música?

D.A: Fou en una caseta, que hi ha vora l’església. Era una casa especial, saps? Dins hi havia un esperit!

40p: Un fantasma?

D.A: Sí, d’un home que havia estat assassinat entre aquelles parets. Passaven coses estranyes i poc a poc les coses es van tornar una mica… insanes. Demanàrem l’ajuda de Robert Graves. Ell ens va ajudar a alliberar aquella ànima, perquè Robert en sabia molt, de màgia.

40p: No ho sabia. Era com un bruixot en el seu temps lliure?

D.A: És bastant conegut aquest aspecte de Robert. Era capaç de fer coses increïbles, inexplicables. Jo el vaig veure creant una tempesta. Quan hi havia algú que no li agradava a casa seva, alguna visita inoportuna, creava una tempesta per fer-lo fora! És a dir, on no hi havia res, fent bon temps, no em demanis com ho feia…però en creava una! Un poc més a dalt de la casa, tenia un casetó on guardava tots els seus aparells, objectes i llibres màgics. Era com el seu lloc secret.

40p: Tornant al 1966: fundes amb Robert Wyatt, Kevin Ayers i Mike Ratledge Soft Machine… i pocs mesos després abandones el grup…

D.A: Bé, jo no vaig deixar Soft Machine. El problema fou que no em van deixar entrar a Anglaterra amb la resta. Hi va haver problemes amb el meu passaport australià. Em digueren: “No, no pots entrar aquí; ves-te’n d’aquí”. Ells varen seguir endavant…i jo me’n vaig tornar a París.

40p: Tornares a Mallorca dos anys després, a finals de l’estiu de 1968. Sempre havia sentit a dir que vengueres fugint de la policia francesa. Potser això té alguna cosa a veure amb les protestes del Maig Francès?

D.A: Sí, totalment. Jo vaig ser part de tot allò. A París tenia un bon amic que fou arrestat i, quan era interrogat per la policia francesa, va veure que a una taula de la comissaria hi havia una foto meva, damunt d’uns papers. Quan va sortir en llibertat, va venir tot d’una a veure’m per dir-me: “Daevid: la policia té la teva foto! Van a per tu!”. Així que, imagina’t, en 24 hores vàrem deixar París…

40p: 24 hores! Quina locura!

D.A: Doncs sí, tio… Allò sí que va ser una locura. Ho ficàrem tot on poguérem. I els dos moixos que teníem a París, els vam dur també. De camí a Barcelona, ens compixaren els micros! (rialles). Un cop passàrem la frontera francesa vàrem fer un gran alè. Me’n record d’aquella sensació de pau, sabent que havíem deixat la policia enrere…



40p: Tampoc és que aquí les coses estiguessin millor: l’Espanya de Franco es declarava enemiga dels hippies…

D.A: Clar. Nosaltres no agradàvem a la gent. Érem hippies… érem anarquistes. Ja ho saps, que en l’època de Franco totes les idees que no fossin considerades normals eren perilloses. Els “estrangeros” érem perillosos.

40p: A Deià vos veien com a perillosos també?

D.A: Al principi vàrem tenir alguns problemes, perquè a mi m’agradava venir a meditar al costat de l’església del poble…

40p: No li agradava, al capellà, que hi anessis a meditar?

D.A: No, què va! Si era un home molt divertit. Però passava que quasi no ens coneixíem i el meu ca es va menjar totes les seves gallines. Allò no va ser una bona manera de començar la nostra relació, creu-me. Però vaig poder comprovar que era un autèntic home de Déu perquè, malgrat l’enfadada que s’agafà després d’aquella matança de gallines, volia perdonar-me com fos. Cridava rabiós i parlava amb Déu alhora dient: “Oh, Senyor, jo perdon al ca i al seu propietari” (rialles). Va estar devers dues hores per recuperar la compostura…



40p: Tornares a Mallorca i iniciares un nou cicle musical amb Gong… Treballares de manera intensa cinc anys abans de tornar a l’illa…

D.A: Dins Gong hi havia molts de músics talentosos: autèntics genis. I quan tens tants de genis dins d’un espai tan petit, acabes per tornar-te loco… Després d’allò, necessitava sortir, respirar una mica. Havíem girat molt i jo tenia dos nins petits, saps? Volia passar més temps amb ells. I Deià era un lloc perfecte per això. En aquells moments vaig deixar de fumar, de prendre àcid… I vaig iniciar un nou camí musical, més acústic, més relaxat…

40p: Fou quan conegueres Euterpe, doncs…

D.A: Sí. Ells eren joves i molt talentosos. I sans… tot i que sé que fumaven d’amagat de mi! (rialles).

40p: Com els vares conèixer?

D.A: Un dia voltejava per Palma i els vaig veure actuant al Centro de la Guitarra. També hi havia en Joan Bibiloni… Quan va acabar el concert, vaig acostar-me a ells per dir-los: “Wow! Ha estat increïble!”. Ells em digueren: “Doncs aquest ha estat el nostre darrer concert!”.

40p: Els allargares la vida!

D.A: Es podria dir així! (rialles). Enregistràrem junts aquell disc, Good Morning. Ador aquest àlbum.



40p: Repassant tota la teva llarguíssima trajectòria musical, amb quins discs et quedaries?

D.A: Oh, possiblement siguin els que vaig enregistrar aquí, a Deià: Now is the Happiest Time of Your Life i Good Morning. Sobretot el primer. Casualment, la gent sol dir que són dos dels meus millors discs… Eren els dies amb en Juanito (Joan Bibiloni), en Pepe Milán… una gent fantàstica. De fet, aquell període fou fantàstic. Probablement han estat els dies més feliços de la meva vida…

40p: A part de gravar-te, aquí també gravares d’altres…

D.A: Correcte. Fer de productor no és fàcil precisament, perquè la seva funció és tornar realitat el somni d’un grup de músics. Convertir un somni en una cosa real, saps què vull dir?

40p: Sé que les sessions de Brossa d’ahir -únic disc de Pep Laguarda i Tapineria, obra clau de la psicodèlia mediterrània, considerada com un dels discs més importants de la música contemporània espanyola- varen ser un complet caos...

D.A: També, correcte (rialles). És cert, aquelles sessions van ser un complet caos, perquè eren uns amateurs. Però ho aconseguírem! Jo també record amb molta estima el disc que gravàrem amb Pau Riba, Licors. En Pau és un artista molt divertit… És un germà per a mi. Un germà real.

40p: I quan t’acomiadares del Banana Moon Observatory?

D.A: L’any 1979 na Gilli i jo ens vàrem separar. Hi va haver un gran canvi en la meva vida, i me’n vaig tornar cap a Austràlia, a un lloc que es diu Byron Bay i que, en certa manera, és semblant a Deià. Vaig passar dels dies més feliços de la meva vida als dies més trists de la meva vida.




Daevid Allen i Tomeu Canyelles apuntant cap al cel, cap on hi va haver el primer Banana Moon Observatory, just damunt del que va ser ca seva.

Fins aquí, idò, la primera de les tres parts en què 40PUTES dividim el relaxat i més que humà dematí que passàrem amb Daevid Allen en el seu bressol, Deià. Aquests dies n’hi haurà més. Fins i tot -com veieu en aquesta darrera foto-, una ruta amb ell pels seus carrers, cases per on passà, amb visita al cementeri inclosa, per visitar els seus amics de l’ànima.




Fotografies: Celestí Oliver
Text: Tomeu Canyelles
Correcció: 40Putes