17 d’oct. 2012

‘CHONI SHORE’, ELOGI DE LA DECADÈNCIA TELEVISIVA


Aquest passat diumenge MTV va estrenar Gandía Shore, l’adaptació espanyola del famós reality nord-americà Jersey Shore, que reuneix un grup de nois i noies en una casa de la costa amb l’únic objectiu d’espiar el seu estiu. La versió cañí del programa, que s’hauria d’anomenar "Choni Shore" per ser més fidel a la realitat, s’estrena amb el ferm propòsit d’alçar-se com el programa de telerealitat favorit dels espectadors, una missió gairebé impossible quan el teu principal competidor és ¿Quién quiere casarse con mi hijo? (Cuatro).

Gandía Shore és un experiment sense cap mena de gràcia, que segueix fil per randa els ensenyaments de les seves predecessores i reuneix uns espècimens als quals només els mou una "santa trinitat alternativa": l’alcohol, el sexe i el culte al cos. Els nois compleixen al 100% el prototipus d’home musculat i cervell petit, un esquema tan evident i fàcil que sembla impossible que sigui real i que provoca que l’espectador no pugui evitar pensar que darrere hi ha una mà negra que els obliga a ser curts de manual. Les noies són aspirants a “princeses de barri” però no arriben ni a "gogós" de bar de carretera. Tots ells tenen una cosa en comú; un vocabulari gairebé tan escàs com la seva roba, en el qual destaquen tres paraules màgiques: vale, nano i tete. Tres mots que, si ets una veritable choni, seràs capaç d’encabir en qualsevol frase.

Un dels aspectes que fan de Gandía Shore un producte poc atractiu és la certesa que la majoria dels participants vénen amb la lliçó apresa de casa i que l’únic que desitgen és convertir-se en la Snooki o el Mike The Situation ibèrics. No hi ha res al programa que sigui especialment significatiu, ni tan sols un punt d’autoparòdia (com a vegades passa a QQCCMH), que el pugui convertir en un veritable plaer culpable. El programa és una barreja indigerible i força avorrida de situacions i personatges que ja hem vist en altres llocs.

Tot i que el públic va respondre favorablement a l'estrena -el millor debut de la història del canal-, sembla difícil que, passat el primer capítol i el conseqüent morbo, algú pugui seguir aguantar els quaranta-cinc minuts que dura cada episodi. No ens enganyem, el programa és una tortura pels sentits, des de la vista, maltractada contínuament amb vestits fluorescents i biquinis de lleopard, fins a l’oïda, que no pot assimilar els decibels als quals arriben les converses del grup.

Gandía Shore és tan pobre que no dóna ni el mínim que podríem exigir a un programa d’aquest tipus. Aquí no hi ha ni ritme ni humor, ni tan sols un muntatge graciós. És un botellón infernal amb la pitjor ressaca del món.

Fotografia de portada: MTV
Text: Alejandra Palés
Correcció: Joanaina Font