8 d’oct. 2012

ANIMALS ÉS LA MILLOR PEL·LÍCULA DEL MÓN


Començaré pel més pelut: el Marçal és el meu amic. No és un conegut al qual aprecio ni un col·lega ni un parent llunyà. És amic meu. Fa molts anys que ho és. M’ha aguantat embolics de faldilles, hem viscut junts, ens hem discutit (molt poc) per uns plats sense fregar i ens hem explicat les vides. Ell coneix els meus pares i jo els seus. Partint d’aquesta base, no cal que us expliqui cap milonga ni que us intenti convèncer de res. Si em creieu, estarà bé i si no, també. Tinc la consciència tranquil·la perquè sé que no us diré cap mentida: Animals és la millor pel·lícula del món.

Ja fa molt de temps que el Marçal prepara Animals. Potser porta preparant-la des de sempre. Recordo un curt que va fer fa uns quants anys. Ell estava fent un postgrau a l’escola de cinema a Londres. D’aquell postgrau va sortir Friends forever i també alguns exercicis que no van donar tantes voltes. Un d’ells el protagonitzava el mateix Marçal. Només el vaig veure un cop, així que parlo de memòria: sortia un ós de peluix amb el qual parlava, hi havia un grup de música, passava a una casa que semblava encaixar amb la història però no amb els personatges. Recordo que prometia alguna cosa que no acabava de passar.

Al final d’aquest postgrau va fer Friends Forever, va fer aquest altre curt (no recordo el nom) amb l’ós de peluix, va fer el pilot d’una sèrie per la BBC que no va sortir i suposo que moltes més coses, entre les quals començar a pensar en un primer llargmetratge. Durant aquells anys venia sovint a Barcelona a veure família i amics, i també a ensenyar aquella primera llavor del que seria la pel·lícula. Recordo perfectament quan li van acceptar i va tornar a Barcelona a començar a escriure el guió. Jo no sabia que els previs d’una pel·lícula podien durar tant. Escriure el guió, fer diàlegs i reestructurar-lo amb diferents persones, tot per donar llum a la història. Recordo el neguit del Marçal en tot aquest procés. Llavors jo no sabia el que acabaria sent la pel·li. Pensava: sortirà bé, sortirà més que bé. I mentre anaven passant versions de guió també anava perfilant qui serien els personatges.

Amb el Marçal vaig viure uns mesos a Gran Via (no és el mateix pis de Gran Via de les Vivian Girls, va ser abans). Era molt divertit viure amb ell, però era un pis una mica claustrofòbic. El teníem bastant abandonat i ell solia anar a escriure a qualsevol altre lloc. Recordo que anava a veure obres de teatre on li havien dit que actuava un noi jove que ho feia molt bé, durant el dia donava més voltes al guió i a la nit buscava els protagonistes de la pel·li. No volia actors catalans de TV3 que la gent ja pogués reconèixer d’entrada. M’agradava molt anar sabent com avançava la pel·li i també estava molt impacient per començar a veure coses.

Vam deixar de viure junts, però la cosa va seguir avançant. Encara va fer moltes coses pel mig: vídeos per Internet 2, va fer el grup més divertit del món mentre van durar (Pelea!), i va continuar “a tope” amb la pel·li fins que van començar a rodar.

A l’hora de configurar l’equip, hi havia una cosa que el preocupava molt: tenir un equip que l’entengués, que formés part del seu món, que compartís els seus referents, que estigués tan emocionat com ell. Només trobant aquest tipus de complicitat podria existir una peli com Animals. Perquè Animals és una pel·lícula que no podria haver fet ningú més que el Marçal Forés. Podem fer servir noms d’altres pel·lis com a guia perquè necessitem referents per poder explicar les coses i apropar-les a qui encara no les ha vist o escoltat. Com si fos la barra del costat de l’escala, serveixen per donar la sensació que no caurem. Però el que ens porta d’un pis a l’altre no és la barra sinó els esglaons.

Amb això no vull dir que només si coneixeu el Marçal podreu entendre el que explica Animals, ni molt menys, parlo del Marçal perquè és amic meu i el conec, però podria ser Perico de los Palotes i seria el mateix. Seria igualment única, fruit d’algú que mira el seu voltant més proper i dins seu, i té la capacitat per explicar-ho d’una forma especial, plena de referències i alhora personal.

Quan vaig veure el primer muntatge a casa seva i amb uns pocs amics, només podia pensar en això: aquesta pe·lli ÉS el Marçal. Hi ha molt poques pel·lis on puguis veure amb tanta claredat que no hi ha res intercanviable. Tot explica alguna cosa, tot forma part de la pel·lícula. No té res a veure a simple vista, però és una mica el que passa amb el Wes Anderson, és impossible pensar que aquella pel·li pugui ser d’una altra manera. No importa si coneixes o no el Wes Anderson, si saps el seu nom o has anat a parar a aquella sala per casualitat, quan mires una de les seves pel·lícules de seguida veus que allò és el món d’algú, que fins i tot els cordills de la sabata afegeixen una altra capa de significat al que veus. Amb Animals passa alguna cosa semblant. La música, la fotografia, els pòsters de l’habitació, la roba, els còmics que apareixen. Tot afegeix alguna cosa sense necessitat de coneixement previ. Res d'això està allà per casualitat. Si coneixies els referents hauràs tingut aquesta fiblada a l’esquena de qui intuïa aquest secret que li estan explicant. Si no, tindràs ganes d’estirar del fil i córrer a buscar qui són aquests tals Los Claveles o llegir aquest còmic increïble que és Agujero negro. Si només fos per això, la pel·li seria material per estimar per sempre. Però no és només això.

Animals és la història d’en Pol, un adolescent que està garrativat. Parla amb el seu ós de peluix, té un grup amb ell, i no sap què li agrada ni què vol, i no acaba d’atrevir-se a llançar-se a esbrinar-ho. Viu en un ambient rar, un institut on es parla anglès i català, on els adolescents viuen a cases aïllades a la muntanya sense figures adultes gaire clares més enllà dels professors de l’escola. Els primers deu minuts de la pel·li són gairebé una composició de lloc. T’has d’adonar que el món on viuen els personatges s’assembla molt al nostre, però no és el nostre. La barrera entre realitat i ficció es trenca i, en aquest sentit, el fet que parlin entre ells en anglès i català ajuda a descontextualitzar-nos i a entrar al seu món una mica torçat. Quan vaig llegir el guió pensava que era una bogeria, però quan vaig veure la pel·li em va semblar un truc increïble. Funciona! No us vull explicar gaire més perquè tampoc no és una pel·li que necessiti que l’expliquin. Passen moltes coses i les més importants no són explícites. Però el principal no és tan el brillant i finíssim fil argumental, sinó com en Marçal ens fa entrar al seu món per explicar aquest moment vital en què ens quedem gelats sentint que hem de decidir qui serem. I ho fa amb estranyesa i valentia, fora de gènere i, per postres, amb la millor música.

Tràiler d'Animals (la cançó que sona és "Latidos" de Los Bananas, i la podeu trobar a un EP increïblement bo que es va dir "Si tu eres el diablo yo no soy quien cuenta esta historia", per qui la vulgui buscar)




Il·lustració de portada: Alexis Nolla
Text: Quique Ramos
Correcció: Joanaina Font

2 comentaris:

quique ha dit...

si algú vol veure "Friends Forever" per obrir boca:
http://vimeo.com/8898350

Martí Aragonès ha dit...

La vaig veure ahir a Sitges i la veritat és que tens tota la raó. No conec de res al Marçal Forés, però si alguna cosa desprèn la pel·lícula és que darrere hi ha algú que té ganes d'explicar-nos coses sobre ell, de compartir la seva visió del món.

No sempre resulta fàcil conectar amb tot el que apareix a la pel·li, però la sensació és que res és arbitrari. Surts de la sala un pèl desconcertat, però la pel·li segueix al teu cap i això poques ho aconsegueixen.

Peli molt personal i també arriscada, i això sempre s'agraeix!